Cel d’horabaixa és un extens poemari dividit en dues parts anomenades “Espai de recança” i “Evocacions”. És un llibre que transita per moltes veredes i que es detura en molts aspectes d’aquest viatge poètic. Les obres són de format divers però mantenen com a element en comú la cadència, la recerca del joc de la musicalitat amb les paraules i la intensitat de les imatges.
Per això, el llenguatge que trobem a Cel d’horabaixa és ric, però no alambinat, no apareix forçat, és creïble, i es nota que és nascut de la vasta cultura de l’autor. En els poemes de Pou, la llengua ens acompanya, ens acarona. I en el seu corpus de poemes ens ofereix un lèxic ric amb mots que són ja un embruix, una al·literació de xiuxiuejos a cau d’orella.
Cal destacar el marc que envolta el poemari perquè és un dels elements essencials de l’obra. El paisatge ens és proper i, de seguida, intuïm que és el del poeta, un paisatge viscut i estimat, però amb l’habilitat dels mots, el poeta aconsegueix configurar un territori nostrat amb pollancres, vents i serralades que reconeixem i amb les quals ens reconeixem. Sovint l’autor fa una descripció detallada de la naturalesa, perquè l’entorn no és només un espai on situar les accions sinó que esdevé un actant amb personalitat, un símbol que es conjumina amb els estats d’ànim.
La perspectiva del paisatge és melancòlica, grisa, emboirada i tenebrosa, majoritàriament hivernal, de núvols espessos, de cels d’horabaixa, de capvespres decadents.
Això li permet al poeta oferir-nos un contrast anímic, potser una dicotomia marquiana que ens aporta dues realitats. Per una banda la fosca, sovint un ambient apagat i negatiu. I, juntament amb això, l’espurna esperançadora dels finals dels poemes, un contrast prometedor que s’obri a nous horitzons, a somnis esperats, a nous designis, als colors.
Malgrat la negativitat de l’univers mostrat, sempre hi ha un fil de llum i d’esperança que s’intueix entre la tenebra, un final generós que ens regracia i ens dona esperança.
Com és lògic, en un poemari tan extens hi ha multitud de temes i de perspectives, però hi ha alguns elements que configuren els pilars de l’obra. Així, podem apuntar, per exemple, una via existencial. Trobem l’autor preguntant-se per allò que quedarà de nosaltres, un existencialisme positivista que el porta a pensar en un espai on els somnis són assolibles. Una malenconia plena de record i nascuda en les entranyes de la foscor. Una obscuritat que crea l’espai propici per al plaer en contrast amb un tristesa atàvica i la lluminositat del pensament que s’imposa.
El record és un punt de referència constant, una de les fonts primigènies des d’on es realitza el fet poètic. Esdevé punt de partida del poema i també far d’esperança per al que ha d’arribar.
Només a través del pas del record i de l’esperança del somni es pot amidar l’essència d’un mateix. El record uneix el passat i l’idealitza, i el somni obri la frontera del futur desitjat. Enmig, en el present, el poeta acull el reflex d’un jo que és ell mateix però que també reflexa una imatge sublimada, un jo més autèntic i personal despullat de les vestimentes de les convencions socials que sovint amaguen la veritable essència del jo.
La poesia de Francesc Pou beu de l’experiència i dels sentiments propis. Aquests són el punt de partença per a l’autor i són els elements que entén que són capaços de redimir-lo. Són l’indret on el jo poètic troba refugi, l’espai des d’on troba una manera d’explicar-se el món i explicar el món.
Aquesta presència del jo, com veurem, és constant. Una primera persona confessional que ocupa el centre de l’escena i actua en una doble direcció. Per una banda, observant el seu entorn, un paisatge de naturalesa intensa amb mars feréstecs, vents intensos, tempestes i pluja. I d’altra banda, un jo que mira endins i descriu aquest paisatge interior farcit de records, d’anhels i de desitjos. I l’instrument per a fer-ho són les paraules. Uns mots que va pouant de vegades de la nit sòrdida o en ocasions del silenci. Uns versos amb els quals és capaç de donar forma al món exterior i explicar-se el món interior. Uns versos que són com un sortilegi per entendre’s, per enfrontar-se a la vida amb les armes invictes del poeta: les paraules.
El poeta mostra que està en un moment de maduresa, que una vegada ha assolit l’equilibri entre el record i el desig, se sustenta sobre la base ferma dels anys i té una mirada experta, fruit de les experiències viscudes, una mirada que li permet deixar de banda il·lusions inútils, ficcions o ensomiaments.
Cel d’Horabaixa és un llibre amb molta musicalitat, que es llig de manera suau i que connecta amb el lector perquè transmet perfectament els sentiments del jo poètic. És una obra construïda sobre els fonaments de la passió, unes passions personals i afectives que en tot moment traspuen sinceritat. La veu del poeta se’ns mostra com un reflex de la veu de l’autor. No sembla haver-hi ficcionalitat, no sembla que temàtiques ni formalismes hagen guanyat a la veu veraç del poeta que es troba al davant d’un paper en blanc i vol expressar, jugant amb la màgia de la poesia, allò que sent i allò que el representa, les seues contradiccions i el seu paper en la vida.