Els últims dies d’agost a la Marina s’han ajustat com un guant a allò que esperem d’ells. O que n’esperàvem cada any, quan ens pensàvem que l’oratge sempre es movia dins els marges de la fidelitat estricta al cúmul d’experiències i memòria climatològiques que tan bé expressen els refranyers. Els fenòmens meteorològics podien presentar-se llavors amb més o menys virulència i exactitud però ningú dubtava que el temps i el món disposaven d’un magnífic rellotge de polsera (que abans fou de butxaca, d’arena i de sol) que els permeteia arribar puntuals a la cita de les mudances. En la ignorància de l’asseveració segons la qual «tota la vida» ha passat, s’ha dit o s’ha fet tal o qual cosa (perquè «tota la vida» sol abastar un parell de generacions a tot estirar) navegàvem més o menys contents, més o menys infeliços. És el cas, doncs, que aquests darrers dies d’agost han estat com déu mana, abundants de llamps i trons, de mar valenta, de vent i xàfecs constants que han deixat la terra molla i reserves d’aigua per a unes setmanes. La pluja i la fresca (llargament anunciades per aquella altra previsibilitat més fiable avui dia dels satèl·lits que va convertint de mica en mica la paremiologia en mer entreteniment lingüístic) han fet desaparèixer en un tres i no res els estiuejants que es dedicaven a ocupar les platges dia i nit amb devoció (i imprudència) de fanàtics del déu sol. Hi deu haver alguna llei secreta (que no siga la simple i pura propaganda, vull dir, que aquesta és pública i notòria) que regeix els moviments de les masses? Una cosa similar a l’esclat floral de determinades plantes o arbres, la irrupció de les papallones o la formació d’una plaga de llagostes? Caldria rellegir Canetti a veure què en diu. Però confesse que per a mi és un misteri que la gentada desaparega de sobte, per quatre gotes i dues ventades, de l’escenari meravellós que formen la platja, la mar i el cel, i me’l deixe senceret per a mi. Malgrat la generositat de l’aigua caiguda i de la força que a estones a atès el vent, la mar ha tornat prompte a convertir-se en una bassa d’oli transparent i l’horitzó, batut per la tramuntana, ha quedat net com una patena. El mosquit tigre, conscient que li queden pocs dies, ha tornat a senyorejar l’aire com un vampir despietat d’estranys costums diürns i a martiritzar-nos amb les seues mossegades, i les mosques semblen reviscolar nervioses i confiades amb aquestes primeres frescoretes. La parella de lloros que va niuar (escapada de vés a saber quin captiveri) a la palmera de Carri a principis d’estiu, i que ja deu tenir la prole crescudeta i a punt per al vol, continua amb la seua xiuladissa histèrica que espanta les discretes i infatigables oronetes i ha fet fugir fins les merles més audaces. Com qui no vol la cosa, i amb el concurs de l’oratge, ens hem plantat en l’1 de setembre (en què els escric aquesta breu crònica). És hora, doncs, de tornar a obrir l’agenda, de mamprendre noves lectures, de donar corda als plans ajornats en el parèntesi estival, d’omplir-se de propòsits, d’alleujar les ferides del sol, de rescatar les platges buides, de fer un, dos, tres pensaments. De continuar caminant amb permís i complicitat de l’oratge per aquest setembre obert de bat a bat.

[Publicat el dissabte 02 de setembre de 2017]