La crisi d’assistència a les sales s’aguditza en els anys vuitanta amb l’aparició dels magnetoscopis casolans. La curiositat i la comoditat de veure algunes de les estrenes al menjador de casa comença a guanyar la partida a les sales de cinema. Paral.lelament, l’auge de la pirateria, que en aquells anys ja existeix, proporciona veure a casa estrenes abans de que arribin a les sales de cinema encara que la qualitat deixés molt a desitjar. No s’ha d’oblidar que en els vuitanta, les pel·lícules solen arribar amb un retard de setmanes i fins i tot mesos a les sales alcoianes. Aquesta crisi provoca el tancament del Cine Colón el gener de 1984 tot i haver estrenat el mega-èxit E.T. el extratrerrestre (1982, E.T. the extraterrestral, Steven Spielberg) la qual es manté un mes en cartell justament un any abans, el 1983. Tot un rècord per l’època; i seguidament, diuen adéu les sales que alberga Espectáculos Ivarca, S.A. com són el Teatre Calderón (21) i el cinema d’estiu i Minicine Monterrey el juny de 1986. El Teatro Circo tanca també definitivament les portes el 22 de desembre de 1985 amb un concert de la Corporació Musical Primitiva, començant tot un rosari de gestions burocràtiques no exemptes de polèmica que finalitzen amb l’esfondrament del teatre. (22)

El Goya continua amb Fox, Warner, Ízaro Films i J.F. Films en què s’alternen els títols més taquillers nord-americans juntament amb les comèdies espanyoles. Exemple d’això és l’estrena d’Alien, el octavo pasajero (1979, Alien, Ridley Scott) l’1 de gener de 1980, just després de Los bingueros (1979, Mariano Ozores), primer títol d’una fornada de films de la parella còmica del moment (Pajares i Esteso). Aquesta alternança continua al llarg d’aquests anys incloent també els títols classificats S, els quals començarien la seva decadència a partir de la segona meitat de la dècada, els quals comencen a engrossir les prestatgeries dels videoclubs. 

Alguns títols fonamentals del cinema espanyol passen també per la pantalla del Goya com la continuació de la saga Leguineche de Luis García Berlanga: Patrimonio nacional (1980) i Nacional III (1983); La Vaquilla (1984) del mateix director; El crimen de Cuenca (1979, Pilar Miró); La muchacha de las bragas de oro (1980) i Tiempo de silencio (1986), ambdues de Vicente Aranda; El virgo de Visanteta (1979, Vicente Escrivá), un altre èxit del cinema del ‘destape’ amb rerefons valencià seguint l’estela dels setanta. Encara que destrossada per la crítica, cal assenyalar l’estrena d’El caballero del dragón (1985, Fernando Colomo), la producció espanyola més cara del moment amb casting internacional que conta amb la presència de Miguel Bosé, Harvey Keitel i Klaus Kinski. 

D’altra banda, de Hollywood arriben les continuacions de La guerra de las galaxias: El imperio contraataca (1980, The empire strikesback, Irvin Kershner) i El retorno del Jedi (1983, The return of the Jedi, Richard Marquand); de Superman: Superman II (1980) i Superman III (1983), ambdues de Richard Lester; les sagues de Mad Max, Loca academia de policia i Porky’s al complet o el primer Viernes 13 (1980, Friday 13th, Sean S. Cunningham), classificat S en el seu moment. Una estrena tan esperat i polèmic com La naranja mecánica (1971, A clockwork orange, Stanley Kubrick) arriba amb deu anys de retard el gener de 1981. Els següents Kubrick també passen pel Goya El resplandor (1980, The shining) i La chaqueta metálica (1987, Full metal jacket). Les pel·lícules de culte Blade Runner (1982, Ridley Scott), Excalibur (1981, John Boorman); Amadeus (1984, Milos Forman); Conan el bárbaro (1982, Conan the barbarian, John Milius) o Veredicto final (1982, The verdict, Sidney Lumet) també es projecten en aquesta sala. 

El cinema d’autor segueix present encara que a menor escala: Novecento (1976, Bernardo Bertolucci) que s’estrena en 1981 en dues parts; Kagemusha, la sombra del guerrero (1980, Kagemusha, Akira Kurosawa); La ciudad de las mujeres (1979, La città delle done, Federico Fellini); Érase una vez en América (1984, Onze upon a time in America, Sergio Leone), també en dues parts; After Hours (1986, Martin Scorsese), Calígula (1982, Tinto Brass), aquesta última de gran èxit per la visió violenta i cruel de l’Imperi Romà o dues del propi Woody Allen, La comedia sexual de una noche de verano (1982, A Midsummer night ‘s sex comedy) i Zelig (1983). 

Dins del ‘exploitation’, el fenomen del primer lustre dels vuitanta és el cinema de terror italià que destaca pels seus absurds arguments i la truculència dels efectes especials. Els èxits del moment que pretenen emular és el subgènere de zombis, canibalisme (recent encara l’èxit del fals documental Holocausto caníbal) o el terror animal després del Tiburón de Spielberg. Aquests títols van inundar la pantalla del Goya al ser distribuïts per J.F. Films a Espanya, els quals són injuriats per la crítica però que obtenen el favor de cert públic pels seus continguts impactants i violents, i fins i tot avui idolatrats i reivindicats per sectors cinèfils àvids de fanzines, sent la figura del director Lucio Fulci el màxim representant: Aquella casa al lado del cementerio (1981, Quella vila accanto al cimiter), El destripador de Nueva York (1982, Lo squartatore di New York) o Miedo en la ciudad de los muertos vivientes (1980, Paura nella città dei morti viventi). De procedència també italiana, s’estrenen Alien 2 (1980, Alien 2: Sulla terra, Ciro Ippolito) o Tiburón 3 (1981, L’último squalo, Enzo G. Castellari). Per altre costat, Conan també propicia una sèrie de rèpliques italianes dins el subgènere de ‘espasa i bruixeria’: Gunan el guerrero (1982, Gunan il guerrero, Franco Prosperi); La espada salvaje de Krotar (1982, Sangraal, la spada di fuoco, Michelle Massimo Tarantini) o les dues parts d’Ator: Ator el poderoso (1982, Ator l’invincibile) i Ator 2, el invencible (1984, Ator l’invincibile 2) ambdues de Joe d’Amato. 

La, cada vegada més important, presència dels videoclubs origina que tot aquest material es vaja estrenant en aquests circuits donant un respir als exhibidors per poder estrenar títols de major qualitat. Tampoc s’ha d’oblidar que des de 1986, Alcoi només compta amb dues sales: el Goya i el Principal, encara que el nombre ascendeix a l’any següent amb la reobertura del Calderón. Els catàlegs de Nueva Films que engloba Columbia i Tri-Star i el d’Izaro Films que acorda la distribució dels títols de la Cannon Group amplien l’oferta de títols atractius, alguns per a la crítica i altres per a la taquilla. 

“Sea usted joven y vuelva al cine” o “No se quede antes de tiempo junto a la chimenea”. Amb aquestes premisses anunciades al llarg del vestíbul de les cartelleres, pretén el Goya fer tornar al públic a les sales (23), indicant que la culpable d’aquesta crisi era l’administració Miró (24) pel seu suport incondicional al cinema espanyol de nous realitzadors que eren verí per a la taquilla. Sembla ser que no s’adonava la gerència que el públic començava a canviar els seus hàbits. 

A part de l’aparició de les pel·lícules en vídeo domèstic que fa furor tal com hem assenyalat, la millora de les carreteres a capitals properes com Alacant i València possibilita la facilitat d’accedir a uns títols que s’estrenaven puntualment en sales més còmodes i amb millor qualitat d’imatge i so, al qual la gent jove que estudia a aquestes capitals no pot evitar caure en la temptació. No hem d’oblidar que el Goya realitza la seva última reforma en 1972 i la sala comença a quedar obsoleta amb un pati de butaques cada vegada més estret i incòmode. Així mateix, la qualitat de les projeccions deixa bastant que desitjar encara que la puntualitat en les estrenes va millorant. 

La relació de les pel·lícules és notable en aquesta segona meitat dels vuitanta. El jinete pálido (1985, Pale Rider, Clint Eastwood); Gremlins (1984, Joe Dante); Los Goonies (1985, The Goonies, Richard Donner), tota una ‘cult movie’ en l’actualitat; El color púrpura (1986, The colour purple) i El imperio del sol (1987, The empire of the sun), el canvi de registre de Spielberg; Aliens el regreso (1986, Aliens, James Cameron); Las brujas de Eastwick (1987, The witches of Eastwick, George Miller); Birdy (1986) i El corazón del ángel (1987, Angel heart) ambdues d’Alan Parker; La misión (1986, The mission, Roland Joffé); Las amistades peligrosas (1988, Dangerous liasions, Stephen Frears) o Frenético (1988, Frantic, Roman Polanski). Assenyalar també l’èxit per al Goya de l’estrena que es manté tres setmanes en cartell de Batman (1989, Tim Burton). 

Continuarà…

[21] El Calderón es reobri l’agost de 1987 amb reformes, administrat per la mateixa empresa de El Campello que gestiona el Principal des de 1979.
[22] MARTÍNEZ BLANES, Pablo: El Teatro Circo d’Alcoi (1903-1985) https://cimapolo.wordpress.com/2014/08/28/dossier-el-teatro-circo-dalcoi-1903-1985-1a-part/
[23] Ciudad, 20/09/1986.
[24] Pilar Miró, cineasta, és nomenada Directora General de Cinematografía el 1982 i en el seu decret vol potenciar el ‘cinema de qualitat’ i erradicar el de gènere que, segons ella, era ‘impresentable’. La Llei Miró vol que el cinema espanyol siga semblant al francés.

FOTOGRAFIES (per ordre d’aparició)
1. Fotograma de ‘Blade Runner’ (1982), de Ridley Scott
2. Uno dels més coneguts exemples de ‘terror a l’italiana’ dels anys 80
3. L’inoblidable Clint Eastwood en ‘El jinete pálido’ (1985)
4. Scorsese i Coppola encara van tindre el seu moment al Goya en els últims anys, ‘Uno de los nuestros’ i ‘Drácula de Bram Stoker’