Reconec haver crescut amb un pensament bastint-se al bell si del meu magí. Aquest pensament l’anava adobant mentre que, assegut al graó alçat del supermercat del costat del portal de casa o al balcó del cinquè pis de la meua llar, em mirava la carretera de València. Em regalava a mi mateix una panoràmica àmplia i delerosa per a l’avidesa d’uns ulls d’infants. Aleshores em fluïa el pensament, que en essència resumia la idea d’una ciutat sense nom, amb la qual encolomava el conjunt dispers i alhora unificat, de barriades de la Zona Nord, el centre urbà de la qual havia de ser, indefectiblement, el barri Sant Maure o Sant Mauro, com tradicionalment hem nomenat els alcoians a l’altre patró de la ciutat.

Dels Llençolets estant, una vella casa de dues plantes presidia l’entrada al barri. L’habitatge, en estat de conservació una mica precari, sempre romania amb les portes i finestres tancades. Aquest fet li n’hauria conferit un halo de suspens i misteri digna d’una pel·lícula de Hitchcock, de no ser per la seua ubicació al costat de la travessia de la N-340 que la privava d’un entorn silenciós i inquietant. Recorde haver vist els inquilins de la finca eixint o entrant a la possessió un parell de vegades o tres, a tot estirar. Es tractava d’un matrimoni d’avançada edat, el qual suposadament, no pogué fer front a la revaloració del terreny en començar l’èxode lent del casc antic de la ciutat.

Aquest casalici constituïa l’entrada a un petit carreró flanquejat a un costat per petites cases que conformaven un nucli, diguem-ne, residencial. Aquestes casetes, anomenades del Tio Caram, foren construïdes, segons les fonts consultades, pel famós personatge popular de la nostra ciutat, llauner de professió, la primera de les quals  duia el nom de la seua esposa. Posteriorment, la nomenclatura aplicada al conjunt per part de l’Ajuntament d’Alcoi perpetuà el nom de la dona: Carreró de Vil·la Elis

Aquest petit carrer era una manera diferent de comunicar les dues vies principals que seccionaven el barri en direcció nord-sud sense haver d’escoltar el brogit del trànsit rodat de la carretera. Una casa d’una planta, amb el rètol ben fornit de “Peones Camineros”, a banda de deixar-ne ben clara la comesa, suposava un mínim aïllament del tràfec de la ciutat per la seua vessant septentrional.

De la mà d’un company provisional del col·legi, el qual vivia en una d’eixes cases  redefinides en el seu ús, ens endinsaven en aquell món minúscul, on fèiem les nostres correries, tot jugant a l’amagatall o d’altres jocs improvisats i no reglats abans que la suor ens regalimara galta avall i remullàrem els nostres caps en una font de foneria que hi havia a la fi del carreró que durant un temps va rebre el nom inexpressiu de “Espaldas Sabadell”.   Després vaig saber que aquesta font, d’on brollava un doll d’aigua fresc i generós per l’estiu tenia, igualment, un nom: Font dels Consumeros.  I va resistir l’envit del desenrotllisme constructiu dels anys 70 i 80. No ocorregué el mateix amb la dècada següent i l’onada de creixement urbà salvatge que assotà el nostre País en el trànsit entre els dos segles, s’acarnissà amb la Zona Nord: la construcció de l’edifici d’entrada al carrer Sabadell amb la confluència amb l’Avinguda Juan Gil-Albert suposà la desaparició  d‘un broll d’hidratació contínua per a un jovent que inundava d’alegria els carrers i els descampats posteriors a les escasses maçanes de cases construïdes.

Aquests descampats ocupaven les esquenes de les casetes de Vil·la Elisa, front als habitatges construïts per l’Instituto Nacional de la Vivienda: pisos petits, concebuts per a gent treballadora que pagaven uns lloguers progressius fins que n’esdevenien  propietaris. A la façana de les edificacions, molt prop de la porta d’entrada, hom podia veure la placa que feia publicitat del constructor al costat de l’inefable símbol del jou i les fletxes de la Falange, honrant la marca del Dictador i la seua “generositat” envers les classes humils.

Sant Maure era i ha estat sempre un barri de gent treballadora. Els grups de joves que trafegaven els espais oberts no eren gent problemàtica. El fet de tenir prop factories en ple rendiment, per un costat i botigues i establiments de barri per un altre, dotaven la zona d’un dinamisme social que no permetia l’existència de cap nucli dispers i mal integrat. El nom dels carrers esdevingué un insòlit i petit homenatge a la literatura en la nostra llengua: Ausiàs March, Teodor Llorente i Jordi de Sant Jordi. El carrer que tancava la barriada prengué el nom de la cooperativa de vivendes que s’hi va instal·lar: Sant Eloi. Aquests quatre carrers constituïren uns grups ben compactes d’habitatges, els quals contrastaven les sues reduïdes dimensions amb l’ample dels carrers que els acollia amb unes possibilitats lumíniques més grans que no a les construccions de El Faro o Santa Rosa. La perifèria urbana d’Alcoi s’estenia amb unes condicions de salubritat millors que no les de l’interior. Potser siga aquesta una de les raons que explicarien l’apego emocional dels habitants, tant d’aquest barri com ara també de Batoi. O potser també pel fet que totes dues zones aplegaren el gruix de població nouvinguda més important de tota la ciutat. Desplaçats com eren i com moltes vegades se’ls hi feia sentir, es dedicaren a fer barri, mentre que les altres zones urbanes apostaven per un xovinisme local, de vegades no massa integrador.

El Carrer Ausiàs March encetava l’assentament d’establiments comercials que amb el temps han esdevinguts emblemàtics dins l’àmbit comercial de la Zona Nord. A la cantonada de confluència de la carretera de València amb Arquebisbe Domènec hi havia una parada de l’autobús urbà de la línia principal que gairebé travessava tota la ciutat. Les posteriors remodelacions del trajecte anul·laren la parada. El bar que servia  de petit descans i refrigeri per als xofers de la línia ha sobreviscut al canvi, tot mantenint el mateix nom del dia de la seua inauguració: un veritable homenatge als conductors de la flota d’autobusos locals.

L’existència de fàbriques i la presència de llauradors de la comarca que venien o s’abastien de fruites i hortalisses a la Llotja d’Abastiments, motivaren l’existència de dos bars al començament d’Ausiàs March, els quals obrien la persiana ben entrada la matinada i el pas del temps els va convertir en lloc de trobada i reunió d’operaris que pertanyien als diferents sectors econòmics presents en tot el barri. L’evolució dels costums, unit a la realització de llargues jornades de treball feu possible l’aparició dels primers take away de la zona. Per un preu assequible, el proletariat alcoià podia compaginar una jornada maratoniana de feina amb una necessitat bàsica en un temps mínim i escàs. Tot açò, unes dècades abans que hom començara a parlar de conciliació familiar i laboral. Els pollastres rostits o a l’Ast (fent ús de denominacions europees arribades amb el turisme) foren l’espurna que encengué la foguera (de gas butà, no cal dir-ho) on s’hi varen coure els primers plats preparats, els quals augmentaren la dificultat d’elaboració culinària tan bon punt l’èxit de la idea així ho permeté. L’encàrrec previ era premissa indispensable per assegurar-se’n l’àpat. L’expansió del negoci s’obrí a la comanda telefònica i a la improvisació, per a tot aquell que volgués temptejar la sort i anar-hi a l’aventura en la recerca del plat del migdia.

Vet aquí com un senzill establiment d’aus i pollastres, esdevingué una seriosa competència per als altres dos del ram dels menjars preparats, sòlidament assentats pel carrer Entença i El Faro. Molts veïns d’altres zones, van descobrir que Sant Maure no era cap barri marginal i fins i tot hi podien anar per abastir-se d’un bon plat de carn, llentilles o una bajoca farcida amb què sadollar la gana del cap de setmana. Aquesta arribada de gent provocà l’aparició dels primers problemes d’aparcament, qüestió totalment inexistent en el barri a hores d’aquells moments. Talment com si fos un xiclet, el carrer s’estirà més enllà dels encreuaments amb Arquebisbe Doménec i Sabadell, fins arribar a la Casa dels Merita (abans que l’asfalt en normalitzara el trànsit normal de vehicles) i per l’altre, al nou polígon Cotes Baixes, amb la possibilitat d’inhalar, sense cost addicional, els efluvis provinents de l’abocador de residus.

Molt lentament, l’augment de població generava la presència de serveis bàsics. Una farmàcia, en el xamfrà del carrer Sabadell venia a trencar l’excessiu monopoli que sobre la implantació d’aquests establiments, tenia el centre de la ciutat. Igualment, les primeres perruqueries afloraven en baixos comercials o pisos de vivenda destinats a aquesta comesa. Encara perduren hui en dia, perfectament diferenciades per sexes, tot i que la moda unisex ha començat a fer visible la seua petja, arran de l’explosió de llibertats ocorreguda als anys 80.

Aquesta dècada d’alliberament suposà el tancament del barri per la vessant que topava amb la carretera. Noves edificacions fetes per constructores privades venien a sucar el pa en l’oli constructiu de la barriada, cada vegada més abellidor. El cosmopolitisme, a la manera alcoiana, estava servit. Nous comerços donarien una empenta al carrer, complementària de l’altra experimentada pel carrer Sabadell, que anava assolint uns mèrits que el durien a convertir-se en l’artèria comercial per excel·lència del barri, complementant primer i substituint després, altres carrers d’Alcoi, com ara Sant Francesc.

La comoditat i el fort sentiment de pertinença a la comunitat veïnal que any rere any s’anava generant, foren l’ancoratge necessari per posar les bases de futures inversions comercials de molta més envergadura, d’acord amb les tendències que anirien inundant el panorama econòmic a nivell global i del qual el País Valencià no en fou cap excepció. Grans supermercats acabarien per rematar l’impuls econòmic del qual gaudeix la Zona Nord en l’actualitat, el qual ha estés la seua projecció cap a les altres zones de la ciutat i moltes poblacions petites  -i no tan petites- de la comarca de El Comtat.