El cinema és la principal fórmula d’evasió dels alcoians en els anys 50 per ser un entreteniment barat. La malmesa economia de la majoria de ciutadans durant la postguerra espanyola fa que la ciutat arribi a tindre fins a onze sales simultàniament en funcionament incloent els cinemes d’estiu. Les estrenes més importants es van succeint setmanalment al Goya, Avenida i Calderón. Aquest últim està regit per l’empresa Espectáculos Ivarca, S.A., empori alcoià d’oci que gestiona també les sales, ja en règim de reestrenes i programes dobles, del Circo, Principal, Jardín i Monterrey, aquest últim sala de cinema i també d’espectacles a l’aire lliure.
Les distribuïdores ofereixen lots amb, al voltant, de deu o quinze pel.lícules amb una majoria d’elles de desigual qualitat i algun títol-estrella. En conseqüència i a nivell nacional, la competència és ferotge entre els exhibidors cinematogràfics per a poder oferir els títols més atractius, encara que sembla que a Alcoi es resolga amb un ‘pacte de cavallers’ [8] per evitar que el negoci siga ruïnós, a conseqüència de la pujada de preus per la forta demanda. Per exemple, els títols de les multinacionals Metro o Paramount són projectats al Goya o al Avenida en funció del lot que s’haja adquirit. De les distribuïdores nacionals, el Goya treballa amb Mercurio, Cifesa, Procines o Exclusivas Floralva, en aquests anys. Fruit d’aquest pacte és l’estrena simultània al Goya i Avenida de l’èxit El último cuplé (1956, Juan de Orduña), una acció insòlita que es salda amb dues setmanes de projecció, inusual per a l’època en que, normalment, estaven tan sols una setmana.
El cinema espanyol, sobretot, el folklòric o els que inclouen ‘niños prodigio’, com Pablito Calvo i ja en els 60, Marisol i Rocio Dúrcal, conta amb el beneplàcit de la maquinària franquista per ser transmissor de valors morals i familiars afins al règim. Gaudeix de gran èxit a la pantalla del Goya: Marcelino, pan y vino (1955, Ladislao Vajda); El pescador de coplas (1954, Antonio del Amo) o Violetas imperiales (1952, Richard Potter). Exemple apart és Bienvenido, mister Marshall (1952, Luis García Berlanga) on el mestre valencià sempre sota el ‘look’ d’una comèdia amable ofereix una sàtira esperpèntica sobre el ‘pla Marshall’ nord-americà en la qual Espanya queda al marge.
En aquells anys, el cinema de les majors nord-americanes també copa les cartelleres espanyoles. La successió de títols Metro, Paramount, Columbia i Fox va omplint la cartellera del Goya sent de les més exitoses: Un día en Nueva York (1949, On the town, Stanley Donen i Gene Kelly); Cantando bajo la lluvia (1952, Singin ‘in the rain, Stanley Donen i Gene Kelly); Un americano en París (1951, An american in Paris, Vincente Minnelli); Las minas del rey Salomón (1950, King Solomon’s mines, Andrew Marton i Compton Bennett), Siete novias para siete hermanos (1954, Seven brides for seven brothers, Stanley Donen), Rapsodia (1954, Rhapsody, Charles Vidor) (Aquestes dues últimes esmentades tenen tal èxit que es reposen en programa doble en diverses ocasions en els anys 50); El hundimiento del Titanic (1953, Titanic, Jean Negulesco); El mayor espectáculo del mundo (1952, The greatest show on Earth, Cecil B. de Mille); La guerra de los mundos (1953, The war of the worlds, Byron Haskin); Sinuhé el egipcio (1954, The egyptian, Michael Curtiz); Raíces profundas (1953, Shane, George Stevens) o El árbol de la vida (1957, Raintree County, Edward Dmytryk). Una cartellera atractiva amb uns preus assequibles i la promoció del «Miércoles Fémina» en què dues dones poden entrar amb una única entrada.
El Cinemascope [9] arriba a Alcoi de la mà del Goya en la inauguració de la temporada 1955-1956 amb Los caballeros del rey Arturo (1953, Knights of the Round Table, Richard Thorpe). Romeu Vilaplana, un dels associats, així ho comenta en premsa [10] “La instalación es con sonido estereofónico Perspecta Metro Goldwyn Mayer… y con pantalla luminosa Espejo Mágico, panorámica y para Cinemascope… once metros de largo por seis de ancho… “. Amb aquest nou format, s’aniran projectant seguidament Brumas de traición (1954, Betrayed, Gotfried Reinhardt) i El príncipe estudiante (1954, The student prince, Richard Thorpe), aquesta última contínuament reposada en els mesos posteriors pel seu gran èxit.
En aquesta dècada, el cinema dels grans mestres europeus també està present encara que llavors no és considerat com a ‘cinema d’autor’ tal com es coneix més endavant i inclús en els nostres dies [11]. Mostres de cinema italià com Milagro en Milán (1951, Miracolo a Milano, Vittorio de Sica); La ciudad se defiende (1951, La città si defende, Pietro Germi), Almas sin conciencia (1952, Il bidone, Federico Fellini) i Ana (1951, Alberto Lattuada), aquesta projectada en diverses ocasions segurament pel ‘bayón’ de Silvana Mangano. Jean Renoir apareix en dues ocasions amb El río (The river, 1951) i French Can-Can (1952), a l’igual que Alfred Hitchcock, anglès rebenta-taquilles i molt considerat per la crítica francesa dels seixanta abanderada per François Truffaut [12] com el millor cineasta de tots els temps: Crimen perfecto (1954, Dial M for murder) i Con la muerte en los talones (1959, North by Northwest). Una mostra puntual de cinema japonès: Rashomon (1950, Akira Kurosawa) tan sols un dia de projecció en una sessió especial.
Les pel·lícules més atractives i taquilleres de la temporada es reserven normalment per a les festes locals de Sant Jordi, i sobretot, per a les dates nadalenques. Dins sempre de la mateixa línia de programació fins a inicis dels 90, els mesos d’estiu es completen amb restes de lots de les distribuïdores, ‘a priori’ poc atractius. Aquests s’alternen amb la repetició d’alguns dels èxits de la temporada, encara que entre ells es colen alguns títols que després es converteixen en grans clàssics com Doce hombres sin piedad (1957, Twelve angry men, Sidney Lumet) i El quinteto de la muerte (1955, The Ladykillers, Alexander McKendrick).
Continuarà…
[8] Ciudad, 15/02/1955
[9] La primera pel.lícula en aquest sistema La túnica sagrada (1953, The robe, Henry Koster) s’estrena a Alcoi el desembre d’aquell any al cinema Avenida.
[10] Ciudad, 27/09/1955.
[11] L’etiqueta del cinema ‘d’autor’ comença a aplicar-la la crítica francesa del ‘Cahiers du Cinéma’ a finals dels 50 i durant els 60 entre els quals es troben els futurs directors de la ‘nouvelle vague’ com Godard, Truffaut, Rohmer o Chabrol.
[12] Molt coneguda la sèrie d’entrevistes del director francés al ‘mag del suspens’ recopilades en El cine según Hitchock (Alianza Editorial)
FOTOGRAFIES (per ordre d’aparició)
1. Cartell de ‘El último cuple’
2. Així anuncia «Ciudad» l’arribada del Cinemascope (27-09-1955)
3. Fotograma de ‘El río’ de Jean Renoir