L’any 1962 feia un grapat d’anys que Juan Seguí i Enric Llacer eren amics. Havien passat junts la infantesa i l’adolescència estudiant solfeig a Apol·lo i formant part de la plantilla de músics de la Corporació Musical Primitiva.

De fet l’any 1962 Juan Seguí ja era percussionista titular de ‘la Vella’ i Enric Llacer ‘Regolí’, després d’haver-se recorregut els conservatoris de mig món i assistir a classes en Paris i en Nova York amb autoritats de la bateria jazzística com Kenny Clarke, Jonathan David Samuel Jones, més conegut com ‘Papa Jo’, o Buddy Rich, s’havia convertit en un habitual de les jam sessions barceloneses i madrilenyes tocant assíduament al Dorian Club al Whisky Jazz i al Balboa Jazz Club on va ser contractat com a bateria titular.

Aquell any de 1962 Regolí va rebre una proposició que no podia rebutjar: tocar durant els mesos d’estiu al Tito’s de Mallorca. El Tito’s era una sala de festes per on passava el millor de la música ‘moderna’ del moment. Un establiment on hi havia que vestir americana i corbata, on rajava a doll el xampany francès que consumien els prestigiosos empresaris, artistes i, fins i tot, membres de la reialesa que freqüentaven el local i que s’havia guanyat a pols la merescuda fama de ser la millor sala de festes de Mallorca i una dels millors de la rica, desvetllada i llunyana Europa.

Juan Seguí tampoc no va poder rebutjar la oferta de Regolí quan el va convidar a Mallorca (a ell i a l’amic comú Alfredo Richart, també músic) per visitar la illa i fer el que fan els amics que porten temps sense veure’s: prendre unes copes, xerrar, posar-se al dia dels esdeveniments i passar una mica de temps junts. Pensat i fet van embarcar un calorós mati d’estiu al port d’Alacant en l’elegant vapor Rey Jaime I.

Si al poeta Costa Llobera la imatge de la Seu a la vora del mar li va semblar  ‘Alta, gran, ardida, heroica’ que ‘canta l’himne triomfal, / adreçant a Déu cent braços d’ossatura colossal / sobre el mar que humil li besa l’escambell del setial’  a Juan Segui l’entrada al Tito’s li va semblar igual d’espectacular.

Tot i que encara no hi havia la característica cúpula de vidre i ferro que a partir de 1968 va cobrir  la terrassa de la qual, Marlene Dietrich, va dir que feia que el local semblara un circ, l’aspecte del edifici era magnífic. A la entrada, situada a la plaça Gomila, un porter uniformat els donava la benvinguda. Si algú no anava vestit adequadament, podia llogar una jaqueta i una corbata allí mateix. I qui volia disposava d’un servei de fotografia per immortalitzar la visita.

Durant els dies que va durar l’estada a Palma de Mallorca, Juan y Alfredo van asseure’s cada vesprada en una de les taules que omplien el local  per gaudir del virtuosisme de Regolí sobre l’escenari. Un escenari que, a hores d’ara, ja havien trepitjat estrelles com Mina, Shirley Bassey, Pétula Clark, Charles Aznavour, Sacha Distel, que va ser despullat literalment pels seus fans només entrar a la sala, Ray Charles, Frankie Vaughan, Domenico Modugno o Johnny Clark.

Regolí també tocava (els dijous a la nit) en un club de jazz amb una formació integrada per un contrabaix, guitarra, saxo i bateria que liderava el pianista americà Phil Phillips. Un Phil Phillips que no tenia res a veure amb el cantant de color del mateix nom que va mantindre Sea of Love 14 setmanes en la llista pop Billboard Hot 100 Chart dels EUA. Ni amb aquell altre Phil Phillips Jr. cantant i compositor que va guanyar l’onzena temporada d’American Idol.

Al Tito’s es feien dos sessions diàries i entre una i l’altra, els musics disposaven d’un descans de més d’una hora. Descans que Regolí, Seguí i Richart aprofitaven per estirar les cames i prendre alguna cosa a una gelateria que hi havia prop del Tito’s. Una vesprada, mentre seien a una taula xerrant i empassant-se un típic gelat d’ametlla va acostar-se Phil Phillips, un tipus alt i ros que destacava entre els illencs baixets i bruns, acompanyat per una impressionant bellesa, amb ulleres de sol negre i una llarga melena al vent.

Tots  es van aixecar i van saludar la parella. Phil Phillips li va fer a Regolí alguns comentaris sobre l’actuació mentre Juan Seguí observava amb interès la dona que fumava una cigarreta amb l’esguard perdut. Uns pocs minuts més tard Phillips va acomiadar-se de Regolí i després d‘estrènyer per la cintura l’exuberant morena d’ulls clars van desaparèixer entre les palmeres camí del port. En tornar a asseure’s Regolí va continuar amb la conversa interrompuda. Seguí semblava absent. De sobte va balbucejar alguna cosa. Què et passa? – va preguntar Regolí – estàs embacorat. Es eixa dona – va respondre Seguí-  em sona una barbaritat. Em resulta familiar. Es com si la coneguera de tota la vida, com si l’haguera vist alguna vegada. Què, potser, no serà d’Alcoi? – va preguntar. Regolí va deixar anar una forta riallada. D’Alcoi? – va dir sense parar de riure. ¡És clar que et sona, i és clar que la has vist més d’una vegada, eixa dona que acaba d’estar ací era, ni més ni menys, que Ava Gardner!. Seguí es va quedar corpres mirant l’horitzó. Com si fos un caçador que intenta trobar en la llunyania el rastre perdut  de l’animal més bonic del món.

EPILEG

Juan Seguí
En acabar aquelles vacances Juan Seguí va tornar als seus quefers diaris. L’any 1968 va fundar amb tres amics el grup ‘Los Tigres’ un conegut i  reconegut conjunt vocàlic–musical que amenitzava revetlles, berbenes i saraus i que va gaudir d’una merescuda fama en Alcoi i la seua ària d’influència. L’any 1981 es va jubilar com a music en actiu.

Enrique Llácer ‘Regolí’
Deu anys després d’aquell estiu va entrar a formar part de l’Orquestra Nacional d’Espanya i uns anys més tard en el Conservatori de Madrid com a professor de percussió. Va seguir tocant la bateria fins els anys 80 quan es va centrar en la seua faceta de percussionista clàssic i en la composició. Es autor de varies obres per a percussió i orquestra. L’any 1974 va composar la marxa mora ‘Anabel’ títol que és un acròstic amb el nom de les seues dues filles. L’any 2015 el govern espanyol li va concedir  la Medalla d’Or de las Belles Arts 2015.

 Ava Gardner
L’any següent a aquell estiu es va estrenar 55 días en Pekín, una pel·lícula que va suposar un parèntesi en l’etapa de decadència de l’artista que s’havia encetat els anys seixanta. Els decorats que recordaven el Pekín imperial van ser construïts per artistes fallers i es van instal·lar a prop de Madrid. En reconeixement a les facilitats donades pel Govern espanyol per al rodatge del film, el productor Samuel Bronston va fer un lloc a Espanya en la pel·lícula entre les potències ocupants de la Xina.

Tito’s
Després d’aquell estiu i fins els 80, Tito’s va continuar acollint les actuacions d’artistes d’èxit com Lola Flores, Rocío Jurado, Rocío Dúrcal o Camilo Sesto. El negoci va començar  a davallar fins que l’any 1985 va tancar. Més tard es va reformar i va tornar a obrir com a discoteca. Però eixa és una altra història.

 Rey Jaime I
El vapor que va portar Juan Seguí i Alfredo Richart a Mallorca va prestar els últims serveis el 1967 en les rutes Palma-Maó i Palma–Eivissa. El 29 d’octubre va realitzar l’últim servei. Tot seguit va anar a València on va ser venut per a desballestament el 30 d’octubre d’eixe mateix any.