Farà ja unes setmanes, tot i que com vaig de cap últimament, fins i tot els primers dies de vacances, i encara no havia pogut sentar-me a escriure-ho, els amics de Tipografia Moderna són molt comprensius respecte a la periodicitat de les meues col·laboracions i els ho agraeix, el col·legi José Arnauda celebrava un sopar d’antics i actuals alumnes i d’antics i actuals professors, en un acte amb el que volia culminar el 75 aniversari de la creació del centre escolar pel mateix José Arnauda.

Curiosament aquesta cita de gala la vaig presentar jo mateix i ho vaig fer, està clar, perquè ni Broncano, ni Pablo Motos ni el Wyoming, van poder, i els organitzadors van haver de tirar mà d’un antic alumne que porta més de 30 anys en aquest món de la informació… això si a nivell local, a nivell de les nostres terres de L’Alcoià i El Comtat, i amb molta honra!.

I precisament en el meu discurset de presentació vaig comentar d’inici que estava allí, en l’improvisat escenari a l’aire lliure ubicat als patis del centre, just per culpa dels mateixos patis, uns patis on va nàixer la meu passió pel bàsquet i que, com ja sabeu els que em seguiu, va ser decisiva en la meua vida, em va marcar el meu destí. I és que precisament va ser al col·legi José Arnauda on em va entrar el cuquet, més be cucot, diria que un cracken de gran, per aquest esport i va ser allí on vaig passar hores i hores i hores… jugant a bàsquet. Especialment a l’estiu, aquestes jornades eren maratonianes, de sol a sol quasi, botant el baló i llançant a les cistelles que havien ubicades just darrere d’on estava parlant en eixe moment.

Va ser allí, en una calorosa vesprada de l’estiu de 1992, coincidint amb els Jocs Olímpics de Barcelona i amb el Dream Team de Michael Jordan i cia, quan vam decidir crear un equipet de bàsquet en la lliga local d’Alcoi, el nostre particular Dream Team de xavals del barri. Aquell equipet no va parar de guanyar i guanyar partits al més pur estil de l’original, en aquella recordada primera temporada, fins al punt d’aconseguir una cosa que ja ningú ha tornat a fer, perquè van canviar les normes a partir de la nostra aparició. Vam quedar subcampions de Primera Categoria quan havíem acabat de nàixer i ho havíem fet a Segona. Faltaven tres equips per completar el play-off de Primera i van dir de posar als tres primers de Segona i ahi que vam estar nosaltres. Poc a poc, en cada eliminatòria pel títol de Primera, vam eliminar inesperadament als conjunts més potents de la màxima categoria, APAS, Filà Cordón, La Salle… fins a plantar-nos en la final. Sols el Font Roja, dels mítics Durà, Juan Carlos, els Quiques, Pipo… van poder en nosaltres en la Lliga i també en la final de les 24 Hores, damunt amb el reforç de Miki i Campana. Al menys ens vam poder emportar una de les primeres edicions de la Copa.

Aquest mateix equip que va fer aquestes proeses durant tota la temporada i del que jo era massa bo i amb un físic massa atlètic com per a ser jugador i per això em vaig autonombrar entrenador-delegat-el que portava l’aigua… va ser el que em va portar a plantar-me en la redacció del periòdic Ciudad de Alcoy, sense conèixer a ningú dels que allí treballaven, i tocar a la porta per a demanar que les nostres gestes en la lliga local es plasmaren en el periòdic que tenia mon pare damunt de la taula des de que tenia ús de raó. I va ser gràcies a aquesta decisió quan vaig a començar a escriure xicotetes cròniques en el Ciudad, com em va dir un tal Dany Vilaplana, qui no em va enviar a l’ample aquell dia, que haguera sigut el més normal, i que hui és el meu mestre i amic, fins a un dia com aquest on estic davant l’ordinador escrivint aquest nou testament, un dia igual de calorós per cert que quan vam decidir fer aquell equip, però de 2023, es a dir, 31 anys després.

Primer van ser aquelles cròniques de l’equipet i de la lliga local de bàsquet, després del bàsquet, després de l’esport local en general, després de la Movida, després de la comarca, després de les festes de poblets, especials, festes, cultura, societat, cinema, articles d’opinió… fins a arribar a ser un tot-terreny, un poquet de tot i tot mal, però sempre des de la passió per aquesta foia un poc boja. Igual, amb la mateixa entrega i il·lusió, ho vaig fer durant 15 anys a aquest mític periòdic ja desaparegut, com després altres cinc a Página66 i ara porte quasi cinc més a altre encara més mític mitjà de comunicació local, com és Radio Alcoy.

Però com sempre ja m’he perdut. Tornem a l’Arnauda. Curiosament aquell primer equip no es va dir Arnauda, si no Miguel Hernández, el col·le del costat, ja que a l’Arnauda ja havia un Arnauda Veteranos i és que la tradició d’aquest esport en aquest centre és ancestral. També es passàvem moltes hores a aquell altre col·le, en especial en les seues cistelles de minibàsquet al més pur estil play-ground americà i també pujàvem a la pista de les Barraques, menys ja anàvem fins a Salesians Juan XXIII i la seua pista de ciment, un equip que posteriorment també vaig entrenar prous anys. Casualment a aquell Miguel Hernández hi havia una barreja d’alumnes dels dos, de l’Arnauda i del Miguel Hernández, i es que érem quasi tots jugadors del mateix barri, el Sagrado Corazón, els blocs de cases que estan al mig, unes de les primeres vivendes que es van construir a la Zona Nord. I és que aquells blocs, als que encara estic vivint i on moriré, eren el nostre centre d’acció. Primer cap a l’Arnauda per suposat, on encara recorde la veu de Germán Cremades dient-nos «xavals, ja està bé, vaig a tancar, que porteu tot el dia ací, aneu-se’n a les vostres cases». Tenia raó l’home, eren quasi les deu, no havia llum i estàvem en la cistella més propera al carrer, ja que s’il·luminava un poc més amb les faroles de fora, del carrer Pare Poveda. Així ho vaig comentar a aquella presentació. També vaig explicar que seguíem jugant encara que fera vent, ploguera, fins i tot en neu. Però no parava allí la cosa. Quan no podíem jugar a cap dels dos col·les es refugiàvem al nostre campament base, el barri. Allí arribava la imaginació, la inventiva. Les plaques dels guals servien de cistelles, o pintàvem amb guix un redolí a la paret, o pegàvem amb el baló a la part de dalt dels ferros de les finestres dels entresuelos per a que fora una canasta neta, limpia diem. Fins i tot jugàvem a la canasteta de la meua habitació de ma casa, amb concursos eterns de tirs, o la mateixa canasta la portàvem a la caseta de Manolo als Algars. Ara ho pense i quina paciència més gran els pobres veïns d’escoltar contínuament el bot de la piloteta i els nostres crits. Uns sants!.

També he dir que no era sols el bàsquet l’únic esport olímpic que practicàvem. No faltaven les caniques o les boles, amb la part de davant de la casa tota plena de clots, primereta, peu, tute i clot, en valencià ja en aquella època, on escabuxàvem als rivals, i les xapes, per damunt d’una barana per a sentar-se que estava tota trencada i que pareixia una passarel·la de les d’Indiana Jones que havia que anar sortejant en el recorregut de la xapa impulsada pels nostres dits.

Altres esports més originals eren els soldaets, el xurro, pillar, l’escondite… que en la figuera que estava en front era com la selva de Vietnam, encara crec que hi ha algun amic amagat entre els esbarzers esperant a que el trobem. I fins i tot hem arribat a jugar al bèisbol, amb una rama d’arbre que es trobàvem per allí i llançàvem la bola a fer la mar, mentre corríem al voltant del llançador inventant-se les normes. Estàvem un poc assalvajats, és cert, ho reconec.

Per supost, no faltava l’esport rei, el futbol, però en formats peculiars com el mundialito, a fonar, on teníem un espai concret, el fonaero, a sentenciar i a sentenciar de cap. Els primers cotxes que passaven per aquells carrers s’emportaven també alguna balonà. Paràvem, per suposat, quan passaven els auelets. I, per suposat també, les motxilles o un grapat de pedres eren els palos de les porteries imaginàries. Vamos, que estàvem tot el dia al carrer. Com els xavals d’ara!. Genial era el moment en el que les nostres mares ens cridaven per les finestres: Fransisssscooo!!, Gabrielllll!! a berenar!!. I ens baixaven el bocata lligat en un cordell. Això si, amb els nostres noms complets, res de familiaritats, Paco o Gabi, era un moment oficial com el berenar i calia guardar les formes. Ja després del sopar encara tornàvem a baixar al carrer, però ja al parc, on, reballats sobre la gespa, fèiem bones cotaes, coto-cau faltaria més, algun xinxonet o jugàvem a cardar o sols xarràvem mentre menjàvem un gelat de mantecao, crocanti o straxatela. Recorde que l’estiu que va aparèixer una nova veïna, Mari Luz, els balons van deixar de ser prioritat.

Torne al Arnauda. De nou. I dic torne perquè en realitat el tenia i el tinc i el tindré just al costat. A un minut i 15 segons, cronometrat, i a 154 passos, contats. És a dir, que quan arribava tard a classe durant l’EGB, pàrvuls i maternals, ni els meus pares ni jo podíem dir allò que havia sigut pel trànsit. Hi havia dies, no molts, que m’alcava just 10 minuts abans de les 9. Els 50 anys i pico de la meua vida, sóc de la quinta del 72, me’ls he passat vivint just al costat del col·le i quan vaig acabar la primera etapa educativa i vaig deixar d’anar a les seues classes, aquest centre ha seguit estan molt present. Quatre voltes anant a estudiar i tornant, o a currar i tornar, o anar a qualsevol lloc, a comprar, al cinema, a pel periòdic, de festa… i passant per davant de l’Arnauda. Així tots els dies. També després de construir-se el surrealista pont Paco Aura, donat que no puc amb la costerota final per arribar al Viaducte i continue sempre anant Pare Poveda cap amunt, Caramanxel, Escorxadors, i eixint a la civilització a l’inici de l’Avinguda Juan Gil-Albert. El mateix camí, a la inversa, tornant. Al llarg de totes aquestes dècades he vist al centre evolucionar. He vist als pares-mares esperar als fills-filles, fills-filles que ara esperen al seus fills-filles, i pares-mares que ara són iaios-iaies i que esperen als nets-netes. He escoltat els crits de l’hora del patí, els bots dels balons, la megafonia de la preparació, primer, i de la pròpia Festa de la Primavera, després, que va acomplir 50 anys, per cert. A la mateixa megafonia en el principi del curs, el primer dia de classes, dient: «els alumnes de Primer B aniran amb Evaristo, els de Segon A en Neus, els de Tercer B en Salud…» i així tots els professors i classes, amb el borum de tots els xavals de fons en l’esperat dia del retrobament. El col·le va formar i forma part de la meua vida fins que aquesta acabe en Cantagallet.

El José Arnauda, formant un equip perfecte amb els meus pares, em van donar coneixements, formació i valors de treball, honradesa, respecte… que m’han acompanyat i que m’han portat fins on estic ara. També el col·le em va donar molts moments d’alegria i d’esforç, d’estima i superació, sense oblidar a grans professors sempre recordats i a companys de classe amb els que encara es reunim al menys una vegada a l’any, tot i que després de l’etapa escolar vam prendre camins separats als instituts, jo al Pare Vitòria i quasi la resta a l’Andreu Sempere, però que així i tot hem mantingut uns esplèndids llaços d’amistat eterna. I, per últim, es curiós com amb persones d’altres generacions quan comentem que hem anat a l’Arnauda… com que ja es coneguérem de sempre…