‘ELS QUE T’HEM CONEGUT SEMPRE ET VOLDREM’
Moltes voltes per saber en quin dia estic he de mirar el calendari. Si no tinc obligacions les coses es mesclen, els números van esborrant-se, perden color, significat, importància. Avui és dijous o divendres? Set o huit? Març… Abril…? que més dona… Quan va passar? …això de… o allò de més allà?… Tot arriba … Tot passa.
Avui sé quin dia és… És 8 de Gener del 2013. Després de tres dies, t’hem acompanyat a la teua tomba… Tomba, tomba!
He de dir-te que t’han posat al costat del teu benvolgut pare. Els teus, entre plors han deixat les teues cendres. Ens has deixat massa prompte amic!
Estàvem tristos, desconcertats, impotents. Hem plorat, t´hem aplaudit i després en silenci hem tirat cap avall
Cendres.
Que bo es fumar-se una bona pipa, l’aroma. En silenci, notar que estàs. Un raget de sol que entra per la finestra, mentre mires al carrer. Què boniques són. Sempre que les fume me’n recorde de tu mentre veig pujar el fum.
Tu sabies com era la vida, que era la vida, tu sabies…
Quan jo era jovenet em vas ensenyar que tenia que intentar viure-la. I a la teua manera, amb el teu equipatge, em vas obrir els ulls, em vas ajudar, em vas espentar. Tens que viure, que perds per viure? I encara estic amb això.
Per mi has sigut un exemple en este món de presses, d’injustícies, de no entendre’s, de tantes mentides, de no saber com viure… de no saber… TU SABIES.
Com bon alumne intentaré seguir el teu exemple (encara que eixiré més de casa que tu)
No tinc la teua paraula, la teua essència… Vas ser un bon home. Eres com un intermediari entre la saviesa i la ignorància, com una porta oberta en l’espai entre una cosa i l’altra, amb uns ulls que de seguida veien la veritat.
Ja no et trobaré a la teua taula, però continuaràs donant-me força, et portaré dins del meu cor, et voldré sempre.
Què bonic seria viure en un món just, tu hauries sigut el nostre REI, el nostre REI en un món just! Un REI de veritat!
Te’n has anat i ací ens fa falta la teua paraula. Tu, amb més temps, ens hauries pogut aclarir moltes coses.
Ens deixes orfes del teu coneixement.
Ens deixes a la deriva en mans de gent poc ambiciosa, covarda.
Tu veies i donaves llum, bones idees, bons consells. Donaves, simplement.
Has sigut un ser humà bonic, et vull a tu i a tot el que signifiques. Espere trobar-me amb gent tan gran com has sigut tu! M’haguera agradat veure’t ‘d’agüelet’, visitar-te i xarrar alguna vesprada sense presses o simplement estar en silenci al teu costat.
ALEJANDRO I PAQUI (treball, descans)TOT BARREJAT.
‘Aleandro, esto yastá no?’ (Un client)
‘Que va, que va, le faltan al menos 15 o 16 pasadas para que coja cuerpo y tenga una buena presencia en la calle’. (Mai s’ho veia acabat)
ALEJANDRO-ALLUYANDRE. Jugàvem amb les paraules
Una volta van vindre uns ‘Testigos de Jehová’. Ding! Vaig obrir i ells bocabadats van preguntar: ‘Esto es una casa?’ Darrere de mi hi havien penjats al corredor uns 70 ‘cuernos’ d’uns 40 cm, eixugant-se del làtex que els havíem passat per endurir-los. Clar la imatge era com si jo fora JOB dins de la balena. Se’n van anar ‘pitant’ allò era com la boca de l’infern.
En casa d’Alejandro i Paqui per Sant Josep es feien falles a les que no els faltava detall i es cremaven dins d’una llanda de coca. Altres vegades el menjador es convertia en un xicotet plató per fer fotografies amb tots els flexos i lamparetes que hi havia per la casa. La pintura és la llum.
Tito (Orfeo) i Titi (Paris) jugaven per casa, sempre lliurement. Les parets estaven plenes de dibuixos i manifestacions infantils.
Paqui fumava Celtas emboquillats. Tu fumaves Habanos.
La casa era un taller on es feien tot tipus d’activitats: pals de golf, pipes per fumar, llibres, maquetes per a teatre, per a cinema, per a carrosses, cascos, espases, ‘Boatos i moatos’. Proves per a moltes coses, dissenys de roba personal, per a teatre, per al cinema, per a festes, màscares… etc. etc. etc.
En mig de tot això Orfeo fent equilibrisme amb una cadira de boga blava, mentre feia dibuixos sorprenents, tant, per a lo xicotet que era, que t’obligaven a parar i fer-los una ullada. A vegades ja deia que era DÉU!!
Paqui tallant tela i a voltes per acabar la feina a temps, fins i tot dormida cosint. Jo ho he vist.
La terrasseta del dormitori, diminuta, es convertia en un bon raconet on prendre un aperitiu. Envoltat de plantes et feia sentir com a un hotel exòtic!
Es feien reunions de treball en el wàter, per canviar, mentre s’eixugava el pis.
Al ser unes persones tan generoses va haver un temps en que els visitava molta gent i com a un local públic hi havia cartells que indicaven al nouvingut les normes de funcionament. Al temps per aclarir el pati i poder viure mes tranquils. Els dies no laborals hi havia una contrasenya, per accedir a la casa.
Si no sonava com calia, apagàvem les llums i si pujava l’ascensor i parava en l’octau, ens quedàvem en silenci fins que s’allunyava el perill. Quan passava això no podia estar seriós, m’entraven moltes ganes de riure.
També veiem pel·lícules xules. Fellini, Kubrick, Chaplin, etc. i qualsevol peli que semblara interessant.
Quan venia Ovidi fèiem un soparet, i Ovidi ens contava les seues aventures i desventures. I a l’acabar un herberet casero que feia Paqui. Tito i Titi escoltaven al seu padrí i es portaven molt bé. A voltes venia amb la filla, Jana, que s’adormia en un ‘sofà-cama’ després de pegar-se uns quants colps en el cap contra un coixí. Feia riure veure la seua cerimònia abans de dormir. En el teu ‘sofà-cama’ van dormir personatges tant importants com Antonio Gades o Albert Boadella, entre d’ altres. El sofà estava tan vellet que si t’assentaves pareixia que anava a engolir-te, no hi havia manera de desfer-se’n d’ell, li tenies molt d’amor. Però un dia et vam convèncer i vam aconseguir que se l’emportés un ‘motocarro’
El menjador a vegades també es convertia en un teatre particular.
Què necessites?
Una tela, una mascara i un ganivet ”POSSIQUETEVERE”(el meu monòleg)
Llegíem poemes en veu alta, parlàvem de la nit i del dia, del tío del puro… de la vida.
Per reis ens regalàvem dibuixos, poesia, discos. Un cap d’any vam fer les campanades amb un paelló.
Paqui tenia un 4-L amb boina.
Apart del treball hi havia comunicació, humor, futur, vida.
Va haver un gosset uns dies li deien Bruc. Es va fer malalt. El vam soterrar al Barranc del Cint una vesprada boirosa.
Escoltàvem música, fèiem mímica amb qualsevol objecte que ens trobàvem, transformant-lo.
Imaginàvem, ens ajudàvem ‘Per a mi ta casa sempre ha estat oberta’
Vam fer teatre junts, cine (el gran col·lectiu regall). Coses que em semblaven impossibles o difícils les feies realitat. ERES UN ARTISTA!!
Col·leccionaves les coses mes increïbles per tal de provar-les o disfrutar-les en un present o en un possible futur. Somniaves en construir-te el teu propi teatre per poder anar fent cosetes. Com no va poder ser te’n vas fer un a la teua mida.
Sabies el que volies. Sabies coses de moltes coses . Amb tu s’aprenia d’arquitectura, de pintura, d’escultura, de teatre, de literatura, de música, d’algun fill de puta, d’algun altre… De cine, d’impostors, de la vida… CENDRES!
Sabies el que volies, sabies mirar, ho veies, sabies veure!
Potser un dia vas començar a tindre molta pena al sentir que la llum cada volta era més present, més clara més certa i tu més conscient de tot, però la realitat que t’envoltava i les teues forces t’allunyaven sense remei d’ella.
“ALEJANDRO ACI NO ENS VOLEN”
Ací volen, volen les il·lusions… Normalment ens mana i pren decisions gent mediocre en el mal sentit, les enveges, la competició, la por, la imatge, els diners, los caballeros, les mentides, els cels, els colps al pit dels que no aniran mai al cel. Els projectes amb la ‘jota’ ben remarcada, ‘no nos interesas’, ‘mira que pinta’, ‘els monuments de les rotondes’, ‘los sobrinos’, la hípica, los cuñaos sense D, los abogaos de papá, los asesores, la gente con gusto, los herederos que no veuen a dos pams dels seus nassos, ‘està bé pintar: és un hobby’ , los yates , la gente guapa, las fincas, ‘tiene gusto ese desarrapao’, el palacio real… ‘Per què no pintes comercial?… ‘Aquí mi señora’… Senyor ten piedat amb T forta. ‘Tiene gracia pintando’ Tú aquí no pintas nada… DÉU SAGRAT!!
Poqueta cosa és el que demanaves. Poder viure amb la teua pensió i tindre temps per contar coses amb la pintura que era la teua passió. No era suficient. Si t’encarregaven alguna cosa per a festes podies tirar avant. Vas aportar molt al món de la ‘festa’ però cada volta tenies menys encàrrecs. Els negocis no eren el teu fort
Vas voler fer-te el teu món, el teu refugi. Però ací fóra no hi ha miraments i van anar ofegant-te poc a poc. Tenies moltes ganes de viure i massa sensibilitat per suportar un món tan cruel. ”QUINA VIDA MES BESTIA”
Senties curiositat per tot. Quantes coses pendents, carrets per revelar, llenços per omplir, pel·lícules per vore, menjars, plors i riures que compartir. M’agradaria que anàrem tots junts altra volta al ‘Museo del Prado’. Va ser fantàstic escoltar-te i mirar els colors al teu costat. Velázquez és una ‘animalà’!
Bé ja anirem parlant. Com a bon soci de ‘la penya negra’ et diré que ací cada volta anem a pitjor. La vostra generació va lluitar perquè fórem mes lliures i pareixia que anàvem cap avant, però crec que ara mateix estem fent el camí contrari.
Volen les il·lusions… Guanya la por… Cada volta més fronteres… Més guerres… Més ignorància… Fam… CRISTO TEN PIEDAT amb la T molt forta…
L’ultima volta que et vaig vore estaves a casa molt fet pols, estaves atenent una visita amablement, malgrat el teu estat. Tenies un bloc dels grans obert i a la mà un retolador, en la fulla blanca hi havia dibuixada una nau amb les veles al vent. I tu com un vaixell perdut que va per una mar tremolosa… Donaves… Atenies… te n’anaves!!
ALEJANDRO VIXQUEN ELS TACONS D’AGULLA!! ÉS UN HONOR HAVER SIGUT EL TEU AMIC!! FINS ARA MESTRE!! ESTA NEVANT!!
(Este text va ser escrit entre el dia del seu enterro i alguns dies posteriors. Després ha estat ordenat i revisat el 17 de gener de 2017. Perquè vull, perquè et volem)
Impressionant, Juli, nascut de les fondàries, el més bell homenatge, com una font d’aigua ben fresca que no para de rajar. Des del més enllà Alejandro ho llig somrient, amb la pipa encesa en una mà. És la pipa del foc secret, de l’art, la vida i l’amistat, de tot allò més noble del ser humà. Gràcies.
Gracies Manel!!