Els joves d’Arran van empastifar amb pintura groga fa un parell de dies el portal de la casa on viu el jutge Llarena a Sant Cugat del Vallès. L’acció ha estat àmpliament (i justament) criticada des dels sectors majoritaris de l’independentisme mateix. És una llàstima embrutar un color que significa llibertat amb tintura de ràbia per assenyalar algú, per molt que aquest algú s’haja guanyat a pols la nostra més pacífica, democràtica i tranquil·la repulsa.

A l’enemic ni l’aigua de l’excusa per a la seua manipulació sistemàtica de paraules i fets. / A Sant Cugat, com a tota la Catalunya central, la solidaritat que es vist de groc és resolta i present arreu, sempre dins el més rigorós sentit de la netedat i el respecte per les formes. Pintades, murals, pancartes, llaços i altres visibles formes de protesta i resistència hi han atès sovint la categoria d’autèntiques instal·lacions artístiques, anònimes i col·lectives. / En un altre context la provocació d’Arran, que avui s’ha repetit amb color roig en una comissaria de Terrassa, podria haver estat interpretada com una performance. El context, en art com en política, ho és pràcticament tot. / Als sedegosos que treballen cada dia per convertir el fantasma de la fractura de Catalunya en una profecia autopropulsada a la manera aznariana (abans trencada que lliure) els ha faltat temps per beure’s d’un glop l’aigua (en rigor la pintura) de la gamberrada. I tot seguit a unflar la bufa del bou que és tot aire viciat, a pol·lucionar l’ambient amb els pesticides del llenguatge que es gasten, a marejar la perdiu fins que les paraules siguen substituïdes pels seus lladrucs furiosos: separatistes, nazis, supremacistes, violents, terroristes. Maedéu! / Esport per esport, i si el motociclisme ho és, em quede amb Pep Guardiola, visitant il·lustre de Lledoners, solidari de soca i arrel, poeta dels estadis. Supose que al xaval de Cervera, el flamant multicampió, no li han explicat bé en quin món viu i ell no ha tingut temps de veure’l perquè sempre va com una moto, cosa que també li impedeix parar-se a pensar. O potser són les multinacionals que exploten el ram de la velocitat les que no han volgut que pugés al balcó de l’ajuntament perquè hi havia una pancarta pels presos. Quina barra que tenen aquests (mai millor dit, i no una, sinó moltes), quines ganes d’amargar l’alegria de la gent i d’aigualir el vi diví de les victòries! És el que es deu pensar Arrimadas, no gens sospitosa de deixar-se entendrir ni procliu a ser sorpresa en un moment de feblesa humanitària. / Les pluges torrencials d’aquests dies també parlen català amb tots els tons, matisos i maneres. Si almenys fessen callar tant de bocamoll, si fessen almenys emmudir tant de poca-solta, rentar tant de poc trellat! Si la força imparable de l’aigua no fes estralls, si només depurés la contaminació de l’aire, si només abaixés tant de fum improductiu, tanta garlanda falsa, tanta grollera infatuació! / Acció, reacció, dany, reparació. En un tres i no res van aparèixer uns voluntaris amb caretes d’Anonimus i van netejar a consciència el portal de Llarena. Potser no arribaran a port tots els vaixells de la llibertat, però si al final-que-no-té-fi només fos aquest esclat de creativitat diària, aquesta força d’enginy que pareix no tenir límits, aquest plantar cara a l’avorriment de la ignomínia, hauran valgut la pena totes les singladures, aquesta gran aventura solidària, llibertària i col·lectiva. / Bufen vents per a la recomposició de la unitat malmesa per les porres, les presons, l’exili i les blavures que deixen les injustícies i pels propis errors. Veurem si va quallant l’entesa coral i electoral del sobiranisme, amb la suma de republicans i demòcrates d’arreu, en un arc iris capaç de plantar cara a l’estat i somoure Europa. El tramuntanal de Puigdemont, el mestral d’Otegi, el gregal de Torra, el llevant dels menorquins… Hem de completar entre tots la gran rosa dels vents.