Alacant, la platja de Madrid
Alacant va ser la primera ciutat mediterrània que va connectar amb Madrid a través del ferrocarril. Les arenes, fins aleshores freqüentades pels banyistes de la ciutat, prompte es van convertir en les arenes de la platja que mai no havia tingut Madrid, gràcies a les facilitats de desplaçament que oferia el nou mitjà de transport.

Però mentre Alacant es beneficiava dels avantatges de l’arribada del ferrocarril, a pocs quilòmetres de distància, la situació era ben diferent. La zona de La Marina, plena de pobles que havien crescut a recer de la muntanya, continuava patint un aïllament secular. La pràctica inexistència de camins i l’estret veïnatge del Mediterrani havien convertit estes poblacions en xicotetes illes, en un abrupte arxipèlag que vivia de cara al mar i d’esquenes amb les terres de l’interior.

Fins avançat el segle XIX esta era l’única ruta possible: el mar, i les estretes sendes que s’enfilaven per les muntanyes. Arriscar-se a recórrer-les suposava grans dificultats i el perill de vore’s assaltat pels bandolers emmascarats que s’apostaven en llocs com El Mascarat, la presència habitual dels quals va acabar per donar-li nom.

Ferrocarrils estratègics i secundaris
Cap a la fi del segle la construcció d’una carretera que eixia des d’Alacant, i que vorejant la costa arribava fins a les portes de València, va millorar la difícil situació en les comunicacions que patia la zona.  Però malgrat això, la gent va seguir veient en les locomotores de vapor l’única solució per a eixamplar l’horitzó. La promulgació d’una llei que recolzava la construcció de ferrocarrils va afavorir que en 1910 es constituira la Compañía de los Ferrocarriles Estratégicos y Secundarios de Alicante.

Un any després es van iniciar les obres del trajecte i els mil dos-cents obrers que diàriament treballaven en ell van començar a arrancar trossos de muntanya per a alçar un camí ferm i segur a prop del mar. Altres dificultats que es van imposar a l’avanç de les vies van ser les nombroses clivelles que creuaven el recorregut i que van haver de salvar-se amb ponts com el que travessava la profunda gola d’El Mascarat.

El 28 d’octubre de 1914 es va inaugurar el tram entre Alacant i Altea, i nou mesos després la resta del recorregut fins a Dénia. Prompte els habitants de la costa van fer seu el ferrocarril. Els vagons de fusta van començar a omplir-se de passatgers desitjosos de connectar amb alguna de les destinacions que atansava el tren.

I no sols amb els pobles que es trobaven al llarg del recorregut. La Compañía de los Ferrocarriles Estratégicos y Secundarios havia establert un acord de col·laboració amb la MZA, la qual cosa permetia els seus passatgers accedir als ferrocarrils que des de l’estació central d’Alacant solcaven la geografia peninsular. Altra possibilitat era viatjar fins a València des de l’estació de Dénia, mitjançant l’enllaç de Carcaixent.

No digues que va estar un somni
Una dècada més tard, la situació va prendre un rumb inesperat. Les carreteres, que fins eixe moment havien observat amb indiferència la prosperitat del tren ara li plantejaven una dura competència. Quan els autobusos van fer l’aparició l’estrella del tren va iniciar el seu declivi. Els passatgers es decantaven per este nou i versàtil  transport, que no necessitava d’estacions allunyades, que parava amb una indicació al conductor i que arribava a localitats per on el ferrocarril mai no havia passat.

Davant esta perillosa situació, la companyia va decidir prendre cartes en l’assumpte impulsant una millora general en la línia. El 1945 els tècnics del ferrocarril van començar a construir de forma artesanal una màquina que fóra capaç de jubilar les velles locomotores. El resultat es va poder vore uns anys després quan el primer automotor tèrmic va eixir dels tallers del ferrocarrils Alacant-Dénia.

Estos trens menuts, que mantenien un clar paregut amb els autobusos van ser testimoni del canvi que començaven a experimentar els pobles del recorregut. En pocs anys, estos enclavaments de pescadors situats prop de la costa van estendre els seus límits i van créixer vertiginosament fins convertir-se en modernes urbs.

Encara que tot açò ocorria molt prop de les vies poca d’esta fortuna li arribava al tren. Uns anys en els quals la Compañía de los Ferrocarriles Estratégicos y Secundarios de Alicante, desbordada pels problemes financers, es va vore obligada a lliurar els seus trens a l’estat  qui va passar a integrar-los en la xarxa de via estreta.

En 1971 esta situació d’estancament va experimentar un canvi, quan els vagons del Limón Express es van sumar al trànsit de la línia. Nascut de la iniciativa d’una empresa turística anglesa, este nou tren arribava amb la intenció de traure-li tot el suc a l’espectacular paisatge que recorria. A Benidorm iniciava el viatge el comboi del Limón Express, més avant anomenat Tren històric dels Ferrocarrils de la Generalitat Valenciana, que és l’entitat que explota els trens que circulen entre Alacant i Dénia.

Un camí de mar blava
Un viatge que recorre pobles antics amb carrers que semblen fondre’s amb el mar i que conserven entre les pedres l’assossegat ritme d’altre temps. Un viatge que acarona la brisa de la propera costa i que dominen gran quantitat d’illots i penyals com el d’Ifach. El viatge finalitza a Gata, on els viatgers tenen l’oportunitat de familiaritzar-se amb els costums i el folklore més típic  – i més tòpic – d’estos pobles.

Amb el temps els automotors que realitzen els servicis regulars s’han vist beneficiats per la fortuna que va acompanyar el Limón Express, ja que els ciutadans europeus habituats a l’ús del transport públic recorren a ells per als seus desplaçaments.  Així, s’ha establert una estreta simbiosi entre el ferrocarril i els pobles que travessa. El tren ajuda a assolir les bases d’un dels majors emporis turístics de l’estat i els pobles de La Marina li garanteixen la supervivència, aportant-li un creixent nombre de viatgers.

La vocació turística del tren s’ha transformat ja en una ferma determinació. Totes les seues iniciatives de futur caminen en un únic sentit: donar servici als milions de visitants que, cada estiu, arriben a les platges com la de Benidorm que, a hores d’ara, no sols s’ha convertit en el centre turístic més important de l’anomenada Costa Blanca, sinó també en l’estació més freqüentada del trajecte, ja que ella sola aporta una tercera part dels passatgers que circulen en els vagons del tren de La Marina.

En els mesos d’estiu el tren, que sempre ha viatja acompanyat dels rajos del sol, es torna tranuitador i en lloc de vistes panoràmiques ofereix als viatgers un mitjà segur per a acostar-los als llocs de moda. Com en altre temps, estableix enllaços perquè els usuaris puguen accedir a destinacions allunyades del trajecte com la que, des de l’estació d’Alacant, arriba fins a l’illa de Tabarca. Amb totes estes iniciatives el tren intenta obrir noves vies cap al futur que com el seu passat camina prop de l’abrupte sender que voreja la muntanya i de la inseparable presència del seu company, el mar.