Fins a meitat dels any seixanta del segle passat, els alcoians podien gaudir d’un espectacle únic a la ciutat: veure ianquis passejant pel barri de Santa Rosa. Al costat dels aborígens, baixets i ennegrits, aquells tipus, alts i rossos, oferien una particular nota d’exotisme que subratllava la diferència entre els amos de món i els habitants d’un país que començava a sortir del subdesenvolupament. Però… que feien a Alcoi aquells americans? A què es devia l’honor de la visita? Com van vindre a parar ací? Què se’ls va perdre als peus del Preventori? De què anava això de Kansas, Alcoi?

Tot va començar una dècada abans, durant la Guerra Freda. Concretament l’any 1953 amb la signatura dels Pactes de Madrid entre els EE.UU. i Espanya. Uns pactes pels quals el govern de Franco, a més de rebre un puñado de dólares, era acceptat al bloc occidental posant fi a l’aïllament internacional que sofria des de finals de la Segona Guerra Mundial per la seua col·laboració amb les potències de l’Eix. A canvi, els americans desplegarien bases militars i radars de vigilància aèria en territori espanyol.

El cim de la Serra Aitana, el punt més elevat de la província d’Alacant, va ser el lloc escollit per situar un dels radars sota el control del ‘876th Aircraft Control and Warning Squadron’ (denominació americana) ‘Escuadrón de Alerta y Control’ (castellana) que finalment va quedar en ‘Esquadró de Vigilància Aèria nº 5. La construcció de la base es va iniciar l’any 1957 i el 1960 va entrar en funcionament. Des d’aleshores les dos esferes de 18 metres de diàmetre que protegien les antenes del radar de les inclemències del temps, es van convertir en horitzó familiar pels habitants de la zona.

El radar d’Aitana, la identificació del qual era KANSAS, estava integrat en la 65a Divisió de la Força Aèria  dels EE.UU, amb base a Lindsey (Alemanya), juntament amb els de Villatobas (Toledo), Constantina (Sevilla), Inoges (Saragossa), Roses (Girona), Elizondo (Navarra) i Sóller (Mallorca); i, a banda del objectiu comú de vigilar l’espai aeri per contrarestar el poder de la Unió Soviètica, el d’Aitana tenia la missió de controlar la navegació marítima i aèria de l’OTAN cap a l’Orient Mitjà i el Magreb.

Simultàniament a la construcció de la base militar, els americans van iniciar també la construcció d’una colònia per albergar les famílies del personal de la Unitat lluny dels cims muntanyencs. La colònia que, ocupava una superfície de 60.000 m², incloïa 60 habitatges unifamiliars (tota una novetat per a l’Alcoi del seixanta) i comptava amb tots els servicis habituals de l’època (habituals per als americans, s’entén) com: guarderia, economat, zones esportives, cinema, club social, etc.

Inicialment la USAF va voler construir-la a Benidorm que era un poblet situat a la vora del mar en la solana de la serra Aitana, que començava a rebre els primers turistes europeus i que es preparava per a celebrar la 2a Edició del ‘Benidorm International Song Festival’ en el que resultaria guanyador el cantant xilè Antonio Millán amb Comunicando. Quise decirte vida mía / lo que por ti yo estoy pasando/  pero no pude, pero no pude / porque estabas comunicando, comunicando, comunicando.

Però el Benidorm de 1960, amb 6.252 habitants, tenia manca d’infraestructures i de servicis assistencials. Es per això que els americans van mirar cap a l’altra banda de la muntanya; a l’ombria on s’ubicava Alcoi. Un enclavament fabril, potser menys encisador, però que tenia tot els serveis d’una petita capital de província. Es per això que la colònia es va construir a Alcoi, entre el barri de Santa Rosa i el de Batoi i, es per això que el projecte Kansas, Benidorm va acabar denominant-se Kansas, Alcoi.

¿S’imaginen la sorpresa d’aquells alcoians acostumats, la majoria, a viure en habitatges menuts, insalubres i amuntegats, en veure aquella reproducció a escala de la Terra de les Oportunitats, plantada als peus de Sant Cristòfol, rèplica exacta de les que hi havia construïdes arreu del món des de les Filipines fins a Califòrnia?

De fet, encara avui, se’ns fa una mica estrany veure un pedaç envellit de l’Amèrica dels seixanta a la vora de la Via Verda. Amb eixos blocs de dos plantes rodejats de jardins i arbres ornamentals que disposaven de calefacció i aire condicionat, amb només quatre habitatges, d’entre 110 y 156 m², per bloc i instal·lacions totalment inèdites per als alcoians del moment com: drugstore, sala de cinema, gimnàs o un club social que era com un pub, molts anys abans de que arribara el primer pub a la ciutat.

Diuen els que ho van conèixer que tant al club de la colònia, com al d’oficials a la Base Aitana, hi havia tota classe de begudes i de menjars desconeguts; màquines escurabutxaques; els lluminosos musicbox que alguns vam veure per primera vegada en la pel·lícula ‘American Grafitti’ i unes aixetes on rajava, com en la bíblica Terra Promesa, llet, sucs, cafè, Coca-Cola o 7Up a gust del consumidor.

En el Drugstore que, com després ens vam assabentar era un supermercat, es podien comprar (qui podia) tota classe de productes d’importació: roba, menjar, begudes alcohòliques, refrescos, electrodomèstics. Però el que més cridava l’atenció eren els pantalons texans i el tabac americà. Productes escassos i prohibitius per a la majoria de les butxaques d’aquell Alcoi en blanc i negre de començaments del seixanta.

El Cinema y Teatre Americà era una altra de les instal·lacions cridaneres on, per un preu molt assequible, es podien veure pel·lícules que tardarien, mesos o anys, en arribar als cinemes locals. Si es que mai arribaven a estrenar-se. L’únic xerec, per als visitants que tenien la fortuna de ser convidats a alguna d’aquestes sessions, és que la majoria de pel·lícules eren en anglès. Un idioma aleshores tan desconegut per a la majoria d’alcoians com ara el gaèlic, el basc, el serbocroat o l’armeni oriental.

Es per això que durant els sis anys que van de l’any 1958 a 1964 a Alcoi es va fer familiar  la presencia d’aquella mena d’alienígenes gegants/gegantes de cabells clars, lluents, d’aspecte saludable, que fumaven tabac ros, mastegaven xiclet i parlaven d’una manera força estranya. Tant als carrers de Santa Rosa on feien vida domèstica quan no hi eren a la Base, com a la filà Judíos amb la qual alguns d’ells van arribar a desfilar, o al Círculo Industrial on de vegades feien vida social i on, l’any 1964, es va celebrar la festa d’acomiadament del Personal Americà a la Base Aitana.

I es que el 1964, els americans i la majoria de les seues famílies, una vegada formats i ensinistrats el oficials espanyols que s’havien de fer càrrec del radar van abandonar la Base Aitana y la Colònia d’Aviació. I els habitatges van passar a ser ocupats pels caps i oficials de l’Esquadró. Aparentment tot va seguir igual però en realitat tot se’n va anar en orris perquè els nous ocupants s’assemblaven als alcoians com un ou a un altre ou i a l’igual que ells mancaven per complet del glamour que posseïen els amos del món.

Dècades després, amb la dissolució del objectiu de vigilància l’URSS (1990) i del vigilant, la 65a Divisió de la Força Aèria  dels EE.UU. (1991) i amb la mecanització de les instal·lacions la base aniria perdent progressivament valor estratègic i personal fins arribar al tancament oficial l’any 2007. Eixa situació, lògicament, va afectar a la Colònia que va anar també perdent inquilins i que, a hores d’ara, es manté en precari a l’espera que el darrers inquilins abandonen aquell rovellat pedaç d’Amèrica que, als anys seixanta, va permetre a alguns alcoians ficar el nas en el futur i tornar a la realitat amb un bri d’esperança al ulls. O potser, just tot el contrari.

BIBLIOGRAFIA
KANSAS/ALCOY, Historia del acuartelamiento aéreo de Aitana y Escuadrón de Vigilancia Aérea nº 5 1957-2000; Vicente Jorge Sanchís Rico, Carlos Gosálbez Payá, 2001

AGRAIMENTS
José Manuel Velázquez Miquel