Conten que als anys seixanta va viure a Alcoi una noia daurada anomenada Caroline. Caroline era filla d’un oficial nord-americà destinat a la base Aitana, i durant alguns anys va ser el somni americà de la joventut alcoiana.

A Caroline li agradava muntar a cavall i quan ho feia per les rodalies de la Colònia d’Aviació vestida amb uns cenyits jeans (un objecte cobejat com l’or pels aborígens) i amb una suggerent brusa blanca que ni li amagava la silueta dels pits ni contenia els saltirons –ho diu un que ho va veure amb els seus popis ulls-  semblava una d’aquelles noies en flor que amb el seu cos en efervescència precipiten l’estiu.

Pel que diuen a Caroline, tot i ser nord-americana -que a l’any 1962 era com vindre del futur-, no li va costar gens integrar-se en la vida ciutadana que començava a deixar de costat el blanc i negre postguerra per agafar una mica de color. Tenia simpatia i caràcter. Molt de caràcter perquè un dia va li van proposar participar en les festes de moros i cristians – cosa impensable per a una dona de l’època- i ho va fer.

Eren altres temps. Als anys seixanta els moros i cristians encara no havien assolit l’actual caràcter litúrgic i es conformaven amb ser una celebració lúdica i festiva. Tampoc s’invertien quantitats astronòmiques com ara i les filaes, a males penes, aconseguien el personal necessari per completar un càrrec o una esquadra especial.

Es per això que l’any 1962 quan als Judíos els va tocar per sorteig – una mica a traïció-  la responsabilitat de treure al carrer una esquadra del mig més que una alegria es van emportar un disgust. L’economia de l’entitat no estava per tirar coets i a més a més no tenien a ningú que poguera fer el cabo batedor. Una qüestió, lògicament, prioritària.

No es coneixen ben bé els detalls però la qüestió es que algú va contactar amb Caroline i Caroline va dir que sí. ¿Com va anar la cosa? Hi ha qui diu que el contacte el va fer Quico l’Alt mitjançant la intervenció de David Story que era un enginyer d’origen jueu, nascut a Holanda amb nacionalitat americana que treballava a Aitana i que era membre de la filà Judíos. De fet algun testimoni diu que Caroline era la filla de David Story.

D’una manera o d’altra la qüestió és que Caroline es va passar per la costura dels Levi’s 501 vuit segles de tradició i el diumenge 22 d’Abril de 1962 va pujar al cavall per ser la primera dona que feia de cap batedor i, probablement, la primera que tenia una paper actiu en les molt masculines festes de moros y cristians d’Alcoi.

De fet tot i que aquella esquadra suposava altra novetat (era la primera volta que sonava al carrer l’adaptació de l’Èxode que amb el pas del temps s’ha convertit en l’himne oficiós de la filà) va quedar amagada per la presencia a cavall de Caroline. Almenys es pot deduir del relat que,  sobre la participació dels jueus a l’entrada, va escriure, l’aleshores cronista de l’Associació de Sant Jordi, Salvador Domènech.

“El desfile de las Comparsas prosiguió normalmente y en el centro del mismo la de Judíos, designada por sorteo, presentó una escuadra de esclavos, cuyo cabo batidor desempeñó la señorita norteamericana Carole Brillon…”

 Relat que, dit siga de passada, planteja alguns dubtes: ¿Carole o Caroline? ¿Francesa o nord-americana? ¿Podia ser filla de Story dient-se Brillon? ¿Podia dir-se Brillon tot i que als papers de la base no figure cap militar amb eixe cognom? ¿Potser va ser una errada del cronista i en lloc de Brillon era Bolin? ¿Seria aleshores filla del capità William F.Bolin crew controller amb categoria C? I altres dos qüestions però no menys importants ¿Es cert que Caroline va continuar vivint durant un temps a Alcoi després que els americans abandonaren la Colònia? ¿Va ser novia d’un germà de Camilo Sesto?

Son qüestions que estan a l’aire i que possiblement es quedaran allí durant una bona temporada però encara ens queda la pregunta definitiva: ¿Serà conscient Caroline Brillon (o Carole Bolin) als seus setanta cinc anys des de l’Oklahoma natal, des d’una bonica població del Midi francès o des d’algun indret perdut a la Ribera Baixa que ella amb la seua melena al vent i els pits enlaire va ser la primera en pegar-li una martellada a eixe mur d’història i flato que rodeja als alcoians, que ens ofega i no ens deixa respirar, o viurà feliç (i indocumentada) sense haver d’arrossegar permanentment el pes de la tradició ni haver de preservar, a cada minut, els seus senyals d’identitat?

AGRAIMENTS
Fernando Moncho Vañó, José Manuel Velázquez Miquel, Kiko Templario de Muro