Recorde quan era infant que el cap de setmana venia motivat pel diumenge. Potser hi poguera contribuir el fet que el meu pare havia de treballar dissabte fins ben entrat el capvespre. Aleshores, la resta de la família anaven a esperar-lo a l’hora de finalitzar el seu llarguíssim jorn laboral. Era l’hora del petit caprici que ens donava la benvinguda al cap de setmana en família. Un petit i discret vermut, assequible a la nostra esquifida butxaca era la celebració del descans del guerrer, després de dotze hores passades pel cap de família entre llançadores i plegadors, telers garroters i un llarg etcètera de maquinària que poblava una ciutat que s’agradava de dir-se industrial.

Aquells dissabtes eren l’antesala de diumenge, el dia que li donava sentit al cap de setmana. Diumenge era el dia de les excursions familiars a Agres, les de més llarg recorregut. D’altres tantes, però, ens endinsàvem pels paratges naturals del nostre poble. L’acompanyament era variat i podia ser exclusivament familiar amb els oncles i cosins o amb el veïnat del replanell. Eren anys on ser veí significava molt més que un fred i distant bon dia emès en creuar-nos per l’escala, lloc de contacte freqüent a causa de la inexistència d’ascensors.  Tot açò ho pense mentre que vaig mirant fotos en blanc i negre de tota la troupe del mateix pis de la meua finca retratada en la porta del xalet de la francesa, on els xiquets apareixem ajupits en un primer plànol amb pantalons molt curts i un somriure ben ample als llavis abans d’encetar el camí. Els itineraris podien ser diversos. Dels Llençolets estant, era més fàcil seguir la carretera de València i trencar per La Porquera cap endins. Passar per sobre del petit pont que salvava el pas de la via ferroviària suposava despassar la cremallera que amagava el medi natural en estat pur, separat d’un entorn urbà més de la meitat del qual era encara per urbanitzar.

De totes les destinacions possibles, la meua preferida era la del Xorrador, potser perquè n’era la més propera, amb un recorregut senzill i alhora deliciós. Anar a aquest paratge era com endinsar-se en el cor de la serralada alcoiana. La seua ubicació en un petit abric, al costat del salt del riu Benissaidó, el convertien en lloc de pas i estada curta més que no per romandre-hi un dia sencer. Tot i això, el plaer de fer-hi rebost de l’aigua fresca que brollava generosa d’una font, l’origen de la qual cal situar al Pinar de Camús, a Biar, ja pagava la pena el pas i el descans del caminant en aquell espai escadusser. Enfilar el camí en pendent fins encalçar la senda provinent de Serelles i que discorria per la vessant nord de la partida de Realets, constituïa l’etapa següent, abans que les runes majestuoses del Teular del Llonganisser ens anunciaren l’arribada al Barranc del Cint.

La ment humana té els seus capricis així com també les seues cites recurrents. Cada vegada que he entonat el petit himne nacional de la nostra comarca, aquell “tot a floretes, sí, tot a floretes no…” el magí m’ha reproduït el trajecte al Xorrador trepitjant la senda per la partida dels Realets. Pel bell mig de marges d’oliveres discorria aquell veral moltes vegades sepultat per l’herba molla que el cobria en temps de pluges abundants que s’estenien fins i tot ben entrada la primavera. Margarides, roses, roselles i d’altres varietats florístiques saludaven el nostre pas,  acolorint el periple excursionista i fent costat a les correries, rialles i d’altres jocs de caçar-nos que posàvem en pràctica els infants.  Tot això molt abans que aquest paisatge fora ensorrat per l’avarícia especulativa d’uns voltors i la connivència d’uns polítics que amb la seua acció o inacció afavoriren aquesta barbàrie. Uns i altres haurien d’explicar què hi varen guanyar així com nosaltres fem recompte de les nostres pèrdues: un polígon de carreteres de quitrà seccionant el bell trajecte per donar-hi cabuda a un fum d’habitatges enrunats que es varen quedar per construir, esdevenint el lloc idoni per al vandalisme campant per sobre de l’abandó. Aquest paisatge dantesc roman, gairebé una dècada després, com a monument a l’estultícia i estupidesa d’uns quants que actuaren sobre un patrimoni natural que ens pertany a tots.

El temps passà i els infants enjogassats ens férem adolescents. Desempallegant-nos del control familiar, reprenguérem de nou moltes de les excursions que ja coneixíem de quan érem petits. Al Xorrador i el Barranc del Cint s’hi va afegir el carismàtic Preventori arran de la prolongació de la carretera més enllà de l’accés a la Piscina Municipal i al centre educatiu que hi ha al costat. Una petita calçada sinuosa amb corbes de vertigen permetia l’arribada, no sols a l’entrada del congost alcoià que travessa la Mariola, sinó també al paratge afavorit per aquell capellà vingut d’Atzeneta d’Albaida, que va promoure-hi un magnífic casalici destinat a combatre la tuberculosi infantil als anys 50 del segle passat. Avui, l’emblemàtic edifici de la Serra de Sant Cristòfol ha estat  reconvertit en llar, residència i hospital per a la tercera edat. Aquesta carretera nova vingué a confluir amb l’altra que accedia des del Molí Paià fins al Preventori i esdevingué lloc de pas de molts residents de segones o primeres vivendes escampades per l’interior de l’ampla serralada o d’urbanitzacions sorgides entre els anys 70 i 80 (Baradello, El Sergent, Polop…)

El camí cap a la piscina que féiem a l’estiu començava amb una orientació diferent. Pel carrer Fontilles, tot deixant arrere el descampat de les tres figueres, mampreníem la petita senda que s’escurçava paral·lela a la via del tren fins arribar a l’andana de l’estació. Continuant camí recte, deixàvem el moll de mercaderies darrere, mentre que a l’altra banda, més enllà d’un eixam de vies no utilitzades, hi havia les instal·lacions d’una factoria capdavantera del teixit econòmic alcoià, diversificat i punter, especialitzada en la reparació de vagons, locomotores i d’altres maquinàries relacionades amb l’activitat ferroviària. Un programa contracte amb RENFE permetia al ciutadà de a peu la possibilitat de contemplar combois ferroviaris estranyament espectaculars que acudien per a la renovació o la posada a punt per part d’aquesta empresa de la nostra ciutat. Un canvi de plantejaments duts a terme per la filla idiota de l’antic INI[1] espanyol, desvià aquest tràfec de maquinària als propis tallers, tot abocant la firma alcoiana al tancament. Començava la inversió zero en el trajecte ferroviari València-Alcoi, mentre que tones de capital eren malbaratades en les línies que comunicaven la perifèria amb la capital d’Espanya, travessant deserts de poblacions en distàncies llarguíssimes i costoses.

De tot el conjunt de vies que venien a morir al moll de mercaderies, només una prolongava el seu recorregut més enllà dels topalls de ferro massís instal·lats per deturar els vagons de càrrega. Aquesta via passava per damunt del primer pont de la via Alcoi-Alacant, projectada pel govern de la Dictadura de Primo de Rivera i que mai no va entrar en funcionament. La llegenda urbana diu que una empresa senyera d’autobusos de la nostra ciutat exercí la seua influència per tal que aquest traçat mai no es posara en funcionament. En aquest primer pont també se situa un fet molt comentat en la seua època com ara la caiguda d’un xiquet de dalt d’aquest i la d’un altre que s’hi va llençar, igualment, per salvar-li la vida. El primer va caure damunt del segon i aquest quedà hemiplègic per l’accident. Segons es va comentar, aquest infortunat jove fou proposat per a l’operació Plus Ultra, una organització impulsada per un periodista de la Cadena Ser, els integrants de la qual recorrien la geografia peninsular exhibint l’acte valerós i benefactor de la humanitat que els acreditava com a membres de la comitiva.

La via tenia continuïtat fins al primer túnel del traçat inconclús, l’eixida del qual era al carrer Perú, on discorria el traçat totalment nu, sense restes dels camins de ferro i fusta, però amb els dipòsits de pedra per al rebost d’aigua de les locomotores. Aquests dipòsits encara es conserven en l’actualitat, integrats en la via verda que n’aprofita el camí deixat.  El romanent de via i el túnel que la cobejava foren utilitzats per l’empresa alcoiana per fer maniobrar els trens que reparava i procurar-los recer el temps que estigué en funcionament.

Una vegada travessat el pont, tot just al costat d’una caseta de llum de La Electricista Alcoyana (posteriorment absorbida per Hidroeléctrica Española) hi pujava un camí que discorria pel mig d’uns bancals i que venia a finalitzar a la font que hi ha al costat d’un mas, hui de propietat pública, que alberga els horts socials. Aquesta casa tingué protagonisme en les investigacions sobre l’assassinat del Preventori, conegut com “cas Manolo” i a hores d’ara, prescrit i sense haver estat resolt.

Després d’un matí de piscina en l’ample recinte que ha servit igualment, com a sala de festes, balls i recitals a l’aire lliure, tornàvem pel mateix camí, exhibint les nostres esquenes encara humides al sol inclement del mes d’agost. El resultat del tot plegat era que arribàvem a casa amb més calor que quan en vàrem eixir. Tanmateix, el relax del bany i la singularitat de l’excursió compensaven la xafogor amb escreix.

Les instal·lacions de l’extinta Miró Reig duien camí de convertir-se en un cementeri d’enderrocs industrials, però la intervenció d’un empresari comprant terrenys i destinant-los a polígon industrial suposà per a aquesta zona mal comunicada, per la seua situació, l’empenta definitiva. Aquestes indústries puixants que abasten una gama diversificada de sectors, acabaren per confegir un nou paisatge a l’altre costat de la cremallera enrogallada constituïda per un tren en dèficit, mancat de manteniment, amb polítics d’un i altre color etzibant crítiques davant la passivitat de RENFE, principal responsable de l’enfonsament d’una línia vertebradora de les terres de la Diània interior. Aquesta cremallera havia deixat de separar el medi natural d’aquell altre que constituïa l’assentament humà. Desaparegué el camp de tir dels soldats del Vizcaya-21, que fou engolit per la fantasmagòrica urbanització que roman a l’espera d’una solució definitiva. Tanmateix, La Zona Nord s’havia dotat d’una zona industrial i els noms de les partides de Cotes Altes i Cotes Baixes anirien lligats a aquesta activitat. La senda del Xorrador esdevingué passejada urbana, ofegada no sols pels carrers del polígon, sinó també per la construcció desordenada d’autèntiques mansions que li barraren el pas. Sota l’asfalt i el cement no hi ha la platja, tal i com es deia a la Revolució del 68, però si el record d’un temps passat que descrivia una relació harmoniosa de l’ésser humà amb el seu entorn natural. Rescabalar la memòria d’aquell temps és una exigència de cara al futur per tal d’evitar caure de nou en les mateixes errades.

[1] Instituto Nacional de Industria.