Com ja sabeu Dylan ha tret nou disc, Triplicate, tres CD’s, en la línia dels seus últims treballs com a crooner; és una animalada… recorde el meu primer triple LP, Yessongs , en aquest format hi havia pocs i eren enregistraments en directe, Welcome Back my Friends de ELP, el Concert Per Bangla Desh, Woodstock, o recopilacions, el Decade de Neil Young… el Decade, enguany fa quaranta anys de la seva edició… és a dir, conté cançons de fa cinquanta anys… l’altre dia li vaig sentir dir a un crític musical que portava, en un pen drive, el Harvest ‘perquè mai saps quan el pots necessitar’.

Però no parlem del pas del temps… heus aquí tres CD’s que no son recopilacions, ni directes i que contenen tanta música com desitjàrem tenir .

El primer es doble, The Glowing Man del Swans, casi dues hores de música hipnòtica, repetitiva, amb una mica de distorsió i unes veus recitatives entre el murmur i el crit que ens remet als rituals, imaginats, de l’ antiguitat.

El segon, The Epic de Kamasi Washington, en tres volums, actualitza el jazz, el funky, el soul i… el que sigui que sen digues música, amb una banda amb dues bateries, percussió, dos baixos, vents, teclats i veus per celebrar l’emoció de ser-hi .

I Roy Montgomery Headquarters, músic no professional, neo zelandès, que dedica quatre gravacions per descriure l’estat d’ànim  després  dels dos terratrèmols que, al 2010 i 2011, assolaren el seu país. Cada disc, amb cara A i cara B, inspirat per musics dels 60 als 80, Leonard Cohen, Joy División, Durrutti Column, Cocteau Twins o Popol Vuh… gairebé un Decade global.