…lo primer que em vingué al cap en veure els treballs al parterre de la plaça del Pintor Gisbert d’Alcoi va ser: ‘gespa artificial… de debò?’, ni Jacques Tati va poder imaginar semblant esnobisme social… plàstic, de debò ?

recordo les ciutats utòpiques que l’home ha volgut fer, dissenyades en paper o descrites en poemes, llibres i cançons, al’74 Todd Rundgren tenia un grup, Utopia, que parlava de la ‘ciutat al seu cap que ara sortia, ja es el temps de la utopia’, la ciutat ideal… aquí, a Alcoi, al’80 teníem un disco-bar que es deia així: Utopia.

en Pau Riba hi té un disc amb eixe títol i canta : ‘ha plogut sobre el meu cap / i ha crescut herba molt fresca – fitxa’t jo, quin cap més verd / quina enveja, quina enveja! ‘… on es el blat, on és l’herba?

Neil Young a Greendale, Father John Misty a Pure Comedy, Damien Jurado a Maraqopa o PJ Harvey a The Hope Six Demolition Project, Surfjan Stevens i Antonia Font: hola què tal, som els vostres amics de sa Terra / un planeta de pols i de merda …

el 90 del segle passat Prince va treure un doble disc, Graffiti Bridge en resposta a la decisió de l’ajuntament de Minneapolis, la seva ciutat natal, que volia enderrocar un pont en contra de l’opinió dels ciutadans, què el varen cobrir amb graffitis… potser caldria fer enginyeria inversa.

just fa cinquanta anys, al carrers de París la gent estripava els carrers al ritme de consignes poètiques i innocents: ‘sota les llambordes del carrer està el mar …sota la gespa artificial del parterre hi ha herba !!!