(Tavernes de Valldigna, 1963 – València 2023). A Francesc Antoni Asensio Fons començaren a dir-li Sico Fons a l’escola i aquest és es seu nom literari. Valler, de Tavernes, ha exercit múltiples oficis, com ara muntador de mobles, collidor de taronja o apicultor. Experiències que ameren la seua literatura. Té publicats diversos llibres, entre els quals L’udol de la sirena i La mort de la sirena (ambdós a Edicions La Xara), narren la seua particular visió del món industrial.
D’altres llibres publicats són Històries de la Vall (Ed. Bonet Sichar, 2003), Els crits de la follia (Edicions La Xara, 2003), el recull de relats Parelles imperfectes (El Taller del Poeta, 2006), Portes tancades (La Busca, Edicions, 2006), El desfici dels herois (La Busca Edicions, 2008), Un estiu a l’infern (La Busca Edicions, 2010), Humors agres (Edicions del Bullent, 2011, la recopilació d’articles Genocidi (in)visible (Voliana Edicions, 2012), Garbí de Malfiar, de rodamon a joglar (Edicions La Xara, 2013), Crònica perplexa d’un exèrcit (Ediciones Oblicuas, 2013), Un sol esglaiat (Edicions La Xara) i El secret de les abelles (Edicions Tivoli, 2016).
Alguns dels seus treballs foren premiats en diferents certàmens literaris, com ara el VII Certamen de cuentos “al margen”, l’XI Concurs de Narrativa de Capdepera (Mallorca), o el Premi Soler i Estruch amb el recull de relats Humors agres. Va publicar articles en la cartellera Túria, el diari Levante, el Temps, l’Avui, Micro, L’Avanç, Quinzedies de la Safor, Gandia Express, Infosafor o Infomigjorn, La Veu de la Valldigna, El Punt Avui i la Veu del País Valencià.
Al 2022 publicà la novel·la L’home gris, un relat de petits relats, units pel fet de ser la història petita i quotidiana de l’autor la que lliga totes les petites i variades narracions que el lector hi trobarà a dintre. Ens mostra la creació narrativa des del bell dins, personificada en un autor a l’ús, lluny de motlles romàntics desfasats i més proper a la realitat actual. Posteriorment escriuria La mel de la vida, on “ ens parla de les experiències del seu autor relacionades amb el món de l’apicultura, pràcticament des que va nàixer…, Alhora que, de tant en tant, ens descriu més científicament, però de manera amena, el món de les abelles i la seua relació amb els humans” (Saforíssims. Societat Literària). La darrera novel·la pòstuma, Venim del sud, constitueix el comiat de l’autor d’una activitat que estimava tant com l’apicultura i també l’adéu a la vida, una vida que va viure intensament des dels seus posicionaments i els seus costums.
Tot seguit, ens ocuparem del poemari “Desficis”, que consta de trenta-vuit poemes encapçalats per un pròleg molt aclaridor de Josep Lluís Roig, que ens obre les portes del llibre i ens diu que “Sico Fons escriu des de dins. Nosaltres som espectadors del cor, però també del cervell. I de les vísceres. Heus ací el meu interior”.
La poetessa Isabel Canet, membre de Saforíssims, com també ho era Sico, afirma que “Del primer a l’últim poema, provoquen una sensació que és tot el contrari de la calma”. El diccionari diu que ‘desfici’ és agitació deguda a un mal físic o moral que provoca intranquil·litat, a una cosa que despacienta fortament, a les punyides d’un desig violent. Continua dient Canet “amb aquest poemari ha volgut mostrar-se així com és i la seua obra ha adquirit en aquest sentit una qualitat quasi de radiografia de l’ànima… És un Sico Fons de portes obertes que ens convida a passar dins de casa i comparteix amb nosaltres el que té: els seus sentiments a propòsit de l’amor i el desamor, la por, la bogeria, la plenitud, el dolor o la mort. Els sentiments com a impulsos i també com a motors de reflexió. Perquè a partir d’aquest sentir, Fons pren partit i reacciona amb accions i pensaments que orquestren allò que en diem la vida”.
Compartim plenament les impressions de Roig i de Canet. En Desficis, Sico Fons s’obre en canal per mostrar-nos tot el seu interior emotiu: la foscor de l’ànima, la bogeria de viure, el goig i el dolor anorreador, l’atracció de l’abisme, el fingiment en les relacions, la veritat de l’ésser despullat, la feblesa dels homes, la violència, la infantesa.., totes ens arriben de forma directa per part d’un home del poble, que se sent pròxim a la gent que s’esforça treballant, per a viure dignament mentre rebutja les classes opulentes.
La bogeria és un sentiment vitalista que engloba i acull, alhora, tota mena de sentiments i emocions. I aleshores, Ballarem, riurem, cantarem, escopirem, maleirem… i sentirem com la por // envaeix i esmicola el nostre cor // I ens agenollarem farcits de ràbia i de dolor // fins que els nostres budells queden eixuts i lleugers… I així, fins a la fi. Des de la desesperació el poeta clama davant els enigmes que més l’assetgen, com ara la por, el dolor i la pròpia mort: Del fàstic, la ràbia i el plor…// plor farcit d’amor, tendresa, // Mort i por… molta por…?
Altres vegades s’ajudarà d’un llenguatge hiperbòlic per posar de relleu l’estat de desesperació màxima. Vol arribar al cim de la solitud amb l’única companyia de l’ésser amat. No es resigna a estar-hi sense ella. Aquest sentiment d’amor desesperat és present al poema anafòric I… Invoca una estimada de la qual ignora l’existència, una posició duta a l’extrem que el farà caure en desesperació: tot just sé que continue estimant-te // amb deler, amb ràbia i amb dolor. Igualment, durà fins a l’extrem més desesperant el sentiment de dolor, fent una al·legoria amb l’ofegament per part d’una serp. És tan profund i tan cruel que el durà a desitjar la mort per lliurar-se del patiment: el dolor era això // és això // Un desfici // Un patiment sense fi // un exabrupte cridat.
Al poema No cal trobem una identificació total de l’estimada amb la llengua. L’amor per l’amada és l’amor per la llengua. Tot és un i es fon dintre d’ell: Heus ací el meu interior. No és, però, l’única al·legoria que en crearà. Compararà el seu cor amb el de l’amada i penetrar en el interior del seu cor equivaldrà a destruir les seues pors i assolir la immortalitat de l’amor: lluitaré per clivellar les teues pors // per a així véncer i destruir la mort // i tal volta assolir la immortalitat (de l’amor)…
Que la suor del nostre treball // siga com un àcid corrosiu // que us esmicole l’ànima // en mil bocins // Maleïts sigueu. Ací trobem un Sico reivindicatiu amb un poema de caire social. La rebel·lió contra les classes acomodades, reblertes de diners i de luxes. Un crit revolucionari dut a l’extrem, com totes les passions de l’autor. Tanmateix, quan el desesper pel dolor s’apodera d’ell, negarà l’evidència que l’envolta. Tot el seu món proper és definit per una frase terrible: només el no-res existeix.. // només el no-res només el no-res només el no-res.
Invocarà la figura del Mahatma Gandhi per mostrar el seu camí als activistes de l’1 d’octubre a Catalunya (mostreu-los les nostres mans nues d’armes i intolerància), s’enorgulleix de la manca de multimilionaris o de rics al seu entorn més proper (…ningú no ostenta la seua obscena riquesa // ni et mira com si fores un insecte fastigós,). Es lamenta per tot el que troba de civilització urbanita a les carreteres que clivellen el silenci de la nit.
Sico es confessa vitalista davant la vida i alhora decebut davant l’amor: Però si una cosa lamente // és no haver pogut amar // totes les dones que he estimat // no haver pogut estimar // totes les persones que he amat. Continua pensant a dur l’amor dissimulat fins que la realitat ens acabe // D’aclaparar, tenallar i esclafar. Vol despullar-se totalment davant l’estimada per mostrar-li l’autèntic jo, aquell que podia veure tant per fora com per l’interior: Em quedaré nu // sense cap vergonya, i esbrinaràs la veritat // del meu ésser.// Sabràs, realment, qui soc jo.
El buit intern que nota l’arrossega fins a un pou negre que personifica la desaparició de l’ànima, quelcom semblant a la mort, un pou sense fons que espera ansiós // el meu cos passiu farcit de memòria fàstic i desfici. El desfici desemboca en desengany. El poeta vol recloure’s al seu món interior per no escoltar-ne cap soroll de fora, els quals són una mentida: tal volta ha arribat l’instant// de trencar el miratge bastit de mentides // i guaitar i capbussar-me per fi // dins del meu podrit, hostil, solitari i fred interior… Tanmateix, després de la desesperació cal fingir la felicitat. Una entesa amb la persona estimada pot fer possible aquest sentiment dibuixat i convenientment pactat, com si fórem feliços i tinguérem la raó.
Altrament, beu glops de records i evoca la seua infantesa amb paisatges i gent perduts a la memòria, que l’esdevenir d’anys s’endugué: glopades de memòria // flaires d’infància, // arrupides dins del meu cervell // (del nostre cervell). Es lamenta de la seua transparència davant la gent: La gent m’ignora // la gent no em fa cas, // la gent fa com si jo no existirà, // la gent no em veu…
I clou el llibre amb un poema, que es tota una declaració de principis. Del principi vitalista que l’ha acompanyat al llarg de la seua existència i ha estat la seua teràpia mental davant la terrible malaltia que es va cobrar la seua vida. Com diu Sico, Estimem tant la vida que mereixem ser immortals.
Els qui vam tenir la fortuna de conèixer-lo i de llegir una part, encara que mínima, de la seua gran obra no podem sinó constatar que el gran relataire de la Valldigna ha assolit la immortalitat literària. I aquesta comesa ens implica a tots i a totes els qui vam estimar-lo en vida i ara el recordem després de mort. DEP Sico Fons, gràcies pel llegat que ens has deixat.
