Probablement Andreu Boix siga el policia més conegut del Principat d’Andorra i se’ns dubte un dels més agosarats del Pirineu. Un agent de l’ordre que, donat les dimensions del país amic, igual ha de fer d’investigador (‘Blau de Prússia’)  d’agent del servei secret donant escorta al Sarkozy i la Bruni (‘L’Escala del dolor’) que d’espia sorgit del fred, o potser no tant, en la darrera història (‘La bíblia andorrana’)

Ara l’Andreu Boix, convertit en pare tardà i amb la mossa Alícia Povedilla a milers de kilòmetres de distància, haurà d’assumir el paper d’Alec Leamas de mitja capeta i viatjar a l’aldea manxega per desembolicar, d’una manera molt més prosaica i pragmàtica que l’espia anglès, un munt d’embolics relacionats amb el Principat, el Regne veí, el seu monarca (que vol se copríncep en lloc del copríncep), els estalvis dels Pujol i d’altres famílies benestants reals i reials de l’estat.

Amb tota aquesta sèrie de conjures imaginades que tenen tota la pinta de ser vertaderes l’Albert Villaró i Boix construeix un llibre (com gairebé tots els que ha escrit) lúcid, àgil i divertit a meitat camí entre la novel·la negra, la d’espies, la literatura costumista i la de ciència ficció (modalitat ucronia). De fet, en ocasions, no  saps si Albert Villaró té molta imaginació o accés a informació reservada.

L’únic xerec al seu darrer llibre és que tanca el final d’una trilogia que va encetar en ‘Blau de Prussia’  i que tot acaba lligat i ben lligat. De fet massa lligat, la qual cosa en principi no es cap problema a no ser que amb això l’Albert Villaró estiga enviant-nos un missatge subliminal als lectors. ¿Potser se li ha passat pel cap posar fi a les aventures del vidu Andreu Boix? Pel nostre bé, espere que no.