Des de que Stieg Larsson a començaments de segle XXI destapara el pot de les essències han sigut molts els autors vinguts del fred que ens han recordat no només que hi ha vida literària (negra) al, cada vegada menys, blanc àrtic, sinó també que en qüestions de suïcidis, atracs,  bombes, bogeries (i més senyora) a tot arreu passa gairebé el mateix. Fins i tots als paradisos nord enllà on diuen que la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç.

Un d’aquestos autors és Arnaldur Indridason (Reikiavick, 1961) l’escriptor islandès més conegut i premiat  (La llave de cristal, Martin Beck Award,  Golden Dagger,  Premi de la Crítica Frances,  Premi RBA de Novela Negra). I culpa d’açò la te sens dubte l’inspector de policia  Erlendur Sveinsson protagonista de 10 de les seues novel·les de les quals ‘Hipotèrmia’, malgrat haver estat escrita l’any 2007, és la darrera traduïda al castellà i català. Encara hi ha cinc més a la cua esperant l’oportunitat editorial.

Tot i que aquestes novel·les no tenen l’acció, ni els crims sofisticats i ben planificats, ni els dolents tant malvats, ni la sanguinària violència ni, en general, el ritme trepidant de les novel·les negres d’altres nacionalitats (supose que el més trepidant que hi ha al país es la trencadissa de la capa de gel quan el volcà Eyjafjallajökull entra en erupció, conste que és un compliment) és un plaer seguir l’inspector Erlendur Sveinsson en el curs de les seues investigacions  on sovint no hi ha culpables, o almenys culpables als qui se’ls puga inculpar.

Es tota una experiència minimalista, recórrer els carrers de Reikiavick amb aquest home estàtic, solitari i silenciós (amb una un filla ex drogoaddicta i un fill ex alcohòlic) i assistir a les quasi inexistents deduccions en veu alta rodejat de tristesa, brutícia, desencís i d’un paisatge inhòspit i espectacular en un nord fred i en permanent obscuritat on malgrat tot de tant en tant brilla el sol aconseguint transmetre, aleshores, una d’afable sensació de placidesa.