S’acosta el Nadal i un pensament ronda el meu cap: valorem com toca les tradicions nadalenques d’Alcoi? Pareix una pregunta de resposta fàcil, d’eixes que s’acompanyen amb gestos de suficiència i exclamacions com les següents: “clar, home!”; “el Nadal alcoià és únic!”; “ja els agradaria als madrilenys tindre al Tirisiti i la resta de personatges!”.

La realitat no és tan dolça com pot parèixer. És veritat que el Tirisiti forma part de la tradició betlemera del País Valencià, i també que gràcies a les representacions escolars és conegut pels infants no alcoians… encara que només durant l’etapa d’educació infantil. El Tirisiti és un bé d’interès cultural, el seu èxit és indubtable (només s’han de vore les cues que es formen tots els anys), però queda per a nosaltres, dins de les muntanyes. El mateix ocorre amb la Cavalcada dels Reis Mags. Com a espectacle és una meravella, no es pot comparar amb la resta de cavalcades de l’Estat, sovint patrocinades per centres comercials, dibuixos animats i marques de caramels. La nostra és motiu d’orgull i està reconeguda, però no sé si és tan coneguda. Es veritat que les televisions generalistes ofereixen trenta segons (si arriba) on és condensen imatges de l’adoració i dels patges, i després connecten amb Madrid o Barcelona.

La meua impressió es que no s’insisteix en el caràcter únic del nostre Nadal. Això explicaria que no haja trobat notícies rellevants sobre el Tirisiti a la premsa històrica. S’ha de deixar clar que no es només un betlem de titelles; és una part de la nostra idiosincràsia, d’eixa alcoiania tan difícil d’entendre per als forasters. Pel que fa a la Cavalcada, pense l’error està en discutir qüestions formals i no entrar al vertader fons, al fet de que any rere any s’utilitza un mateix engranatge que ha patit pocs canvis.

Els retalls que he triat pertanyen a l’ABC, un diari que sempre ha estat molt pendent de la monarquia. Després d’este acudit sense cap gràcia (demane humilment el perdó del públic lector), presente la primera instantània del passat: una crònica de la Cavalcada de 1907.

Si peguem la volta a la fulla –cal dir que la notícia apareix en les dos primeres pàgines–, trobem una escena molt familiar:

Si els alcoians i les alcoianes d’eixe any pogueren viatjar al nostre present, les escales de fusta no els semblaria un element exòtic i curiós, i tampoc es sorprendrien de la devoció que ací desperta Baltasar (o Gaspar), el rei negre.

En conte de destacar estos elements tradicionals que no es veuen enlloc, molts hem caigut en dos errors: el primer, obrir debats estèrils que compararen la cavalcada amb altres; el segon, parlar i parlar i parlar de seua antiguitat. La gent d’Alcoi té una certa tendència cap este tipus de discussions. Pensem, si no, en les festes i en arguments com: “Ací les festes són de veritat, no com en els poblets”. Tornant als reis mags, no seria millor parlar de diferències, i no de “millor” o “pitjor”? És necessari replicar a tothom que afirme que la cavalcada d’on siga és la més antiga?

Respecte a la segona pregunta, Adrián Espí Valdés –un habitual del món cultural alcoià– tenia molt clar el que s’havia de fer. Ací teniu un extracte d’una carta que va enviar a Blanco y Negro, la revista de l’ABC:

No es tracta de posar en dubte les investigacions d’Espí Valdés. De fet, pareix documentat que la d’Alcoi és la més antiga que es coneix, o almenys una d’elles, però no crec que la competició per encapçalar el rànquing de cavalcades de reis haja de ser una prioritat.

Fixeu-vos que la carta és de 1969, fa quasi mig segle. El debat, com ja he avançat, no està ni molt menys esgotat. L’any passat, un altre alcoià va escriure una carta a l’ABC –pareix una tradició, no?– on exposava uns arguments pareguts a l’altra queixa.

S’ha de dir que tots dos van explicar amb detall, a les seues missives, les particularitats de la festa dels Reis Mags d’Alcoi. L’exactitud històrica –i açò ho diu un doctor en Història– no sempre ha d’ocupar el primer lloc de qualsevol discussió. És preferible anar a les essències, al contingut i no al continent, a les explicacions i no a l’anècdota. Dit açò, sóc conscient de que una rèplica amb certa dosi de polèmica té moltes més possibilitats de ser publicada en un diari nacional que no una carta sobre les bondats d’una celebració única. Pensem en el vertader “ABC” de la cavalcada, en eixes tres qualitats que la fan tan diferent. A que no apareix una xifra amb quatre dígits?