slogan tipografia la moderna
La memoria
La Diagonal de Sant Maure
... el bar Las Vegas, que tot i el nom de la capital mundial dels jocs de l’atzar, devia la seua fama a l’elaboració de les taretes alcoianes
Francesc Pou - 13/02/2022
La Diagonal de Sant Maure
Foto: Lola Jordà

Per regla general, sempre era divendres a poqueta nit. El meu pare li agradava celebrar el cap de setmana acompanyant el menjar d’un gotet de vi. I posats a triar del petit abast de capricis d’un humil treballador del tèxtil, preferia el vi de bodega a granel que no pas l’envasat amb suro i amb marca registrada que podia adquirir als supermercats de Xelo o de Vitòria. Això em suposava haver de creuar la carretera de València i adreçar-me al carrer comercial per excel·lència de la barriada de Sant Maure.

– Vés alerta, que dus dues botelles de vidre.
– No patisques pare, aniré sense pressa.
– Recorda-ho, l’una, per al vi blanc embocat i a l’altra, que hi pose un litre de vi de Montilla.

Jo pensava que per al meu progenitor, andalús de procedència, parla i d’esperit, haver de renunciar al vi de Montilla equivaldria a demanar a un alcoià de soca-rel, fester fins a la medul·la de l’os, que fera el mateix sacrifici amb el café-licor. Tanmateix, no comprenia la seua afició pel vi embocat. Què dimonis era això? Sobre el líquid groguenc hi hauria reflectida la cavitat bucal del Dionisos grec o Baco, de la mitologia romana? Mentre que davallava els graons dels cinc pisos sense ascensor m’imaginava l’escena a la bodega, amb el venedor baquejant-se de riure per la meua ocurrència en demanar aquesta rara avis del suc del raïm.

Contràriament a la promesa feta pels meus pares, creuava la carretera de València, amb trànsit per les dues direccions, pel pas de vianants que trobava una vegada finalitzada la costera d’accés als Llençolets. El semàfor del túnel de l’altra part del carrer em semblava antipàtic i llunyà. A banda, hi havia l’emoció de poder travessar quan volia o podia fer-ho sense dependre d’un llum totpoderós que sotmetia la voluntat d’automòbils i persones. Això em permetria encarar el carrer Sabadell des del seu començament o la seua fi, segons el sentit de la marxa. Amb molta cura, m’enfilava cap a la banda on les botigues eren situades. Com que la pressa no m’empenyia en la comesa, la primera aturada obligatòria era al petit expositor de la Pastisseria Jesús. Era la millor manera d’estimular els meus delers més llaminers, lluny del Quiosc Gadea o de la Confiteria San Jorge, que me’n queien lluny i les quals només podia gaudir visualment quan anava amb els meus pares “a Alcoi”.

Un petit sospir d’impotència servia de comiat per aquella exposició de dolços i pastissos artesans que eren venuts a aquella botiga juntament amb el pa i la brioixeria. Salivant més que el gos de Pavlov, continuava cap avall en aquell carrer llarguerut, la urbanització del qual havia tallat la possibilitat d’expansió vers el sud dels carrers de Sant Maure, a excepció feta d’Ausiàs March. El carrer dedicat al cavaller i poeta gandià es prolongava en aquesta direcció i, després de la cruïlla amb el carrer Terrassa, un petit tram sense asfalt en discorria per l’esquena de la fàbrica de farina de Bufort fins a estavellar-se amb els dominis del Casalici dels Merita, abans de la urbanització del carrer Lluís Vives.

En travessar aquesta cruïlla, res no em feia detenir-me en el trasbals que entrava i eixia de la farmàcia de Don Diego. Els meus pares mai no m’enviaven per a medecines i quan aquestes havien de ser adquirides mitjançant la presentació de la recepta preceptiva, la meua mare tenia la confiança dipositada en l’establiment de Donya Casilda, al carrer Sant Llorenç i molt prop de l’ambulatori de la Plaça de Dins, únic centre sanitari que donava cobertura a tot Alcoi a hores d’aquells anys.

Els efluvis alimentaris tenien continuïtat en la botiga de queviures que hi havia al costat, especialitzada en l’elaboració del pollastre rostit, el gran introductor del menjar elaborat per altres i adquirit a un preu assequible a la butxaca de tot aquell que volguera oblidar-se de cuinar, ni que fora per un dia, generalment diumenge.  El famós pollastre a l’ast donaria peu a l’aparició dels plats preparats i, consegüentment, establiments especialitzats en llur elaboració, fins arribar a la competència funesta dels grans supermercats i hipermercats. La meua pituïtària continuava ensumant flaire de menjar en passar per la porta del bar Las Vegas, que tot i el nom de la capital mundial dels jocs de l’atzar, devia la seua fama a l’elaboració de les taretes alcoianes, complementant el ventall de bars especialitzats que hi havia a la geografia de les nostres muntanyes, la majoria dels quals eren localitzats al centre de la ciutat.

Tan bon punt passava l’entrada al Passatge que du el nom del carrer, hi havia l’estanc que donava servei als fumadors i no fumadors que necessitaven dotar-se de segells i sobres per enviar cartes. Sempre ha estat un negoci molt concorregut, fins i tot hui en dia quan la informàtica ha relegat gairebé a l’oblit el correu postal i les campanyes en contra del tabac han fet descendir el nombre de consumidors de cigarretes i havans.  Més endavant hi havia l’emblemàtica Papereria que ens acollia als escolars quan ens havíem de proveir del material que no ens donava el col·legi. Era el lloc d’encontre de l’escolar que necessitava la llapissera o pintures, l’alumnat de l’institut que demanava pels llibres de lectura obligatòria. Recorde haver-hi comprat “El Conde Lucanor”, “El Cantar del Mío Cid” i d’altres obres semblants amb què el professorat de l’ensenyament secundari injectaven l’amor (o la desafecció) per la literatura espanyola.

I uns metres abans que aquest carrer quedara interromput pel descampat de l’antiga via i engegara la seua continuïtat per integrar Joan XXIII dintre del seu traçat, en un dels baixos d’aquell massís d’edificis que covava l’ala sud de Sant Maure, estava el punt de destinació de la meua comanda. Així que empenyia la porta de vidre que en donava l’entrada, apareixia el propietari de la Bodega Vila amb un somrís ben ample que entreveia una bondat de cor infinita. Deixar les ampolles buides al mostrador i demanar el vi embocat amb tremolor de llavis i sense fer botiges no era una comesa senzilla. D’ençà que vaig comprovar que l’home del somriure fraternal coneixia a la perfecció la predilecció vinícola del meu pare, m’hi desenvolupava amb confiança. No m’estava de contemplar els tonells que hi havia al fons de la botiga i en percebia l’aroma del líquid element en les seues diferents versions. Una flaire amb contorns afruitats i dolça definició destinada a seduir fins i tot els olfactes més asèptics, com ara el meu d’infant innocent.

El carrer dedicat a la industriosa població catalana del Vallés Occidental acabava, abans de la seua prolongació salvant l’antiga via, amb el Bar Las Cañas, lloc d’esmorzars i d’encontre de molts habitants de Sant Maure i Joan XXIII. El seu emplaçament estratègic vingué a convertir-lo en una mena de Cantó el Pinyó del nostre barri, “lloc de cita amb tothom”, com cantava l’Ovidi.

Malgrat els canvis econòmics derivats de  la globalització econòmica i de l’ús de les xarxes socials, “la gran via” no ha perdut el seu dinamisme econòmic derivat de la seua activitat comercial i social. La implantació de noves botigues, bancs, clínica sanitària, etc., i fins i tot una firma comercial del ram de l’alimentació amb capital social valencià, li ha donat un impuls més gran, que fa recordar aquell que varen tindre les artèries principals del centre com ara Sant Francesc o Sant Nicolau. Alguns establiments s’han convertit en emblema per haver sobreviscut vora mig segle després d’obrir les seues portes: la papereria Universal (actualment Plantallibres), la botiga del pollastre rostit, la farmàcia, l’Estanc Zona Nord, amb una imatge moderna i renovada, el bar Las Vegas, amb les seues tapes alcoianes genuïnes… I el mític bar Las Cañas, santuari del bon esmorzar.

Amb risc de caure en l’exageració ostentosa, podem afirmar que el carrer Sabadell ha esdevingut, en aquestes darreres dècades, una mena de petit centre comercial a l’aire lliure per la varietat dels seus comerços. I no sols això, també funciona com lloc de trobada de les converses tranquil·les que no es deixen dur pel trànsit d’automòbils i de gent per les voreres. Per als habitants del barri, constitueix una prolongació exterior de la seua llar on hom n’ix i en torna contínuament, formant part d’un corrent humà que l’habita i en gaudeix plenament.

¿Te ha gustado?. Comparte esta información:
DEJA UN COMENTARIO
Los comentarios en esta página están moderados, no aparecerán inmediatamente en la página al ser enviados. Evita, por favor, las descalificaciones personales, los comentarios maleducados, los ataques directos o ridiculizaciones personales, o los calificativos insultantes de cualquier tipo, sean dirigidos al autor de la página o a cualquier otro comentarista. Estás en tu perfecto derecho de comentar anónimamente, pero por favor, no utilices el anonimato para decirles a las personas cosas que no les dirías en caso de tenerlas delante. Intenta mantener un ambiente agradable en el que las personas puedan comentar sin temor a sentirse insultados o descalificados. No comentes de manera repetitiva sobre un mismo tema, y mucho menos con varias identidades (astroturfing) o suplantando a otros comentaristas. Los comentarios que incumplan esas normas básicas serán eliminados.

Nombre

E-mail (no se publicará)

Comentarios



Enviar comentario