Si en un momento dado, com deia Johan Cruyff, algú es preguntara qui ha estat el millor porter en la història del Alcoyano seria inevitable que sorgiren els noms de Pancho o Maestro. També hi hauria diferencies d’opinió per determinar qui ha sigut el millor davanter, si Miquel, Gómez-Mulas, Mundo o Ramonet. O si el millor defensa ha estat Toni Castillo, Paqui, Barrios o Carrión i el millor centrecampista Pascual Donat o Toni Cambra. En el que no hi hauria cap discussió seria en declarar Alfredo Sánchez com el més dolent en la història del Deportivo Alcoyano. Això en el cas que algú se’n recorde d’ell.
La qual cosa ens obliga a fer-nos dos preguntes: Qui era Alfredo Sánchez Brell, també conegut com Alfredo de Ronda, Madrileño Sánchez o Aldo Sambrell? I sobretot, què va fer per guanyar-se aquesta merescuda fama de ‘malo’ de la pel·lícula?
Alfredo Sánchez
Alfredo Sánchez Brell va nàixer el 1931, l’any de la proclamació de II República Espanyola, al Puente de Vallecas. Un barri d’esquerres que, dit siga de pas, és l’únic districte de Madrid on el PP mai ha guanyat unes eleccions. Ací va donar les primeres passes, va debutar com a jugador de futbol als equips infantils del Rayo Vallecano i va començar a freqüentar els cinemes Numancia i Goya. I d’ací, per culpa de la maleïda postguerra, va marxar als divuit anys a Mèxic, país on vivia son pare un comandant de transmissions republicà que va haver d’exiliar-se al país centreamericà només començar la guerra.
En Mèxic Alfredo Sánchez va conèixer al poeta d’origen libanès José Recek Saade (guitarrista vocacional que, en alguna ocasió, havia acompanyat artistes flamenques com Carmen Amaya i La Chunga) i que, degut a la predisposició que el jove mostrava per la cançó i la interpretació, li va aconsellar que se n’anara a estudiar Art Dramàtic a Estocolm. Dit i fet. Amb el patrocini de son pare – que pel que es veu no anava curt de diners – Alfredo va viatjar a Suècia on, a més d’operar-se d’alopècia, va aprendre Declamació i Interpretació.
A la tornada Alfredo Sánchez, home polifacètic com a pocs, alhora que continuava amb la formació teatral va començar a cantar boleros -amb el nom artístic d’Alfredo de Ronda- per qualsevol lloc on s’organitzara un sarau i amb prou menys èxit -tot i ha que dir-ho- que el que tindria anys després, de tornada a Espanya, en la sala de festes Pasapoga a la Gran Via madrilenya.
També va intentar treure rendiment a les qualitats que havia demostrat als infantils del Rayo dedicant-se professionalment al futbol. Amb el nom de guerra de Madrileño Sánchez, Alfredo va debutar al club La Concepció, d’on va passar l’any 1952 al Pobla, equip de la Primera Divisió Mexicana que eixa mateixa temporada va guanyar el seu segon títol de copa. Del Pobla, on va jugar tres temporades, se’n va anar als rallats del Monterrey i d’ací als chorizeros de l’Esportiu Toluca, on va romandre fins l’any 1959. Any en que va morir son pare i en el que Alfredo Sánchez, en plena efervescència futbolística, va decidir tornar-se’n a casa i provar sort al paradís del futbol.
Només arribar a Espanya, Sánchez – que es va deixar el Madrileño pel camí- va realitzar unes proves amb l’Atlètic de Madrid (que considerava el seu equip d’inspiració front al Rayo Vallecano que ho era de cor) i amb el Reial Madrid. Josep Samitier el futbolista blaugrana, aleshores secretari tècnic merengue, el va enviar a la Unió Esportiva Las Palmas, on va fer més proves i on, segurament, haguera fitxat de no ser perquè com havia jugat a Amèrica tenia la consideració d’estranger i per jugar a la Lliga Espanyola ell o el club havien de pagar una quantitat important que ningú no estava disposat a abonar.
Aleshores Alfredo Sánchez va fer creu i ratlla. Va decidir començar des de zero, presentar-se al món del futbol com un jugador novell i fitxar pel C.D. Alcoyano. Un club mític de la competició espanyola que aleshores militava al grup IX de la Tercera Divisió i que, a més, es trobava immers en un profund procés de renovació tant econòmic com esportiu. Un equip de joves promeses reforçat amb veterans com Sánchez, que van aconseguir situar el Deportivo a final d’aquella temporada de 1960/61 en la tercera posició de la classificació. Només per darrere dels eterns rivals l’Olímpic de Xàtiva i l’Ontinyent.
Alfredo Sánchez va estar-se només eixa temporada a l’Alcoyano, on probablement no va jugar massa (a jutjar per l’absència gairebé total de referències a les cròniques i fotografies de l’època). Quan ho va fer va exercir de defensa central. Una posició que va desempenyorar amb tota la duresa i contundència que li permetien les seues qualitats físiques però, també – segons declaren alguns jugadors que van compartir amb ell la samarreta blanca i blava del Deportivo- sempre amb netedat i noblesa.
La qual cosa, ens obliga a plantejar-nos de nou la pregunta. Si Alfredo Sánchez va ser una bona persona i un jugador efectiu de caràcter noble, per què hauria d’estar considerat el més dolent de la història Alcoyano? La resposta a continuació.
El ‘malo’ de la pel·lícula
Després d’aquella única temporada a l’Alcoyano Alfredo Sánchez va marxar al Rayo Vallecano on, al cap d’un any, va abandonar la pràctica del futbol professional per dedicar-se a l’altra seua gran vocació: la interpretació. L’any 1962 – només un any després d’haver trepitjat per darrera vegada la gespa de El Collao- Sánchez va debutar com actor molt secundari – tant que no apareix ni als crèdits del IMDb- a la pel·lícula Atraco a la tres de José María Forqué.
L’any següent, en un intent d’ internacionalitzar el seu nom tal i com van fer altres actors com Frank Braña (Francisco Braña) Luis Barboo (Luis Bar Boo) George Martin (Francisco Martínez) Diana Lorys (Ana María Cazorla) o Charly Bravo (Ramon Carles Miró-Muñoz Bravo) en un intent de resultar més atraients per als mercats internacionals, Alfredo Sánchez Brell va convertir-se en Aldo Sambrell.
Amb aquest nom va participar al western de Romero Marchent Tres hombres buenos i amb aquest es va convertir, a partir d’eixe moment, en un dels dolents imprescindibles (gràcies al seu rostro encanallado, en paraules del seu biògraf Serrano Cueto) del cinema en general i de l’espagueti western en particular. Un gènere cinematogràfic que acaba de veure la llum i que va assolir el màxim exponent amb la coneguda trilogia del dolar (Por un puñado de dolares, La muerte tenia un precio i El bueno, el feo y el malo) en la que Aldo Sambrell va ser un dels pocs actors que va participar en totes tres.
A l’igual que tornaria a fer en Hasta que llegó su hora, Doctor Zhivago, El viento y el león, i moltes altres produccions nacionals i internacionals, fins totalitzar la xifra de més de tres-centes, sempre fent el paper del dolent, en les que va compartir cartell amb la flor i nata de Hollywood. Des de Clint Eastwood a Charles Bronson, passant per Yul Brinner, Sean Connery, Eli Wallach, Klaus Kinski, Lee van Cleef, Ernest Borgnine, John Carradine, James Mason, Jack Palance, Henry Fonda, Alain Delon, Anthony Quinn, Kirk Douglas, Orson Welles, Jackie Chan, Gina Lollobrigida, Claudia Cardinale o Raquel Welch.
L’any 1982 quan l’espagueti western ja era història i la seua estrella cinematogràfica començava a declinar Alfredo Sánchez va regressar a Alcoi no per defensar la samarreta de l’Alcoyano en cap partit d’homenatge als jugadors veterans sinó per participar en la pel·lícula Hèctor, el estigma de la por del director debutant Carlos Pérez. Una pel·lícula protagonitzada per Ovidi Montllor (‘actor un mica introvertit’ en paraules del propi Aldo Sambrell) en la que ell va interpretar el paper del pare d’Héctor i en la que va aparèixer al cartell anunciador amb una nova denominació: Aldo Sanbrel.
Sambrell que va estar la crònica viva del cinema espanyol des de mitjans a finals del segle XX i que va estar embolicat en projectes, pràcticament fins el seu últim alè (projectes com el que el va fer associar-se amb l’escriptor José Portolés, nebot de Luís Buñuel, i traslladar-se a Alacant per fundar la productora Duncan67, productora que mai no va realitzar cap producció degut, entre d’altres coses, a les irregularitats de la Ciutat de la Llum) va morir el 10 de juliol de 2010 a l’Hospital General Universitari d’aquesta ciutat.
Les seves cendres van ser escampades pel poblat de l’Oest Fort Bravo al desert de Tabernas, Almeria. El lloc que va fer d’ell un dels actors espanyols amb més projecció internacional i amb la filmografia més extensa, malgrat ser un complet desconegut per al públic d’ací. El lloc que li va permetre rebre nombrosos reconeixements a l’estranger i gaudir de l’amistat personal de grans actors i directors, com Sergio Leone, mentre era ignorat per la industria nacional. El lloc que, malgrat ser un home bo, el va convertir per a sempre en el ‘malo’ de la pel·lícula i, per suposat, de la història del Club Esportiu Alcoià.
VEURE Aldo Sambrell, el villano olvidado
———————–
BIBLIOGRAFIA
‘Aldo Sambrell, La mirada más despiadada’ Confesiones de uno de los malos del cine español – José Manuel Serrano Cueto.
‘La Historia del Club Deportivo Alcoyano’ – Floreal Moltó
AGRAÏMENTS
Javier Llopis, César Puig, Rafa Domènech
Agradecimiento en nombre de la Asociación de Futbolistas Veteranos del C.D. ALCOYANO por el trabajo realizado.
MORAL i VICTORIA