Tres autors avesats en l’art de la narrativa ens presenten un recull de contes o històries de por arrelades a la més pura tradició valenciana. Tot i que no necessiten presentació cal parlar-ne una mica d’ells. Francesc Gisbert, actual president de la Coordinadora L’Alcoià-El Comtat pel valencià, es presenta avalat per una sèrie abundosa de premis i reconeixements que l’han convertit en un dels autors més reeixits en literatura juvenil i també adulta al nostre País. Victor Labrado, a banda de ser un conegut novel·lista, s’ha esmerçat pel camp de la rondalla, de l’assaig en temes de la nostra literatura i dels contes de la llar, dels quals n’és un magnífic coneixedor i orador. I per completar la terna, ningú millor que el professor de la Universitat d’Alacant, Joan Borja i Sanz, qui a banda de les seues incursions en el món de la literatura escrita, és un investigador sobre la nostra llengua, els seus costums i els seus autors i també un dinamitzador d’aquesta en el sentit més ample del mot.

Tots tres autors són grans coneixedors de rondalles i històries que pul·lulen per l’imaginari col·lectiu valencià i s’han dedicat en cos i ànima a la recerca, recollida i salvaguarda d’aquest tresor transmès de forma oral, la necessitat de pervivència del qual passa per la seua presentació en document escrit. I si en té forma literària, encara millor, per tal que arribe fresc a les generacions més joves que han de recollir el testimoni de l’herència del nostre patrimoni cultural.

Al llibre, format per quinze relats hi trobarem una gran varietat temàtica. De vegades es tracta d’una immersió a la pura fantasia, d’altres, però, resulta inquietant l’estreta diferència entre fantasia i realitat. Barques que s’enlairen, persones que desapareixen absorbides, l’inquietant misteri de les serps, històries nocturnes esdevingudes als masos valencians, fins i tot cavallers rescatats dels temps del rei En Jaume…, deixen un halo de misteri en el lector alhora que estimulen la seua imaginació mitjançant el tractament de la incertesa i la por en el desenvolupament de totes les narracions.

Si hom parla d’estil literari no pot deixar passar per alt la utilització d’un llenguatge proper a la rondalla o al conte narrat a la vora del foc. Aquesta fidelitat dels autors a la forma i manera en què han estat recollits els relats confereixen un caràcter d’autenticitat que estimula encara més la lectura, doncs ens situa a la vora d’un foc imaginari d’una llar antiga a un indret del nostre país, tot escoltant per boca dels nostres familiars més vells i assenyats aquest munt de fets que, com ja hem dit, constitueixen un acerb cultural digne de conservació i divulgació. Amb una habilitat encomiable, tots tres autors es mouen en l’equilibri de l’ús de les formes literàries amb les expressions genuïnes del parlar valencià, frases fetes, dites i refranys que li donen el segell nostrat que tot i no ser agradoses des del punt de vista del caràcter argumental, les gaudirem com a allò que són: cosa de la nostra gent i de la nostra terra.

Per altra banda, cal fer esment del fet que la majoria de les històries han estat sotmeses, per part dels autors, a una mena d’actualització temporal del context on es desenvolupen, sobretot pel que fa al temps. Han volgut significar la possibilitat que puguen produir-se ara i ací, en qualsevol lloc del nostre país. Açò les fa més properes, amb el consegüent temor d’esdevenir possibles.

El recull de totes plegades constitueix una reivindicació dels nostres temors nacionals, l’existència d’una por valenciana, el dret nostre d’esporuguir-nos davant les nostres històries, front a aquelles que ens puguen arribar i que ens arriben meseta enllà. Sacralitzem els nostres monstres i fem-los propers, així com també les històries de terror trameses de pares a fills. Som davant d’una font de riquesa inqüestionable del patrimoni de la memòria col·lectiva. Fins i tot hi tindrien cabuda les llegendes urbanes dels nostres pobles i ciutats, com ara la visió de la jove de la corba del Port d’Albaida o de l’Hospital Civil d’Oliver per posar dos casos propers de la nostra ciutat. És tasca de tots i totes fer-ne el recull i posar-lo a bon recer literari. No anem mancats de grans autors, com ara aquests tres, que els rescabalaran, tot convertint-los en els mites que definiran la nostra tradició de cultura oral inter-generacional.

Valorem com cal la tasca duta per aquesta UTE (Unió Temporal d’Escriptors) per apropar-nos aquestes relats localitzats arreu del País Valencià. I per concloure, una recomanació d’allò més suggeridora per a tot aquell que es faça avant en la lectura del llibre: envolteu-vos d’un ambient i unes condicions tenebroses per treure el suc de les històries. Si més no, poca llum (cas de no ser possible el foc de la llar) i que el vel de la nit siga l’embolcall perfecte per a totes les inquietuds i pors que necessiten ser alliberades. Feu-vos-en forts i endavant!.