El dijous 30 de novembre es presenta la segona part del projecte editorial sobre el comerç local que han dut a terme Ricardo Canalejas i Josep Lluís Santonja. Com en el volum anterior, l’edició ha estat possible gràcies al patrocini de l’Ajuntament d’Alcoi i Mutua de Levante. Aquest volum continua la narració que els autors van començar en “Del Globo al Avión” combinant la història documentada de desenes de comerços mítics de la ciutat, amb centenars de fotografies d’aquests comerços que formen part de la nostra memòria.
La narració comença després de conclosa la Guerra Civil, amb una situació de fam generalitzada, crisi econòmica i paràlisi industrial que pateix la ciutat. Tanmateix, després de més d’una dècada d’economia de guerra i un comerç de subsistència –que dóna peu a “l’estraperlo”–, la recuperació econòmica europea i els plans d’estabilitat que posa en marxa el Règim –amb un increment de salaris– permeteren una recuperació progressiva del consum intern.
L’expansió urbanística d’Alcoi i l’arribada de centenars d’immigrants també afavoriren els comerços locals, sobretot els dedicats a la venda d’electrodomèstics, mobiliari, roba de llar, etc. La popularitat de la roba de prêt-à-porter (perquè abans tot era de confecció a mida) va permetre que les famílies gaudiren de més varietat de roba de vestir, abans reduïda a canviar de trage cada dos anys, i fins i tot de donar-li la volta a la jaqueta o l’abric perquè durara més.
Durant els anys 60, la “milla d’or” comercial continuava sent Sant Llorenç i Sant Francesc, però poc a poc els comerços s’escampaven pels nous barris que anaven poblant-se de cases i veïns: San Mauro, Juan XXIII, Santa Rosa, Eixample…
Els comerciants animaren aquest consum amb quantitat d’iniciatives populars: els cupons blaus i rojos, la venda a ratlla, la venda a crèdit gràcies a Crediventa,… Els cupons blaus de “El Sobre de Oro” foren una creació alcoiana, idea de l’empresari Juan Bautista Vañó, el qual els distribuïa amb la seua “Lejía Mi Cupón”. Poc després va cedir la comercialització d’aquests populars cupons a Pepe Tormo, qui va obrir el mític establiment “El Sobre de Oro” on anaven tots a canviar les llibretes de cupons.
Hi ha una anècdota d’una veïna a qui un periodista li va preguntar si tots els avanços que havien viscut les famílies d’Alcoi (com la nevera, la “tele” i la llavadora) eren gràcies a Franco, i aquella li va contestar: “No, senyor…, gràcies a Agudo”. Paco Agudo va omplir Alcoi d’electrodomèstics. Quan arribaren els primers televisors Radiola en color, Agudo en venia quatre o cinc al dia, que després havia de repartir-los a poqueta nit. L’arribada de la furgoneta d’Agudo era tot un esdeveniment per al carrer. Hi baixaven els veïns i també s’hi presentaven tots els parents del comprador.
Les “botiguetes” de tota la vida donaven pas als autoservicis, com “La Extremeña” i “El Faro”, als “economatos” i, finalment, a les grans superfícies, com Simago. El “boom” del transport revolucionava l’abastiment de productes, però també posava punt i final a la llotja d’“abastos”, mentres la majoria d’hostals i hotels tancaven perquè transportistes i viatjants ja no feien nit a Alcoi.
Aquest llibre, com anteriorment “Del Globo al Avión”, pretén rescatar, d’una forma amena i sobretot visual, el record d’aquells comerços que han marcat època en la història recent d’Alcoi.
