Montse Assens i Borda va nàixer a la localitat de Maçanet de la Selva en l’any 1960. Viu i treballa a Premià de Dalt on participa activament en diverses associacions artístiques, culturals i socials. Des del gener de 2004 escriu poesia a relatsencatala.cat, i en el seu blog brisalls de mar, sota el pseudònim «mar».

És membre fundadora de l’Associació de Relataires en Català (ARC); d’Arts i Lletres, i de l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt.  Organitzadora de la primera i segona edició dels «Poemes il·lustrats» entre poetes d’ARC i l’Associació d’Artistes de Premià de Dalt, així com de vàries activitats artístiques de caire solidari amb ONG’s.

Ha rebut els premis Ramon Ferrando Adell (2007 i 2016), Artur Simó (2008), Ass. Donants Voluntaris de Sang (2010 i 2016), Josep Grau i Colell (2011 i 2014), Antoni Ferrer (2012), Foment Martinenc (2013), Salvador Estrem i Fa (2014), VII Premi Literari Drac, Venus de Badalona (2015), Festa d’Elx, Poeta Pastor (2016), Englantina d’Or, Miquel Martí Pol, Josep M. Ribelles, Marià Manent (2017). El seus poemes a RC figuren en l’apartat dels més llegits i té obra publicada al web Joescric.com i en el bloc de poesia Salm d’en Josep Porcar. A part del blog de poesia brisalls de mar, en manté obert un de pintures i un de fotografia.

Ha publicat Indigent, com jo (2007), Secrets acariciats (2010), Glops de nit (2012), A l’altre costat de la pell (2015) i El bes de la nit (2017).  Amb el poemari que tot seguit comentarem, Clixés, va obtindre el V Premi de Poesia “Torre de Piles”, l’any 2022.

Retrobes història i temps, remenant // la vella capsa de fotografies.// Et fiques entremig de la memòria //com la intrusa que despulla el record.

Aquests versos que encapçalen el primer poema són aclaridors sobre el sentiment que mena l’autora i que va desgranant en tot el llibre, on hi ha l’evident destria entre els clixés monocroms dins la vella capsa de fotografies familiars i els clixés de colors en àlbums de fotos de viatge. Vet aquí les dues parts del poemari i els sentiments encastats en cadascuna de les imatges d’una vida que ha viscut i que ara és copsada en la precisió del moment de la imatge impresa. El silenci se’t fa pausa en els versos // mentre la llum t’impregna la mirada.

Dins el món emotiu de l’autora té lloc una identificació entre monocromia i rovell del temps. Va entretenint-se a llegir les anotacions al dors de les fotos amb la calma que imposa l’evocació tranquil·la de la memòria. Al poema Espectres, Assens va descrivint poc a poc tot el món que hi ha dintre la imatge fotogràfica. El to espectral resta definit pels colors blanc i negre, el nen que juga amb les flors desenterrant fantasmes del passat…, residuals ombres del mig segle que apareix al paper esgrogueït…..

Al poema Llar de foc fa servir els sentits per evocar l’enyor: la vista mitjançant la descripció d’accions: la bugada, el res del rosari, l’oïda (cada tro que precedia el llamp) o l’olfacte (Olor intensa de sabor casolà).

Les imatges cobren vida. Hi trobem la descripció d’escenes, talment com si foren reproduïdes per un cinematògraf. Hi ha un decorat. Avui s’alça el teló i allibera tota la teva vida. Escenes que formen part del teatre de la vida.

Al llarg del poemari, la poetessa invocarà sovint el retorn a la infantesa, un passat retrobat a força d’un cisell ja rovellat per rescabalar imatges d’un paisatge d’ires, pluja i riu. Una evocació a la tendra infància fent servir imatges com ara el pa quan s’acaba de coure i la coca de recapte dins del forn, la nuesa despoblada del present. Tot es fon, però, en despertar-se. Al poema Disparador de fusta proclamarà la necessitat d’acarar la realitat i lluitar contra ella amb les armes d’infant. Hi ha una analogia amb la lluita de David contra Goliat, que encarna el mal. Ella lluitarà contra el mal amb una fona. Igualment, la joventut és reivindicada pels valors que hi du aparellats: goig, desig, somnis, paraules, crits. Ets jove i flaires la mar i el vent t’acarona. El somni de llibertat naix i un mot anirà definint-lo: independència… Crit que s’escola. Té una mirada cap a la tendra innocència però també cap a la rebel·lia infantil. Associa els camps de blat a l’escenari familiar més proper on viu la infantesa, on rebia la repressió més tendra: i acabava els dies de cara a la paret.

Lligat a aquest record hi ha el de la mort d’un ésser volgut, en aquest cas, l’avi. Es torna maldestre, trist per l’evocació. La distinció en el temps immobilitza el seu somriure. L’única imatge que resta és el trist comiat. La capsa de fotos és tot just, una vida en paper que vetlla el dol d’una caixa morta. Es produeix una identificació de la capsa de fotografies amb la mort, perquè hi guarda els records que ja no són vius. La mort és una necessitat que es perpetua i sense retard es cursa. A la capsa hi haurà, tanmateix un espai en blanc, un espai precís per al silenci i la reflexió.

Palesa una lluita interna entre la percepció del desig i l’abandó d’aquest davant la desídia forjada per les esperances inútils. Se sent sola enmig de l’obscuritat de la nit on l’aroma rastreja, dins la gorja, la seva llibertat.

Fa un cant a l’encís de la nit. Tot ho repassa mentre va observant-se a l’espill,  la imatge hi és sostinguda per cada peça lleu que sospesa. Se li venen a sobre un ventall d’emocions: angoixa, plor, felicitat. Tot ho agombola l’encanteri de la mort. Finalment, la veu se’t fon amb el crit de la lluita.

La poetessa es transforma en bruixa bona que parla amb els grills sota un cel d’espurnes. La quimera, la sort benefactora, ve a buscar-la. Tanmateix l’atrapa  desprevinguda, entre el cel i la mar, la terra i el sol. L’atracció que sent pel mar hi és evident. Li dedica un cant de passió i el vol seduir per posseir-lo, fermar-lo als teus llavis…. o amb els cants de sirenes inconstants.

Quan es lliura de ple a l’exercici de la creació poètica, els astres li són favorables, la realitat se li despulla al davant i els mots hi juguen amb fraternal complaença. I t’hi aboques sense pensar-t’ho gens.

Contempla una foto de boda. El blanc i el negre dels colors adquireixen un doble valor: la identificació que segrega els sexes i el temps transcorregut. Més endavant, es lamenta perquè el temps passant ens ha dut una abundància que no valorem. Se servirà d’una al·legoria amb un armari ple de roba. L’abundor fa perdre l’autèntic valor de les coses: Ja ni tan sols, la roba duu escrit // al seu dors el dia de la setmana.

 Els vells records es perden a la memòria i malgrat la nafra produïda, ens hi acostumem per seguir vivint: Captiva per l’amnèsia, t’acomodes // al jou i a la quimera del parany.

Els fills són el darrer esforç que cal fer quan les forces s’esgoten, la darrera força a què atansar-se abans de caure rendida a l’abisme: Els meus fills són la força que em fa avançar dins la penombra. L’albada és la passió reflectida al nou dia que s’esdevé. La nit es clivella i fa un reguitzell per on es pot albirar aquesta passió soluble esgolant-se pel tel nocturn: Un finestral de plaer amoroseix el sostre de la llum i la ceguesa.

Denuncia un Nadal artificial de grèvol i vesc, molsa…Tothom assegut a taula voltats d’hipocresia… ansiosos per esbandir els pecats. Fa servir una metàfora molt plàstica per identificar les peces del naixement amb teatrí de figurants que reapareix any rere any

A la segona part del poemari, la poetessa observa els clixés de colors corresponent als àlbums de fotos de viatges. Així, Venècia és identificada amb el verd maragda. Fa una oda al desert, espai on cercar el poema de les ones…Lluny del confort i de les butxaques d’or. És un espai per al record i per deixar-s’hi el lament entre les dunes.

Identifica el paisatge volcànic amb l’infern i sent l’olor de sofre com se li puja. La llibertat de culte i l’anarquia s’imposen davant la necessitat de persignar de nou la creença. Per davant la nit, l’udol de la mar que usurpa la pell de l’albada. La boira recorda un passat que vols esborrar i amb el roig de foc tanques la ferida.

És palés el seu pessimisme i sofrença davant la realitat del món. Pateix pels fills i pel seu futur. No hi ha cap lluita que s’esperi a l’endemà, // no hi ha cap victòria sense batalla…i l’encamines sense rendició. Un cant a la lluita constant malgrat la tremolor amb por pel seu futur.

Parla de Metamorfosi, concebuda com un alliberament de la por atàvica a la mort. La poetessa s’allibera, esmicolant el jou que la tenalla i camina pacient per l’avantguarda reconvertida en un futur immens.

Ens mostra els seus Secrets guardats, la recança per una covardia d’anys de joventut, per no haver deslliurat la passió, els versos, els pensaments més íntims que ara la memòria furga tot traint el passat: Ara revius l’anhel de sobreviure // quan sotges els secrets de joventut // i et qüestiones la mera covardia.

La Maduresa es vesteix d’enyor. Un enyor que no troba imatges paleses del pas del temps. Tan sols les inevitables arrugues que et sentencien que han passat els anys.

Finalment, arriba l’hora de tancar el llibre de fotografies, però sense un adeu passatger. L’endemà es llevarà del llit amb la consciència retrobada pels marges de la vida. Això la durà a encetar un altre llibre d’imatges, en cloure el que està mirant. Una sensació de Buidor i alhora d’olor de glòria, envaeix l’ànima de l’autora en tancar la capsa de llautó que amagarà solcats somriures que germinen a dintre.

Les fotografies són un temps de paper, mentre que et beus el temps futur. Les imatges del passat dormen amuntegades i tristes dins la capsa de llautó // on hi havia les galetes de mel que feia l’àvia.  El temps s’ha tornat paper. La darrera foto clama pel futur incert de la seua llar, per una llibertat i un temps que vol ser de tots. Aquesta llar és Catalunya i el desig és de llibertat.