Comença la dècada dels 90 i la sala comença a acusar el seu declivi. Tot i que els títols projectats segueixen sent interessants, s’accentuen alguns problemes assenyalats amb anterioritat, ja que el Goya no s’adapta als nous temps en comoditat i qualitat d’imatge i so. El públic jove prefereix veure’ls amb puntualitat i en millors condicions en sales d’estrena de les capitals més properes a causa de l’auge dels multicines. No obstant això, la sala oferta amb l’eslògan de “estreno simultáneo con las principales capitales españolas” l’abans assenyalat de Batman i la seva continuació Batman vuelve (1992, Batman returns, Tim Burton), Dick Tracy (1990, Warren Beatty) o el ‘boom’ Pretty Woman (1990, Garry Marshall). 

Desapareix el cinema de la Fox al ser distribuït en aquests anys per Manuel Salvador, S.A., catàleg que projecta el Calderón i Principal. En el seu lloc, apareixen la Touchstone i Hollywood Pictures, filials adultes de la Disney en aquells dies, la qual distribueix a Espanya la Warner i inclou juntament amb la referida Pretty Woman, altres com La mano que mece la cuna (1991, The hand that rocks the cradle, Curtis Hanson); Aracnofobia (1990, Arachnophobia, Frank Marshall) o Matrimonio de conveniencia (1991, Green card, Peter Weir). Abans de la conclusió definitiva, la sala resisteix amb alguns èxits que es mantenen en cartell més d’una setmana (25). Durant tres setmanes aguanten Hook, el capitàn Garfio (1991, Hook, Steven Spielberg) i Terminator 2: el juicio final (1992, Terminator 2: the judgment day, James Cameron); dues setmanes: Drácula de Bram Stoker (1992, Bram Stoker’s Dracula, Francis Ford Coppola); Mujer blanca soltera busca… (1992, Single white female, Barbet Schroeder) i La bella y la bestia (1991, The beauty and the beast, Gary Trousdale i Kirk Wise). 

Altres títols nord-americans que es projecten aquests últims anys: Uno de los nuestros (1990, Good Fellas, Martin Scorsese); J.F.K, caso abierto (1991, J.F.K., Oliver Stone); Cazador blanco, corazón negro (1990, White hunter, black heart, Clint Eastwood); Algunos hombres buenos (1992, A few good men, Rob Reiner) o la penúltima pel·lícula abans del tancament Un día de furia (1992, Falling down, Joel Schumacher). En representació del cinema espanyol, es poden veure Acción mutante, l’òpera prima d’Álex de la Iglesia o la comèdia de l’alacantí Manuel Iborra Orquesta Club Virginia, i com a solitària excepció, imprescindible ressenyar l’estrena de Los sueños de Akira Kurosawa (1990, Akira Kurosawa’s dreams, Akira Kurosawa), únic exemple de cinema d’autor en els últims anys. 

El 30 de juny de 1993 es  tanquen les portes del cinema per vacances. Passen les setmanes i els mesos i tot fa presagiar que amb el pas d’Águila de acero III (1992, Aces: Iron Eagle III, John Glen) es posa fi a més de quaranta anys de cinema i oci a Alcoi. La por es fa evident amb l’aparició en premsa del seu tancament definitiu (26), en què el Goya ha estat una víctima més de la crisi que afecta el sector de l’exhibició a Espanya en aquells anys. 

“La competencia de muchos frentes audiovisuales, en especial, la televisión, cambia muchas costumbres y comportamientos de los españoles, y también de los alcoyanos”, assenyala el gerent Vicente Cantó en referència a l’èxit de les acabades d’estrenar televisions privades. Encara que no li falta raó, també cal assenyalar el que cita Javier Javaloyes en un article d’opinió en premsa (27), el qual confirma encara més tot el ressenyat anteriorment: “Quien entraba al Goya, parecía que entrara a la casa del terror… Unas luces pálidas de cementerio, paredes agrietadas, por no hablar de una pantalla que durante un tiempo fue blanca…aparte el estropeado sonido… ¿Por qué es tan incómodo este cine? Comentan los espectadores cuando salen del cine” Personalment, recolze aquesta segona opinió, quan encara tinc a la memòria una penosa sessió del Drácula de Coppola, amb imatge mig desenfocada, so pèssim i ratlles en els canvis de bobina. S’imposa el The End en una cloenda gairebé inexplicable després dels èxits abans assenyalats de Pretty Woman amb diverses reposicions fins i tot, Terminator 2 o La bella y la bestia, amb cues al llarg del carrer.

La pilota queda en mans de l’empresa de El Campello amb el Calderón i el Principal que inverteix en millores d’imatge i so, sobretot en el primer teatre, continuant l’activitat cinematogràfica a la nostra ciutat fins l’octubre de 2003 en què apareixen els multicines ABC del Centre Comercial Alçamora. Les onze sales que van conviure a Alcoi en els anys cinquanta passen a tan sols dues amb el final del Goya. El cinema amb majúscules, perd la seva condició d’entreteniment de masses, després d’haver travessat diverses crisis entre els anys 60 i el principi del nou segle. 

Just en el nostre temps en la segona dècada del segle XXI, el sector de l’exhibició afronta un dels pitjors moments amb la pandèmia del coronavirus Covid-19. El confinament de la població provoca el tancament temporal de les sales per a la seva posterior reobertura amb limitacions d’aforament per a evitar risc de contagis. Seguidament, el canvi dels hàbits dels espectadors per la proliferació de les plataformes digitals junt amb el retard de les estrenes més taquillers, està provocant un desenllaç incert per a aquest sector. Per tant, el canvi de model econòmic audiovisual està en l’aire.

Continuarà…

[25] Abans la durada ‘estàndar’ de la permanencia d’una pel.lícula en cartell era d’una setmana. Normalment, el Goya estrenava els dimarts per a canviar als divendres en els últims anys. Si un film no tenia èxit, era retirat als pocs dies.
[26] Ciudad, 28/08/1993.
[27]  Ciudad, 13/09/1993.

FOTOGRAFIES (per ordre d’aparició)
1. Llargues cues per veure aquestes pel.lícules uns pocs anys abans del seu tancament
2. L’última pel.lícula que es va veure al Goya