La setmana que ha estat generosa en agradables sorpreses. I com que tampoc no han faltat les habituals reincidències en els despropòsits del xou celtibèric, hem pogut passar-hi amb els humors raonablement equilibrats. Apuntem en l’haver de la primavera que ja s’ensuma la històrica i prodigiosa remuntada (paraula ja incorporada al lèxic de l’italià) del Barça. Però com que la premsa del món mundial ha esgotat tots els adjectius i més del cas, paladegem una vegada més les síl·labes dels herois, tots homes, del Dia de la Dona: Suárez, Iniesta, Messi, Neymar (2) i Sergi Robert, el llorejat xiquet de Reus. Amb aquest precedent insòlit ja no sembla tan difícil la independència, per molt que se m’objectarà –amb raó– que les comparacions són odioses. Però com diuen al meu poble: el que va davant va davant. Afegim al còmput optimista la inauguració a València dels cinemes Alba Texas, l’antic Albatros, una iniciativa del director Ventura Pons que ofereix bones reposicions subtitulades en valencià a tres i quatre euros i matinals els diumenges per al públic infantil també en valencià. De no menys històric que la victòria blaugrana podem qualificar el projecte. Acabem amb l’anunci del nom per a la RTVV, que porta una à que encara dubta si unir-se a un punt o a mèdia, i les primeres declaracions de la flamant directora, Empar Marco. No em negaran que les tres novetats al·ludides són un magnífic prolegomen a la primavera (no solament meteorològica) que ja s’ensuma amb la flor del taronger que el dijous va començar el seu esclat. Però hi ha la calç com hi ha l’arena, n’hi ha de verdes i de madures, i no tot poden ser flors i violes. El pirotècnic ocult, d’exactitud mil·limètrica, ja ha rebut l’ordre, compte arrere per a l’orgia in crescendo del soroll que porta aparellada aquesta astènia marçosa, una estranya levitació amb què el cos indefens es defensa de la brutal descàrrega. Carrers i avingudes impúnement ocupades no solament pels anomenats monuments fallers sinó també pel que en diuen `paradors´ d’una activitat frenètica que no para més que per a la diària ingesta de bunyols i xurros. Reconeguem, tanmateix, l’esforç de Ribó, l’alcalde de València, de democratitzar almenys el balcó principal del consistori, fins ara monopolitzat per tota mena de ninots feixistoides o directament feixistes. Com els que s’arreceren als llocs més inexpugnables de l’estructura falleril i que, verbigràcia, pretenien nomenar faller d’honor [sic] la Fundación Francisco Franco. Si algú albergava dubtes sobre la finalitat del control de les denominades festes populars (incloses, ai, les de moros i cristians), que observe l’obstinació amb què les caparres s’aferren al cos de la víctima. Més sinistres: la reinstauració dels noms franquistes als carrers d’Alacant per via judicial a iniciativa del PP, per a vergonya de la memòria històrica i una democràcia en fallida permanent. Què més? L’enèsima vaga a l’ensenyament i Rajoy fent-se el suec. La demanda balear per facilitar la mobilitat dels illencs amb una tarifa raonable per a vols i vaixells i l’olímpic menyspreu de la majoria del corró. La pregunta en anglès d’un periodista en roda de premsa i Rajoy fent-se alguna cosa més que el suec. Tan difícil seria posar-li un intèrpret o que la festa d’uns es fes sense agredir els altres? Per exemple. Ai, senyor pirotècnic.
