Francesc Gisbert (Alcoi, 1976) és un reconegut autor de narrativa infantil i juvenil, amb més de 50 llibres publicats de tots els gèneres. La seua obra ha rebut distincions com ara el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre (El misteri de Serra Perduda i Misteris S.L.), el Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil (La llegenda del corsari) o el Premi de Literatura Infantil Carmesina de la Safor (Una llegenda per a Draco), entre altres. També ha escrit novel·les per a públic adult, com Els lluitadors, Premi Enric Valor de Novel·la, o Un món de bojos, Premi Ciutat de Sagunt.

En El jove Enric Valor…,l’autor situa l’escriptor a la Presó Model d’Alacant, on recordarà els anys de la seua infantesa i joventut. En un recorregut que fa des dels dies de xiquet pels carrers de Castalla, pels masos, els valls i les serres fins que de jove i compromés amb la cultura de la República haurà d’ingressar en presó en acabar la guerra civil espanyola. En tot aquest període de temps, assistirem a l’amor creixent del jove Valor per les paraules de la gent gran, les rondalles que contaven, que el durà a voler recuperar-les i posar-les per escrit. I enraonat amb aquest desig, hi haurà la voluntat de millorar el llenguatge i salvar-nos la llengua. De la presó estant, li venen a la memòria els anys de joventut, els primers amors, el compromís polític i totes les esperances esfondrades una vegada conclosa la Guerra Civil amb la victòria de l’exèrcit de Franco…

El nostre país s’ha anat forjant a bases de líders. Líders històrics, escriptors, pensadors, cantants, gramàtics i un etcètera tan poc nombrós que no deixa un reguitzell massa ample per a l’orgull exacerbat o l’autocomplaença perenne. No obstant això, no podem deixar que tots aquests homenots (com diria Josep Pla) i de dones (que també n’hi ha) puguen caure en l’oblit. Ens hi juguem el futur com a país i com a cultura diferenciada. El coneixement biogràfic d’aquesta gent cabdal ha esdevingut una obligació que han assumit, amb tot de seny i molta passió afegida, un grapat dels nostres escriptors actuals. De ben prop ens cau Jordi Tormo, amb sengles biografies sobre Ovidi Montllor o Isabel-Clara Simó des d’una vessant d’investigació històrica i Francesc Gisbert, amb un plantejament plenament literari. Aquesta visió literària no amaga l’esforç de documentació duta a terme per aquest darrer per apropar-nos la figura i els detalls de la vida de l’escriptor castallut i per bastir, amb una profusió colorista digna d’elogi, la gent i els ambients que envoltaren la primera etapa de la vida del recuperador de les rondalles valencianes.

El lideratge d’Enric Valor és evident no sols en el camp literari sinó també en el mestratge pel redreçament de la nostra llengua. Francesc Gisbert opta per indagar en la infància i joventut i descobrir-nos la seua família, les seues gents i el seu periple per una part de la geografia del nostre país. Amb una visió tremendament humana quedarà retratada als ulls dels lectors, la personalitat del pare de l’escriptor, que tal i com apunta Silvestre Vilaplana, donarà una idea de quines seran les inquietuds del jove Valor heretades del caràcter del patriarca. Per altra banda, hi ha el seu germà Josep amb una visió molt pràctica i econòmica de la vida, en connexió amb aquella que caracteritzà la mare, els efectes de la qual només eren visibles en forma de consell al marit,  l’encarregat de prendre les decisions que afectaven el clan sencer. És de destacar la connivència i harmonia que caracteritzà la relació dels germans al llarg del tram de vida que descriu l’obra. Malgrat les visions tan oposades que tenien cadascun dels dos, sempre hi haurà l’empenta comuna i, en aquest sentit, Enric es deixarà dur pel seu germà Josep en allò referent a buscar feina i unes millors condicions laborals, quan la partença obligada de Castalla els farà aterrar a Elda i haver de sobreviure en un context de ciutat industrial, tot passant de senyorets del camp a treballadors de la indústria del calcer.

Paral·lelament, el bagatge intel·lectual d’Enric Valor anirà assentant-se sobre bases més sòlides i quan es traslladen a viure a València, en temps de la República, el jove escriptor tindrà l’oportunitat de contactar amb el bo i millor de la cultura valenciana compromesa amb el país i la llengua: Miquel Duran, Adolf Pizcueta, Carles Salvador… A Alacant mantingué una relació fluïda amb la llibreria de qui seria posteriorment alcalde, Llorenç Carbonell i col·laborà amb el periòdic satíric El Tio Cuc, on va fer aportacions per a l’ús correcte del valencià, defugint dels localismes castellanitzants.

A banda de la tasca investigadora sobre la vida del lletraferit de Castalla, cal fer esment de la preocupació lingüística de l’autor per apropar-nos el llenguatge de la comarca en forma de modismes, expressions i fases fetes, posats en boca dels personatges en unes ocasions i en altres tot formant part del fil narratiu. En aquest sentit, Gisbert eleva al grau màxim la fidelitat al coneixement de Valor i la seua obra en dotar una novel·la històrica de pinzellades didàctiques al voltant del coneixement de la parla popular, d’un valencià que el temps ha malmés, malgrat la tasca de rescabalar mots i frases duta a terme per molts lingüistes que recolliren el testimoni i l’empremta del gran autor de la Foia.

Una obra de lectura més que recomanable. L’estil àgil i lleuger amb què Francesc Gisbert es desenvolupa en tots els gèneres de la novel·la i més concretament en la de caràcter històric, faran que el lector projecte una simpatia progressiva pels personatges des de la primera plana i se situe plenament en un context perfectament ambientat per la ploma de l’escriptor alcoià. Tal i com s’ha dit en algunes de les crítiques a la novel·la, fins i tot el mateix Valor n’haguera gaudit molt amb la lectura. Nosaltres no en podem ser menys.