De la Zona Nord estant, anar a Alcoi esdevenia una obligació feixuga quan el trajecte s’havia de fer entre setmana. Aquest fet suposava que m’havia de botar l’escola perquè la destinació del trajecte era l’ambulatori de la Seguretat Social (“La Caja Nacional” en l’argot castellà de la meua mare). L’edifici, situat a la Plaça de Dins, acollia l’atenció mèdica primària de la totalitat dels barris de la ciutat, sense prejudici de les atencions específiques que feien La Mutua de Levante i l’Hospital Civil d’Oliver. Tot abans que la construcció definitiva de la Residència Sanitària Verge dels Lliris arrodonira un servei mèdic més que necessari a la nostra comarca.
El trajecte d’anada el féiem amb l’autobús. D’ençà que havien remodelat les línies no m’agradava massa de pujar-hi. Veia un vehicle molt trist, excessivament llarg i de disseny molt pobre. Res a veure amb l’altre de la línia 4 que duia els passatgers fins al Viaducte, on havia de maniobrar per tal de fer-hi mitja volta a la fi del carrer, tant bon punt havia travessat l’emblemàtic pont de l’enginyer Lafarga. Aquest autobús, de finestrals més grans i de colors exteriors més vius havia despertat la meua simpatia des del moment que vaig agafar-lo per primera vegada. I em resultava, igualment, curiós, el lloc preeminent que ocupava el cobrador, tot just al costat de la porta de sortida. Un veí meu de finca era un d’aquests cobradors fins que hagué de deixar el lloc per culpa d’una ceguesa progressiva que li impedí de continuar exercint-ne. La concessionària del servei públic del transport urbà, en mans d’un empresari de cognom Perelló, eliminà prompte aquesta figura i assignà la tasca al conductor (o “xàufer” segons la dialectologia alcoiana) per estalviar-ne despeses que pogueren compensar les contínues pujades de preu en el bitllet.
Com que les presses i els diners eren, igualment, pocs, el trajecte de tornada del metge el féiem caminant. Tot passant pel pont de Sant Jordi o Pont Nou (a hores d’aquells moments), em cridaven l’atenció les dues torres bessones de l’Hotel Reconquista, en certa manera semblants a les del Centre Simón Bolívar de la ciutat de Caracas (salvant les magnituds i la distància) que tothora veia a una enciclopèdia que teníem en casa. Per aquella època el bullici de L’Albereda no era tal, tret del trànsit de la carretera N-340 que hi discorria amb doble sentit i d’alguns establiments que s’hi havien assentat i gaudien d’una certa solera. Abans d’abandonar l’Eixample, parava esment en un dels dos cinemes d’estiu que hi havia a aquesta artèria que ordenava els carrers que configuraven l’expansió urbana més enllà del casc històric. D’aquest segon cinema, més menut que el mític Monterrey, no puc compartir cap record en la seua comesa principal de projecció de pel·lícules. Si que recorde, per contra, d’haver-hi entrat per pujar a l’autobús de La Paloma Gandiense i mamprendre algun trajecte extraordinari a Gandia i d’allí a la platja de Piles, on estiuejàvem tota la família.
Així que travessàvem el pont de la Petxina, que la meua progenitora s’hi trobava a casa i m’ho feia saber amb un somriure. El cansament que em feia arrossegar els peus no em permetia compartir el seu criteri i la distància entre Caramanxel i el barri Sant Maure se’m dibuixava quilomètrica al guaret. En aquest punt, la mare trencava pel descampat de l’estació de Gandia i tan bon punt deixàvem enrere els edificis d’aquesta, bé sabia que calia fer una aturada en el trajecte per veure la família.
La mare negava amb el cap, amb una frustració lleu al rostre, per no poder donar resposta a la sana curiositat del seu fill. Anys després, vaig adonar-me del fet que el meu poble havia dedicat un dels seus carrers a l’escriptor de l’obra cabdal de la literatura en llengua catalana i una de les més llegides arreu del món. Encara que lluny de l’altre dedicat al seu cunyat, Ausiàs March, tots dos escriptors compartien l’honor de tindre al meu barri, un carrer amb el nom escrit sobre una placa .
Deixant enrere l’església del Sagrat Cor, premíem el pas. Es tractava de passar per la porta de les escoles de Caramanxel abans de l’hora d’eixida per tal d’evitar explicacions innecessàries i la vergonya subsegüent reflectida al meu rostre. I amb una marxa enlairada, talment com si fórem la tropa vencedora de l’exèrcit, trencàvem per Joanot Martorell mentre que ensumàvem la flaire porcina d’una granja que hi havia a l’entrada del dit carrer, tot just front a l’escoles que conformen hui el centre parroquial. Encara no farà un mes que, aprofitant una tornada sense presa del centre d’Alcoi, vaig enfilar-me per aquest carrer sense sortida per tal d’amarar els records de les nombroses visites que feia a la casa de la meua tia. La granja no hi és, però el carrer, començant per la fisonomia de les escoles, conserva el mateix encant d’un temps que s’hi resisteix a passar. La nau d’una fàbrica apegada a l’edifici del centre parroquial i, front a ella, hi ha els mateixos edificis d’habitatges de tres o quatre plantes, a tot estirar. Continuant fins a la fi del carrer, hom pot albirar una petita zona de bancals sense llaurar delimitats per marges de pedra abans d’arribar a la placeta de l’alcalde Agustí Albors, amb la seua rodona que ordena el trànsit rodat que va i torna pel pont de Paco Aura. Un petit mirador sobre l’Alcoi antic i el barri del Viaducte, per fer-hi un tast de nostàlgia sobrevinguda en contemplar aquest racó immutable als anys transcorreguts i al brogit de gent i automòbils que caracteritzen els carrers dels voltants.
La visita familiar no s’allargava massa, doncs encara quedava per cobrir la darrera etapa en el periple de tornada a casa. Sens dubte, la pitjor per a mi, encara que en gaudia d’allò més durant el recorregut. Deixant enrere el col·legi de les Teresianes (avui, José Arnauda) enfilàvem la mateixa via del mític ferrocarril d’Alcoi a Gandia. Caminar per sobre les travesses, fent-hi petits saltirons, esdevenia una diversió que mitigava l’avorriment d’haver fet més de dos quilòmetres a peu. La flaire de la fusta i del carbó m’arribava nítida als narius que la rebien com a part del paisatge flairós del barri. Les estirades de mànega, per traure’m de l’ensopiment en contemplar la plataforma giratòria de la locomotora, formaven part d’un protocol que ma mare assumia amb la paciència natural que desenvolupen els progenitors davant la múltiple curiositat infantil. Un poc abans de la cruïlla del carrer Terrassa amb els terrenys de la via ens tocava abandonar aquesta per covar-nos a l’ombra dels edificis que s’hi havien construït i assolir una marxa més còmoda i continuada. No obstant això, el meu esguard no abandonava el traçat ferroviari, desitjós de veure la locomotora fumejant, a l’estil d’aquelles de les pel·lícules del Far West, enlairant-se a velocitat de tortuga, amb dos o tres vagons enganxats al darrere sobre els verals de ferro i fusta.
Trencar pel carrer Sabadell i deixar la cruïlla de Sant Eloi darrere significava el començament d’un neguit que palesava una tremolor creixent a les cames. No hi hauria visita al forn de la iaia, al bell mig d’aquell carrer. Uns quants metres més amunt, en una mena de xamfrà enfonsat al carrer Sabadell, la porta d’una finca del veïnat ens indicava que, en pujar-ne un parell de pisos, havíem arribat a la petita clínica de l’ATS (el practicant, segons el llenguatge d’aquella època). El Senyor Tomàs, era un home afable, simpàtic i amb una loquacitat abundosa que feia servir un accent castellà del centre de la península poc usual a Alcoi, avesada com estava la nostra ciutat a l’accent andalús del seu nucli de població migrada més important. Encara recorde la figura d’aquest sanitari, de poca estatura, prou calb i amb un bigoti negre característic, tot i que no era excessivament abundós. Compaginava la seua dedicació privada amb el treball a l’Hospital d’Oliver i a la Mútua de Levante. La xerrameca que encetava amb la meua mare no em distreia del terror que sentia en veure brandar aquella arma mortífera en forma de xeringa xuclant la petita ampolla plena del líquid antibiòtic. Tan bon punt l’agulla impactava en la part superior d’una de les galtes del meu cul, l’esclat de plor estava servit. I aquest continuava quan sentia el líquid penetrant pel meu cos talment com si fos un pessic de monja, discretament dolorós… L’extrema habilitat d’aquell home intentant calmar-me no aprofitava de res. Dolgut al cos i a l’ànima, cap raó que em pogueren dir amerava aquella impotència i tristor per l’atac indiscriminat a un cos tan petit i indefens com ara el meu. O si més no, quelcom semblant devia rutllar pel meu pensament…
Tanmateix, la meua mare tenia una estratègia per impedir la propagació del meu plany una vegada havia conclòs la visita de la injecció maleïda. Tan bon punt érem de nou al carrer que els dos ens abocàvem als vidres exteriors de la gran botiga per excel·lència al barri i per extensió, a tot Alcoi: Electrodomésticos Agudo. Aquest establiment, que en els seus millors temps tenia presència en les principals zones comercials de la ciutat, constituïa el somni i canalitzava les aspiracions del dret a tenir una vida millor, amb més comoditats que obriren una porta a la modernitat que reclamaven els nous temps. La meua progenitora s’embadalia mirant els models de rentadora, amb l’esperança que algun dia pogueren alleujar-la del suplici de llavar roba de vestir, de llit i de taula, una de les tasques que l’anava consumint físicament i moral. La meua vista, en canvi, cercava ansiosa els aparells de radiocassets i televisors que oferien, com a reclam publicitari, la possibilitat de connexió de la segona cadena de televisió, coneguda també com UHF.
Haurien de passar alguns anys abans que els instal·ladors ompliren d’antenes d’alumini els terrats de les cases i ens donaren la possibilitat d’aixecar-nos del seient per polsar un botó d’aquella caixa gegantina amb un vidre gruixut i pesat que ens permetés contemplar una altra realitat en moviment que s’esdevenia alhora en perfecta harmonia, encara que no en la mateixa sintonia…
…El temps canviant tancà l’estació de Gandia i convertí el traçat ferroviari en camí de terra de trànsit per als vianants i els escassos vehicles que s’hi aventuraven. L’empenta urbanística pressionà l’administració pública per convertir en avinguda allò que fou l’inici del camí cap a la platja de Gandia per a tota una generació d’alcoians. El moviment veïnal del barri, reivindicador i amb una visió de futur més humana que no la dels governants, aconseguí finalment que la nova avinguda prenguera la forma de bulevard de plataners amb trànsit de vehicles pels costats i voreres amples per on passejar. El disseny oficial havia dictaminat una via ràpida de quatre carrils de circulació, tan irracional com tècnicament inviable. L’ajuntament tardo-franquista, a banda, ja havia deixat la seua empremta abans de la urbanització, batejant el futur carrer amb un nom tan supremacista i estúpid com ara irreal. Aquest vial, vertebrador del barri tal i com ho va ser el seu dia el traçat de la línia fèrria que hi discorria, haguera pogut retre l’homenatge merescut a un trenet que encara roman viu en la memòria de la nostra ciutat mig segle després del seu tancament. La vitalitat d’aquesta avinguda, bàsica en l’ús i costums dels habitants de la Zona Nord, servirà per evocar els seus orígens, íntimament lligats a una via de comunicació construïda per fer arribar el carbó de les mines angleses a les fàbriques alcoianes, una vegada era desembarcat al port de Gandia. I com ja hem dit, esdevingué posteriorment un passadís natural que permeté una eixida al mar per a moltes famílies de treballadors alcoians, alhora que s’estretien els lligams entre dues comarques diàniques, carregades d’història i amb un pes rellevant en la configuració social i cultural d’aquest “país que ja anem fent”, tal i com cantava encertadament el cantautor Raimon.
