La dècada dels seixanta s’inicia amb la inauguració d’una nova sala de la mateixa societat, Cine Batoy, concretament el Dia de Reis de 1960. Obra de l’arquitecte José Cortés Miralles, té una capacitat de 754 espectadors i només projecta de dijous a diumenge. El programa doble inaugural és La dinastia del petróleo (1957, Campbell’s kingdom, Ralph Thomas) i Un caballero andaluz (1954, Luis Lucia) [14] projectant normalment continuacions d’estrena del Goya i tancant definitivament el 1982 en plena crisi amb l’aparició dels magnetoscopis casolans. El febrer de 1962 i en l’àmbit social i fester, té lloc en aquesta instal.lació la presentació del nou disseny de la filà Aragonesos, obra de Luis Solbes, en la nova etapa de la filà, la qual participa en aquell any especial com a ‘gloriero’ Salvador Sellés Cabrera [15], el qual és cabinista del Goya durant molts anys.

A les cases, irromp l’aparició dels primers televisors provocant una de les primeres crisis a causa de la baixa assistència a les sales de cinema. La indústria cinematogràfica nord-americana contraataca amb grans superproduccions, normalment de tall històric o d’aventures amb atractius actors i actrius per tal d’atraure més espectadors als cinemes. Amb aquestes característiques, es presenta amb grans reclams publicitaris Ben-Hur (1959, William Wyler) des l’11 d’abril de 1961 fins a principis de maig cobrint tota la setmana festera. Tres setmanes d’exhibició, tot un rècord que és ràpidament igualat amb El Cid (1961, Anthony Mann) a l’any següent per les mateixes dates. De similars característiques de producció, s’estrenen westerns com Horizontes de grandeza (1958, The big country, William Wyler); El Álamo (1960, The Alamo, John Wayne) o La conquista del Oeste (1962, How the West was won, Henry Hathaway, John Ford i George Marshall), aquesta última amb el reclam del Cinerama; musicals com My fair lady (1964, George Cukor) i bèl·liques com La batalla de las Ardenas (1965, Battle of the Bulge, Ken Annakin) i El desafío de las águilas (1968, Where Eagles Dare, Brian G. Hutton). Des d’un àmbit més compromès, Vencedores o vencidos (1961, Judgment at Nuremberg, Stanley Kramer).

Amb la publicitat «Estreno en España» arriben alguns títols al Goya simultàniament amb les principals capitals espanyoles: Los hermanos Karamazov (1958, The brothers Karamazov, Richard Brooks); La noche es mi enemiga (1959, Libel, Anthony Asquith); Puente al sol (1961, Bridge to the sun, Etienne Périer) i Duelo en la alta sierra, el primer western important de Sam Peckinpah (1961, Ride to the high country). [16] 

Les comèdies romàntiques i films d’aventures (sobretot el de espadatxins) es segueixen alternant setmana a setmana amb títols americans com Hatari (1962, Howard Hawks) i Bullitt (1968, Peter Yates) i espanyols. Del nostre país, enorme èxit té durant dues setmanes La reina del Chantecler (1962, Rafael Gil) a l’igual que la resta de la filmografia de Sara Montiel siga al Goya o a les altres pantalles alcoianes. Per altra banda, es publicita com la «primera película checoslavaca que llega a España», Romeo, Julieta y las tinieblas (1960, Romeu, Julie a tma, Jiri Weiss) o un Ingmar Bergman El manantial de la doncella (1960, Jungfrukällan). El cinema d’autor no deixa d’estar present al llarg de la dècada amb produccions franceses com La piel suave (1964, La peau douce, François Truffaut) o Los ojos sin rostro (1960, Les yeux sans visage, Georges Franju) i forta presència del cinema italià com Senso (1954, Luchino Visconti) que arriba amb tretze anys de retard a Espanya, La gran guerra (1959, La grande guerra, Mario Monicelli), guanyadora a Venècia o Divorcio a la italiana (1961, Divorzio all’italiana, Pietro Germi), gran comèdia negra.

Un dels fenòmens que comencen a sorgir en aquesta dècada és el cinema ‘exploitation’, autèntica ‘sèrie b’ que pretén emular el gran èxit del moment amb falsa aparença de producció nord-americana i normalment de nacionalitat europea, sobretot, italiana. Als anys 70 i 80 té el seu moment àlgid en el cinema de terror, com després veurem, amb explícites escenes de sexe i violència, encara que en aquesta dècada l’objectiu és traure profit de la mina de la saga de l’agent James Bond 007 [17]. A la cartellera del Goya fan la seva aparició ‘perles’ com Agente 505, muerte en Beirut (1966, Agent 505-Todesfalle Beirut, Manfred R. Köhler) o Orden 18FX debe morir (1964, Agent secret FX 18, Maurice Cloche). Fer un esment específic per als més nostàlgics, el peluix Flipper que es regala al comprar l’entrada de Mi amigo Flipper (1963, Flipper, James B. Clark), producció Metro de tremend èxit familiar que donaria lloc a alguna seqüela i una sèrie de televisió.

Continuarà...

[14] PEIRÓ, Josep Lluís: Cent anys d’il.lusions, pàg.162.
[15] Nostra Festa, Tomo V, pàg. 287.
[16] Aquest fet té singular importancia ja que moltes pel.lícules arriben a Alcoi amb mesos i inclús anys de retard degut als dictàmens de les distribuidores: obligatorietat de projectar totes les pel.lícules d’un lot o reservar algun títol taquiller per a dates assenyalades. L’abans esmentada La túnica sagrada arriba any i mig després de l’estrena a Espanya.
[17] La primera pel.lícula de l’agent anglès s’estrena l’octubre del 1963 al Capitol: Agente 007 contra el Doctor No (1962, Dr. No, Terence Young)

FOTOGRAFIES (per ordre d’aparició)
1. Anunci al periòdic «Ciudad» de l’estrena de Ben-Hur
2. Un Bergman al Goya