L’entramat autonòmic que aguanta l’edifici de l’Estat serveix per al mateix que tota perifèria al capdavall i tot cercle viciós: demostrar l’existència d’un centre on resideix l’autèntic poder. L’estira i arronsa a què obliga aquesta estructura radial consisteix, com sabem, a aconseguir parcel·les de poder i diners que el centre atorgarà sempre a contracor, diguen el que diguen lleis i estatuts, com una concessió graciosa, conseqüència de la magnanimitat de qui mana i sotmesa, per això, al vaivé incert de simpaties i antipaties personals. A l’Espanya autonòmica, en bona mesura hereva política del franquisme, encara hi funciona el tradicional «qué hay de lo mío» que ha regit durant segles d’amiguisme l’administració en l’ocàs interminable de l’imperi. Conformats a aquesta lògica, que redueix tota aspiració nacional a un corral de dimensions regionals, els polítics valencians s’han mogut tradicionalment per ací d’una manera interina, provisional. L’autèntica destinació ha estat sempre Madrid, com a llançadora de grans èxits o com a premi de consolació. La digníssima consolació de plantar el cul en el Senat fins a l’amoixamenta total d’un Joan Lerma, per exemple, com a premi a tants anys de mediocritat presidint sense exigències un país anodí, o l’esplendor ministerial connectat amb les portes giratòries de grans monopolis del malaguanyat Zaplana. A l’endemig, els cinturons de l’estupidesa i l’avarícia que frustraren la carrera de Camps cap als daurats rococós de la Cort. No deu ser casual que el primer dels nostres presidents que sembla vacunat contra aquestes pretensions siga Ximo Puig, tal vegada per convicció íntima, tal vegada perquè a l’autonomisme ja se li ha vist escandalosament el llautó i la reivindicació catalana ens ha posat a tots plegats en una altra dimensió, tal vegada perquè la seua plenitud política ha coincidit cronològicament amb la decadència (dissimulada provisionalment per la carambola de la presidència de Sánchez) del seu partit i la crisi del bipartidisme. Cas ben distint és aquest professional de pedra picada que és José Luis Ábalos, el més que discret polític de Torrent que ha sabut muntar sempre en cavall guanyador i col·locar-se en la pool position que dona opcions per gaudir l’eròtica del poder i les seues nòmines. Heus-lo, doncs, d’amo i senyor del Ministeri de Foment i mà dreta de Pedro Sánchez, exercint el control sobre les inversions de l’Estat en infraestructures, quasi res. Vingué a València i com un gall dindi desplegà tot el plomall del seu càrrec davant el seu camarada i tanmateix enemic polític Ximo Puig i dictà coneguda sentència: que no hi hauria, en el tema d’inversions per al País Valencià, tracte de favor. Passa amb tot aquell que gosa demanar el que per dret li pertoca. Des de la Villa y Corte li respondran que no s’hi valen tractes de favor. El mantra buit que intenta amagar que tota la política a Espanya descansa sobre un descarat tracte de favor a les elits extractives i els oligopolis empresarials, a les «comunitats» submises i afectes, a la monarquia i els hereus de Franco, als partits que engreixen el sistema podrit, a… Si volem aturar l’espoli estructural i agafar la paella pel mànec del que com a país i poble ens correspon en tots els àmbits, però, caldrà mirar molt més enllà de l’estret horitzó autonòmic, aquest camp de mines on les raboses del poder confonen arterosament drets amb privilegis, maregen la perdiu, perverteixen el llenguatge, ens fan perdre miserablement el temps.