‘Dinero’ no només és una de les millors novel·les de Martin Amis sinó que si mai és fa una llista (si no s’ha fet ja) de les ‘100 millors novel·les del segle XX que has de llegir abans de morir-te’ estarà inclosa necessària i forçosament per aquestes tres poderoses raons, entre moltes altres que ara no em venen al cap:

1. El seu protagonista John Self (una espècie de Juan Palomo yo me lo guiso yo me lo como) és un personatge antològic a l’alçada d’Ignatius Reilly. Un personatge brut, barroer, mesquí, politoxicòman (addicte a la beguda, al tabac, al menjar fastigós, a la pornografia, a les substancies estupefaents i, sobretot, als diners) que mitjançant les múltiples addiccions és capaç d’oferir-nos una lúcida i precisa radiografia de la societat a les darreries del problemàtic segle XX

2. Està escrita en forma de monòleg accelerat, en ocasions destrellatat, però sempre enganxós, que no permet que decaiga ni un moment el retrat feroç i salvatge d’una societat on l’èxit i el fracàs, el que és moral i immoral, el que és bo o dolent, depenen exclusivament del volum del compte corrent.

3. La novel·la inclou part de l’experiència hollywoodenca (dolenta experiència) de Martin Amis com a guionista de la pel·lícula ‘Saturno3’, algunes instantànies dels seus tres protagonistes principals (Kirk Douglas, Farrah Fawcett i Harvey Keitel) i algunes sucoses anècdotes basades en fets reals.

Una pel·lícula, per cert, estèticament poderosa però que gracies a un argument desbarrat i maldestre i una sèrie de situacions que no te les creus ni fart de vi (per exemple el fet que un ancià Kirk Douglas es passe el temps al llit cruspint-se una guapíssima i joveníssima Farrah Fawcett), un guió dolent  i una realització poc afortunada del gran Stanley Donen va resultar, al seu moment un gran fracàs i no només de taquilla. Ara amb el pas del temps si te la mires amb bons ulls fa una mica de gràcia (poca) perquè podria considerar-se la ‘precuela’ de Terminator. O casi.