Fa poc circulava pel Facebook una foto d’una selecció femenina d’Iran a meitat dels anys setanta del segle passat (abans del regim dels aiatol·làs). Les esportistes anaven vestides amb samarreta, pantalons curts i melena al vent. La foto es comparava amb una altra -que tot i estar feta a l’olimpíada de Rio – semblava més antiga. Segurament perquè les esportistes anaven cobertes amb el hiyab i tapades fins a l’ofegament. Aquesta imatge era una manera de dir-li al vent que el mon camina com els crancs o com la yenka (izquierda izquierda derecha derecha adelante detras un dos tres) sobretot quan es tracta de països a mig civilitzar que es troben a anys llum de l’Europa culta, desvetllada i feliç a la que pertanyem nosaltres.
O potser no tant. Perquè no exactament el mateix però una cosa pareguda va passar amb Rosa Maria Arquimbau als anys trenta del segle passat. Rosa Maria Arquimbau era una escriptora i periodista catalana que – a més de lletraferida va estar una important activista, defensora dels drets de les dones, del vot femení, de l’amor lliure i del l’estatut d’autonomia entre moltes d’altres coses – va començar la seua activitat literària a l’adolescència i que durant els anys 30 va estar considerada com una de les millors novel·listes catalanes. Les seues obres (en ocasions qualificades com trivials i frívoles) narratives i teatrals van gaudir d’un notable èxit de crítica i públic a eixa època.
Després va esclatar la Guerra Civil i Rosa Maria Arquimbau es va endinsar en una espècie d’exili interior i exterior combinat, empentada per les complicacions que li venien de fora i la indiferència dels gira camises de dins fins que es esvair – com el dret a l’autonomia, l’amor lliure en particular i tantes altres coses – del mapa literari (i gairebé de l’altre) fins els anys setanta quan va publicar els seus dues darrers llibres: La pau és un interval (1970) i Quaranta anys perduts (1971).
Tot el seu interessant periple vital i literari i un bon grapat de reflexions sobre el seu univers particular es donen cita en l’interessant llibre L’enigma Arquimbau del escriptor i crític literari Julià Guillamon, guanyador del premi Crítica Serra d’Or d’Assaig, Ciutat de Barcelona d’Assaig i Lletra d’Or al millor llibre català de 2008 amb El dia revolt. Literatura catalana de l’exili. L’enigma Arquimbau es presenta en una exquisida edició i va acompanyat d’un dels llibres més reeixits de Rosa Maria Arquimbau Història d’una noia i vint braçalets. Una edició facsímil a cura de l’editorial Comanegra qui recentment acaba d’editar el darrer llibre d’esta interessant, desconeguda i moderna escriptora que, com la foto de la selecció femenina d’Iran, ens recorda que el món no avança, gira.
