Després d’uns dies al Pallars Sobirà, amb temps fresquet i assolellat, tornem a València el dia de Sant Josep, hores abans de la `cremà´. A mesura que avancem per la carretera des de l’Alt Pirineu, l’oratge es fa més rúfol, amb núvols i vents forts. La breu estada a la Vall d’Àneu ens ha estalviat els habituals maldecaps de les falles, el trànsit col·lapsat, els carrers tallats de la manera més absurda i arbitrària, aquesta lletjor exhibida amb total impunitat, la burrera girada com un calcetí i convertida en propaganda xapera pels qui hi viuen sense complexos, amos de tot o súbdits panxacontents del menfotisme més denigrant. A l’entrada de la capital, les primeres desviacions capritxoses de trànsit que cap vehicle no es pren la molèstia d’obeir. No sembla sinó que aquestes dates siguen l’excusa ideal perquè ningú no complesca les normes, començant, òbviament, pels de dalt. Les falles o la supressió del civisme, és aquesta la fórmula perquè no esclate arreu alguna cosa més que molestos masclets. Us deixarem fer l’animal mentre no poseu en perill el nostre domini, mentre no qüestioneu que ací l’única politització de la festa que val és la que emana de la Junta Central Fallera: el missatge subliminar de tota la incívica parafernàlia. O no tan subliminar: aquella fallera que en la Cavalcada del Ninot va denunciar un president de falla fotografiat amb la bandera espanyola en la variant més fatxa i inconstitucional i que ha estat sancionada per l’autoritat competent amb la prohibició d’assistir als actes oficials. Les falles, ai, un any més girant la clau que obri la porta d’una primavera que potser, amb una miqueta de sort, pot començar a dir adéu a certes coses. Raó de més, pensen els de la paella pel mànec, per extremar el zel del control dels súbdits i els (pocs però bons) subversius. Sant Josep, en fi, amb vents que potser convertiran el gran incendi d’aquesta nit en una activitat d’alt risc en què el sofert cos de bombers, acostumat a les hores extres, haurà de fer mans i mànegues contra les flames enfurides. Tancats a casa, amb pany i forrellat, resistim l’algaravia dels petards amb què aquests dies es pauta el preciat silenci, un buit metafísic entre dos esclats. El desacostumat fred d’avui, però, tindrà la virtut d’apaivagar una mica les ardències del personal, cosa que demà agrairà el mobiliari urbà (i l’estratosfèric pressupost municipal que s’encarrega cada any de reparar el vandalisme planificat de les entranyables dates). Els farmacèutics i els fabricants de peces d’abric (i el gremi dels paraigüers i el de les botes d’aigua, que han aplaudit el permís de l’autoritat competent perquè les falleres en poguessen fer ús per completar la indumentària oficial: llàstima de fotos que m’he perdut) estan també d’enhorabona. Amb una certa enyorança dels cants dels ocells, dels alegres corrents d’aigua, dels prats verds i les muntanyes nevades del Pirineu, i del silenci, sobretot d’aquell silenci ple de les veus harmòniques de la natura, només és qüestió de deixar passar unes hores i que escampe el vendaval. I demà, sí, ja serà primavera. A veure si tenim sort.