Santuari, pulmó, natura o romeria són paraules que els alcoians associem ràpidament amb la Font Roja, una de les poques coses –llevat de les Festes i el Nadal– que encara defensem i cuidem com si foren part de la nostra pell. Dit açò, reconec que no sóc amic de sentimentalismes ni d’exageracions carregades de sucre. No utilitzaré este espai per a descriure poèticament un paratge que tot el món coneix. Els llocs comuns, a força de repetir-los, poden tindre un efecte negatiu i llevar importància a les nostres realitats. És per això que he preferit fer-me una pregunta a l’hora complexa i senzilla: què representava la Font Rocha en la societat alcoiana anterior a la Guerra Civil?

Font Rocha. Així és com he trobat escrit a la premsa el nom del paratge. En realitat no és cap errata: el valencià normatiu existeix des de 1932, i encara tardaria dècades en imposar-se en la comunicació escrita. Tampoc significa que es parlara un valencià apitxat a la nostra zona (la qual cosa seria, com a mínim, un sacrilegi). La lletra “j” es substituïa habitualment per la grafia “ch”, com en “Chordi” o “Chaume”. Tornant a la pregunta d’abans, és impossible obtenir una resposta contundent, però sí podem fer-nos una idea gràcies a la premsa històrica i estos exemples que he trobat:

Els autobusos

Llevat del dia de la romeria, no existeix un servei d’autobusos regular Alcoi-Font Roja. Evidentment, no es tracta d’una demanda de la població, i tampoc veig una proposta pareguda als pressupostos participatius de l’any vinent. Al 1926 –és a dir, fa quasi noranta anys– la companya d’autobusos La Alcoyana va inaugurar un servei amb uns horaris que en el nostre temps present no tindrien cap sentit.

Un hotel de veritat

Qui recorda el projecte de l’hotel de la Font Roja impulsat per l’administració Sedano? El temps ens ha fet oblidar una de les últimes grans mobilitzacions de la societat civil alcoiana, i també els centenars de llocs de treball que ens van prometre. Va quedar clar –almenys per a una important majoria– que el progrés no és posar un hotel al mig d’un entorn natural, però açò no era, ni de bon tros, el que es pensava als anys 30. A banda dels coneguts xalets de la Font Roja, també es podia gaudir d’un magnific hotel amb preus gens assequibles, carta de licors i servei de transport diari. Els horaris dels autobusos de La Alcoyana es comprenen millor ara.

Una boda de l’any 2000

La Font Roja era una mena de vedat privat per a la burgesia industrial de la zona. La tranquil·litat del camp i l’aire pur constituïen el contrapunt perfecte a la societat de les masses advertida i definida pels filòsofs. Uns dies de relax a l’hotel  A l’exemplar del 12 de setembre de 1931 de Las Provincias es pot trobar una crònica d’eixes que llegiries una i altra vegada. Posaré només dos retalls, però si voleu mirar tot el text, podeu entrar ací i buscar el dia.

“Uno de los rincones más bellos de Levante”

Festes temàtiques sobre un futur llunyà –com se l’imaginarien?– organitzades per encantadores senyoretes i agradables velades amb música, bon menjar i millor companyia. I la natura, per descomptat. Són visites que mai s’obliden, fins el punt d’arribar a escriure un article a un periòdic. Això és el que li va ocórrer a un senyor que publicà una petita crònica a Las Provincias, el 2 de setembre de 1926. Cinc anys abans dels ecos de societat dels que parlàvem abans.

Poesia eres tu, Font Roja

Per concloure esta història de retalls i temps pretèrits, què millor que un poema? Tranquil·litat, mantindré la meua promesa i no seré jo qui pose les rimes i els versos. Algú ja ho va fer en 1932. És pot dir més amb menys paraules? (Per cert, busqueu a la pàgina de Premsa Històrica El Día, un periòdic d’Alacant, i la data 18 d’abril de 1932. Vos trobareu amb una sorpresa: el poema continua).