A.M. Homes és una escriptora amb més de 10 novel·les a l’esquena que s’inscriu en la corrent coneguda com a ‘realisme quasi màgic nord-americà d’anar per casa’. Un estil que barreja a la perfecció realitat quotidiana pura i dura -més dura que pura- (a la manera de Raymond Carver o Tobias Wolf) amb fets i actituds plausibles, però improbables, que tot i que frisen el límit de la credibilitat enganxen el lector (rotllo John Irving, Richard Russo o Anne Tyler)

‘Ojalà nos perdonen’ comparteix tots els trets comuns d’aquest corrent: crònica familiar molt ben construïda i millor escrita, humor àcid, observacions lúcides sobre la vida quotidiana i una trama que flueix com l’aigua de Bruce Lee. De fet, aquesta història que comença el dia d’Acció de Gràcies amb el protagonista besant la dona del seu germà (‘unes fulles més tard acabaran follant tots dos i desencadenant la, digues-li, tragèdia, digues-li, culebró) podria ser l’argument de la primera temporada d’una reeixida sèrie d’humor de la HBO.

La qual cosa ve a significar que des de la primera fulla l’escriptora aconsegueix despertar en el lector –al menys en mi ho ha aconseguit – una immensa curiositat no només sobre com se n’eixirà d’eixe jardí literari, sinó també interessar-nos d’una manera malaltissa en una trama que s’acaba quan acaba però que podria no tindre final i, sobretot, en les tragèdies i desgràcies d’uns personatges – la majoria més penjats que un botifarra – que tot i que no ens acaben de commoure ens resulten divertits, amables i familiars.