Un modoset «Sí al valencià», més propi de trobades escolars o de campanya de promoció lingüística, presidia enguany la manifestació vespertina de la Diada del 9 d’Octubre a la capital valenciana. No cal dir que, ateses les circumstàncies de reviscolament de la bèstia feixista per l’actitud dels partits dinàstics (en encertada denominació de Ramón Cotarelo) i la carta blanca per a la violència més cega que significa la negació de l’evidència de la brutalitat policial a Catalunya i el vergonyós discurset del monarca, el tímid camuflatge no serví de res. Era més que previsible, estava cantat, que després de la concentració espanyolista de Barcelona de la vespra, la fauna feixista local intentaria rebentar a hòsties i insults la pacífica desfilada, que ja s’havia aplicat l’autocensura en l’exhibició de senyeres i altres símbols proscrits i que concentrava tot el seu ideari social en una sola consigna, democràcia. I així fou, amb la proverbial connivència d’una policia dita nacional que mai no va superar la prova del cotó democràtic i que el 12 d’octubre tornava a desfilar a Madrid després de trenta anys d’absència per celebrar el Dia de la Hispanitat i perquè els fervorosos incondicionals de l’orgull espanyol poguessen aplaudir i agrair la seua gesta garrotera contra persones pacífiques i indefenses d’arreu de Catalunya. La pesta blava tornava a ser declarada al País Valencià –veurem si ha tornat per quedar-s’hi– amb el seu doble propòsit: boicotejar el govern PSPV-Compromís i curtcircuitar el corrent elèctric que per història, interessos i dignitat uneix catalans i valencians. Mentre la imminent proclamació de la República Catalana apunta al futur, el mapa ibèric es pinta amb els colors més negres d’un passat sempre present (la vigència del franquisme, el fracàs de la democràcia) que de moment excita el pitjor espanyolisme, sosté gràcies al PSOE el govern desnonat de Rajoy i dissimula la solsida d’un règim endeutat fins a la medul·la i enrocat a la desesperada en la seua incapacitat d’apamar la realitat i trobar una porta d’eixida a la pròpia supervivència. Dos fets em semblen concloents per il·lustrar la inòpia brutal en què viu instal·lada la política espanyola. D’una banda la pregunta del diputat Girauta de C’s de com s’havia permès que Europa i el món veiessen el que havia passat a Catalunya el dia del referèndum (els qui demagògicament acusen l’independentisme de voler crear fronteres, defensen amb ungles i dents les fronteres dels seus interessos espuris i posen filferrades a la llibertat d’informació i expressió); de l’altre el Consell d’Europa i Human Rights Watch denunciant els «excessos» policials. La suspensió dels efectes de la Declaració d’Independència anunciada per Puigdemont no ha servit de moment per obrir la finestra del diàleg. Les pressions per a la mediació hauran de viatjar a l’altre costat, poc amic de tot allò que no siga la llei i el garrot i temptat de traure l’exèrcit en croada. Pel que fa als valencians, i com deia l’Ovidi, la vara del manar, empunyada per la turba feixista i protegida pels mandarins de Madrid i de València, et poses com et poses més o menys t’ha de pegar. La nostra llarga experiència amb la pesta ens hauria d’haver ensenyat que ací no valen mitges tintes, timideses ni inhibicions, que el feixisme se l’ha de combatre amb totes les eines democràtiques i que en aquesta batalla hem d’estar ben clarament al costat de la llibertat i del poble de Catalunya.
[Publicat el dissabte 14 d’octubre de 2017]