Davant de casa un Barranquet, una perruqueria de senyores, una carnisseria, a mà dreta una caseta de la Hidroelèctrica i al costat un descampat. Més avall com un horitzó «la Via”, la van fer perquè passaren trens, que mai van passar. I de ma casa a la via “el món”. La meua ubicació en la terra es situava en eixe tros.
Durant el dia no hi havia homes pel carrer estaven tots treballant o dormint perquè feien el torn de nit. Si jugant cridàvem molt, alguna mare mentre preparava el dinar, ens feia callar des d’una finestra.

El carrer era nostre, no estava asfaltat, no hi havia vehicles i si n’apareixia un, de seguida el teníem controlat. Alguns dies a mitjan vesprada apareixia un soldat amb una “bultaco metralla”, festejava amb una de les filles del carnisser. Ella eixia a rebre’l somrient i contenta amb un davantal blanc amb les vores brodades i un poc tacat de sang.
Altres dies venia vestit d’home normal, pantalons, camisa i una peça que li deien caçadora. Jo em preguntava ¿com seria una pescadora?

Per la via, passaven carros carregats amb una muntanya de llenya per als forns, normalment duien un parell de gossets lligats i corrien al costat de les rodes, darrere dels matxos. Els llenyaters duien una vara llarga i fumaven.
Els “Brosseros”, no passaven tots els dies, feien sonar una campana, advertint de la seua presència, un matxo de càrrega arrossegava el carro on es dipositava la poca brossa que fèiem. Jo corria fins a arribar a l’home que duia unes botes d’aigua, una gorra i un davantal, li la donava i una mà grandota la prenia i la tirava dins del remolc.
Molt a la llarga passava un motocarro verd amb dos o tres xicons darrere cridant: Lejia Tetis!
Jugàvem a molta cosa, l’ou, el pot, la tella, l’escampilla, xurro, hurga, a les boles, fèiem cabanes a la vora de la via, arcs i fletxes. Amb cartons ens llançàvem per les costeres i arribàvem a casa amb els pantalons curts foradats.
Miràvem encuriosits els animalets terrestres i voladors que ens trobàvem. Si era de vesprada,  les mares cosien en rogle al sol.
Qualsevol pedra diferent o vidre polit de qualsevol color, era un tresor, fèiem forats buscant-ne de nous. Un d’ells va ser prou profund perquè no sé com, ni vull saber-ho, cavant vam trobar pessetes.

Si plovia, després, quan tornava a eixir el sol, pastàvem fang, fèiem sèquies, preses amb els tolls. Fèiem figuretes, cares, boles, pans. Recorde una muntanya amb un camí envoltant-la per on podies des de dalt tirar boletes que baixaven rodolant fins a arribar baix.
A berenar! Cridava alguna mare. I amb l’entrepà a les mans continuàvem jugant.

A la nit després de sopar seguíem amb els jocs i quan ens cansàvem seiem a la vorera amb la respiració encara agitada i parlàvem, imaginàvem i miràvem les estrelles, fins que les mares ens cridaven per anar a dormir.

Un dia que havia nevat mon pare em van dur a casa d’un veí –Portat bé Juliet-Sí Papa! Estàvem asseguts en una tauleta i ens tapàvem les cames amb els faldons que la cobrien, baix hi havia un braser. El pare del meu veïnet ens deia que dinaríem una paella de neu, ens miràvem i somrèiem incrèduls. Jo estava allí perquè esperàvem que naixés el meu germà.
Uns passaven de llarg, altres venien per quedar-se i altres sense haver fet ni pols ni remolí se’n anaven, per no tornar.

-Juliet vine que anem a veure a Maria José . Estava gitada amb els ulls tancats, duia una corona de flors, un vestit blanc i somreia. -Està guapa, veritat Juliet – siiiii! Vaig dir somrient jo també.
El dia següent a l’escola pregunten: Quién era amiguito de Maria José? I ja em veig pel meu carrer, darrere d’un cotxe funerari portant una corona de flors. Dins de l’ermita no podia parar de plorar, ja no tornaria a veure-la mai més?
Al temps vaig passar uns dies deprimit. Pensar en la mort em va furtar l’alegria.
Quan van dur la TV a casa va ser un esdeveniment, era un Marconi. No hi havia molts pel meu carrer. Tenia molts botons, jo pensava que com més botons més bona era la TV. I també que en cada televisor feien una programació diferent.
La sèrie Bonanza m’agradava molt, començava amb un mapa que es pegava foc i nosaltres pensàvem que això ho feien els Cartwright tirant un misto abans d’aparèixer corrent muntats a cavall. Jugant, ningú volia fer de Hoss, era el gordo.
Recorde els assajos de la comunió. A la porta de l’ermita esperàvem al capella i allí mateix, em vaig adonar que trobava molta satisfacció quan se’m ocorria alguna cosa que feia riure als demés.
Per a combregar em van comprar un ‘trage’ de mariner blau, era senzill, tenia uns cordons blancs i un xiulet daurat. Tenia vergonya de dur-lo posat pel carrer, m’amagava darrere ma mare i només arribar a casa me’l vaig llevar. Vam baixar a Alcoi a fer-me unes fotos a “Foto Helios”, em vaig canviar a l’estudi.
Més avant les meues fronteres es van ampliar, anava a Sant Roc a escola. Un dia vaig tindre un còlic, vaig arribar rollat a casa i vam anar al metge. El vam trobar a la consulta però ja se’n anava, amb les presses em va diagnosticar molt precipitadament i li va dir a ma mare que em fera un llavat.

Si no recorde mal el llavat consistia en un dipòsit ple d’aigua calenta, que havia d’estar elevat i del qual baixava un tub de goma que al final tenia una pipeta que s’hi introduïa al malalt, o siga a mi, pel cul. Eixa va ser la primera volta.
Com que no va anar a millor, em van dur a un altre metge i van saber que el llavat no va ser una bona solució per a un atac d’apendicitis. Vaig estar a punt de morir en els braços de ma mare.
Quan va vindre l’ambulància, em van posar dins amb la llitera. I allí estaven tots els xiquets del meu carrer mirant-me amb els ulls ben oberts, encuriosits, abans que tancaren les portes i sonara la sirena al anar-se’n.
Imaginant que ara tornara a ser un xiquet i em passara una cosa així, quins amiguets del meu carrer vindrien a veurem?
Cap, perquè els xiquets ara ja no són els amos del carrer com ho érem nosaltres.
Hem tancat les portes . Els carrers ara són carreteres, aparcaments. Sonen sirenes. Les ambulàncies s’obrin pas per l’asfalt i entre contenidors desbordats.
A les portes dels hospitals plorem pels morts, amb guants, mascaretes i a un metre i mig de distància de l’altra gent. Dins hi ha naixements i també hi ha algun xiquet acabat d’operar de l’apèndix.
Uns passen de llarg, altres venen per quedar-se i d’altres se’n van per no tornar!!
Que bonic era el meu carrer.