El petit grup de vivendes del meu carrer dibuixaven un rectangle que conformava una mena de pati del veïnat amb accés per a vehicles que només podien pujar o fer-hi mitja volta, perquè l’eixida d’aquest carrer era mitjançant un túnel tan sols per a vianants que connectava amb la carretera de València i les seues edificacions disperses. Aquest grup d’habitatges donaven l’esquena de forma descarada a una sèrie de bancals abandonats al cultiu, amb tres esplendoroses figueres que permetien a uns xiquets urbanites com nosaltres contemplar el procés de cria i collita de la seua fruita, a banda del consum per compte nostre. Entre aquests bancals on s’enlairaven aquests arbres i la via del tren discorria un petit veral paral·lel aquell altre de ferro i travesses de fusta que conduïa a l’estació terminal d’Alcoi del ferrocarril procedent del Cap-i-Casal de l’Antic Regne.
Un mastodont allargat de ferro assenyalava el canvi d’agulles o de via per als trens que arribaven a la fi d’un trajecte de més de dues hores. Aquesta estació haguera pogut ser catalogada com de trànsit, en cas d’haver-se construït la via fins a Agost enllaçant així tota la façana del Mediterrani, segons preveia el govern de la Dictadura de Primo de Rivera en la dècada dels anys 20 del segle passat. Nombrosos interessos privats van fer desistir els responsables de la República de la prolongació de la línia fèrria, que quedà en suspensió amb les infraestructures més costoses ja acabades. El darrer intent de l’alcalde d’Alcoi, Josep Sanus, de recuperar-ne la construcció allà pels anys vuitanta del segle XX s’estavellà de ple amb el ministre espanyol de Transports, Enrique Barón, al capdavant d’un equip de dissenyadors que planejaven el desmantellament progressiu de les infraestructures ferroviàries de la perifèria ibèrica en benefici exclusiu de les de la capital d’Espanya.
Aquella estació era, igualment, punt d’eixida i entrada de les mercaderies d’una indústria alcoiana no tan fruïda com en temps passats, però que encara feia servir el tren com a mitjà de transport de productes tèxtils conglomerats els quals eren disposats en grans bales amuntegades en el moll de càrrega de l’estació. Aquella andana era prou allunyada de l’edifici dels viatgers com per impedir-ne la vigilància de l’escàs personal que hi treballava, la qual cosa la convertia en punt de trobada ideal de les vesprades xafogoses d’uns estius que no convidaven a romandre a casa i encara menys vagarejar pels carrers. Tombar alguns d’aquells embalums descomunals de teles comprimides era un exercici arriscat i tot just per això, resultava apassionant per tal de poder enfilar els nostres cossos infantils al capdamunt d’aquell mar de teixits barats i, tot seguit, engegar una cursa boja de salts amb la seguretat assumida de caure en bla, si no n’érem capaços de mantenir l’equilibri.
Després, esgotats i amerats per la suor, ens deixàvem caure damunt d’aquells sacs enormes per intentar rebre una mínima glopada d’un aire inexistent que poguera circular per un recinte mancat de parets. Tan sols uns pilars esquifits de ferro, alçats sobre l’andana de carreus de pedra i que subjectaven la teulada de fusta a dues aigües, ens podien impedir la possibilitat d’albirar a qualsevol dels dos costats laterals sense ser vistos, a poc que ens amagàrem pel bell mig de les bales gegantines.
Quan l’ocàs del sol s’insinuava rere les altives serres de Sant Cristòfol i L’Alberri, era hora de tornar a casa a la recerca de l’entrepà que sadollara la fam i la set acumulada en aquell espai de silenci amb flaire de borra i teixit vell. Setembre duia unes temperatures més amables i la xafogor d’agost es transformava en un sol alegre que acompanyava les nostres ganes de jugar, abans que el curs escolar s’encetés de nou.
La bonança climàtica ens acomiadava del moll i ens mudàvem de lloc, a l’altre costat de l’estació, sense perdre de vista aquell veral de ferro i fusta que estimulava la nostra imaginació. Les travesses del tren, per la seua part exterior, eren utilitzades com a caselles d’un imaginari joc de l’oca que fèiem servir, a imatge d’aquell altre que veiem a un dels dos únics canals de televisió que emetia aquella caixa quadrada i vidre verd que ocupava un lloc preeminent a les sales d’estar o menjadors de les nostres llars. La nostra imaginació i creativitat ens feia improvisar preguntes de cultura general que el concursant havia de respondre encertadament si volia assolir la següent travessa del tren fins arribar a la darrera, la qual era assenyalada amb un conjunt de pedres petites. La sonora botzina del tren interrompia bruscament la nostra partida fins que aquella corrua de màquines i vagons feia l’entrada o l’eixida d’aquella andana, guarida a l’exterior per un pintoresc edifici de maons rojos, el qual arribà a albergar sales d’espera, oficina del revisor, del cap de l’estació, serveis i una petita cantina per als viatgers o qualsevol curiós que passara per allí i volguera fer-se’n una a la salut dels qui romanien a la sala d’espera.
Encara recorde els fills dels treballadors de l’estació que hi vivien prop i formaven part del nostre grup de jocs, en un context integrador que superava els costums, edats i llengua parlada. Tots plegats, ens movia l’ànim comú d’entretenir-nos a les llargues vesprades d’esbarjo, amb escassos mitjans materials i amb la il·lusió que adobava la nostra imaginació.
El trànsit de mercaderies desaparegué i de poc no s’estigué de fer-ho, igualment, el tren de viatgers. Sengles mobilitzacions ciutadanes aconseguiren posar al seu lloc uns polítics que havien pensat en la “solució final” per a un ferrocarril que encara s’entesta a mantenir el lligam de les nostres comarques amb les veïnes de la Vall d’Albaida i La Costera.
D’entre el conjunt del mobiliari vell i enrunat de l’estació, la desídia del temps aconseguí rescabalar la vella cotxera i un inexpressiu edifici de viatgers. Sobre el silenci d’aquestes vies circula el record d’un temps viscut que arrencava amb la velocitat dels automotors o els mercaderies, a la recerca d’horitzons més generosos en les amples valls de l’horta valenciana o en la propera mar Mediterrània. Tot plegat, l’esperança renovada d’encetar un nou viatge que permetera el trànsit vers un futur més pròsper, possible i llargament desitjat.
M’ ha semblat una narració curta ben detallada. Es com una poesia narrada