Des del grup de vivendes dels “Llençolets” fins arribar al Col·legi, tot era una successió de terrenys erms i alguns bancals abandonats que s’estenien a ambdós costats de la carretera de València que travessava la part nord de la ciutat en una recerca desesperada amb un món que semblava haver donat l’esquena a una ciutat que el seu dia fou motor de la revolució industrial, amb les noves màquines de producció i cau de les protestes lúdiques d’un moviment obrer capdavanter en la història laboral del món.

Travessàvem de la mà dels progenitors el carrer de nom de revolta que pujava on era l’estació del tren de València. Nosaltres, però, en buscàvem l’altra, la del trenet Xitxarra o estació de Gandia, estació terminal de la via fèrria que permeté l’entrada del carbó anglés a les factories alcoianes. Havíem de creuar pel bell mig dels edificis que constituïen el conjunt de l’edificació ferroviària fortament agafats per les mans i custodiats pels pares i acompanyants, tot just abans de trepitjar per sobre del ferro de les vies.

Creuàvem pel mig de les vies amb pas aprestat, sense detenir-nos-en ni una mil·lèsima de segon. No obstant això, ningú de nosaltres no s’estava de girar el cap a la dreta per veure, enmig d’una cortina de fum, aquella imponent màquina de ferro negre que exhalava aquell gas grisós amb tonalitats de negre barrejades, pel forat de la xemeneia mentre que desprenia una flaire característica del carbó en combustió. Els motors, enllestits per a la marxa, retrunyien al compàs d’aquell fum carbonatat que amagava la silueta de la Serra de Sant Cristòfol que esdevenia la fondor d’aquella bucòlica imatge de la partença d’un tren sense cap viatger per l’andana.

Un doll enorme de fum acabà per enfonsar aquella imatge de la realitat per relegar-la a l’almanac groguenc i ocre desat a la memòria. Quan la fumaguera gegantina s’esvaní, em vaig trobar agafat de la mà del meu pare tornant a casa després d’haver-me recollit de l’escola del Sagrat Cor, un edifici vell pertanyent a la parròquia de Caramanxel, amb dos pisos i patis en forma de gran balconades que donaven entrada a unes aules de poca llum on s’amuntegava un gran nombre d’alumnes en pupitres de fusta alineats per parelles i rematats a la base per fileres de fusta que s’incrustaven en la pell del genoll, tan bon punt rebies el càstig favorit del professorat: posar-te agenollar en l’espai del seient que havies d’alçar i el calaix on desar els quaderns i els llibres inexistents.

De la mà del meu progenitor m’encaminava cap a casa i en passar per la porta de la parròquia on un any després havia de rebre les formes sagrades disfressat d’almirall de l’armada, m’avisà amb veu una mica llastimosa:

– El dia cinc llevaran les vies.

Vaig quedar-me palplantat mirant el conjunt de l’estació buida, sense cap tren ni locomotora fumejant. Encara recorde travessar els edificis grisos de l’estació de Gandia, i assistir, amb la rutina del meu camí d’escola, a la degradació dels habitatges.

Els forats de la teulada permeteren l’entrada de l’aigua de pluja de les tempestes de l’estiu, tot conferint un aspecte de desolació remullada en aigua putrefacta. No era l’estació de Gandia. La nostra innocència infantil la rebatejà com “la casa inundada”. El perill de ser envestits per la locomotora que iniciava el seu recorregut havia desaparegut. Aleshores corretejaven alegrement pel descampat proper fins arribar a l’estació, on restàvem muts contemplant pels vidres bruts, els uns i mig trencat, els altres, la tirania del pas del temps en aquelles edificacions de pedra regia, carreus geomètrics que desafiaven les inclemències del temps, però totalment ferits de mort al seu interior, on es dessagnaven en bassals d’aigua on suraven fustes arrencades al mobiliari i s’hi submergien objectes desats i condemnats a l’abandó.

Abans d’obeir el meu amic que em comminava a continuar la marxa cap al col·legi, vaig tancar els ulls intentant que el meu cervell d’infant de set anys reconstruïra tot aquell conjunt amb tràfec de viatgers, treballadors i a l’altre costat, la imponent locomotora expulsant aquell baf de fum asseguda sobre el començament del seu camí de ferro.

Vaig obrir els ulls un bon grapat d’anys després. Hi vaig veure la locomotora de nou. Ara però, no eixia fum del seu nas cilíndric. Hi romania apagada, trista i solitària damunt d’un bocí de via sobre un cadafal fet a base de còdols de pedra que semblaven de la mateixa grandària. Feia uns quants dies l’ajuntament havia volgut rescabalar aquesta màquina, la número 2 i reconvertir-la en peça de museu. Semblava la mateixa amb una capa de pintura per damunt, que poguera dissimular mínimament la petja irada del pas del temps. Vaig cloure els ulls per no veure la tristesa dibuixada en aquell silenci de la màquina, amb els motors apagats i exhalant un silenci espès, no exempt d’amargor.

Amb els ulls oberts de nou, vaig trobar-me caminant per la vorera del costat del descampat on s’havia erigit el monument de la número 2. L’aspecte tètric d’abandó era accentuat per una colla d’adolescents que s’hi havia pujat a dintre i es dedicaven a manipular de forma grollera les palanques i d’altres objectes que un bon dia foren els aparells de conducció de la màquina. De bell nou vaig aturar-me amb la mirada fixa en el vehicle i en els seus insolents ocupants. Lluny d’atemorir-se continuaven a la seua sense reparar que estaven essent observats a poca distància.

La caserna de la Guàrdia Civil ve a coronar aquell espai buit del solar on res no fa pensar que hi havia una estació de tren, excepció feta de la locomotora que estava sent ultratjada per visitant inoportuns i estúpids. Com que vaig trobar la porta del búnquer de la Benemèrita oberta, el pensament d’entrar-hi es feu realitat al moment. M’hi va rebre un bigotut membre del cos militaritzat de les forces d’ordre, generós en quilos i gasiu en formes de cortesia. Després de traduir el seu gruny com una demanda d’allò que pretenia en travessar el llindar del seu campament vaig exposar el motiu de la meua visita. Aleshores deixà veure un somriure als seus llavis mentre m’amollava que aquest cos de les forces de l’ordre públic no hi podien fer res que poguera evitar aquella conducta que atemptava contra el patrimoni d’una ciutat, la importància de la qual seria ben present als emoluments cobrats, però mai al sentiment de sentir-se’n part integrant.

Després de recollir el seu missatge, expressat en un castellà massís i antipàtic, era hora de continuar el meu camí cap al centre i intentar oblidar l’escena dels xicots destrossant la maquinària de la número 2, no sense preguntar-me la conveniència de mantenir un cos de guàrdia que res no guardava i s’escapolia d’allò que hauria de ser les seues obligacions.

Un nou tancament d’ulls em permeté cobrar la serenor que necessitava. I en obrir-los de nou, vet aquí que em trobe davant el monument de la locomotora de Vilallonga (la número 2), més restaurada i reposant sobre el seu cadafal de pedra, al bell mig d’una àrea coberta de gespa i amb un panell que explica la història d’un ferrocarril que esdevingué la porta d’entrada per al combustible de tantes fàbriques i que ens donà la mà a molts habitants per mostrar-nos que la mar no era una entelèquia llunyana, sinó una delerosa meta on s’arribava després d’un llarg viatge pel bell mig de barrancs de bellesa pirinenca i de camps de tarongers que ens feien ensumar aquesta flor tot just abans de sadollar els nostres sentits amb el regust salobre de la Mediterrània.

La vella locomotora resta impassible al descampat de darrere l’estació d’edificis de planta baixa, asseguda sobre una andana de pedra que ha esdevingut per sempre estació de trànsit a la memòria.