En aquesta novel·la publicada per la desapareguda Editorial Brosquil el 2005, l’autor de Puçol ens transporta per l’oceà del temps i la memòria fins  les darreres possessions d’ultramar de l’agònic imperi espanyol de finals del segle XIX.

Josep Amigó, conegut al seu poble amb el malnom de Pep el de Tos, és destinat a l’Havana en situació forçosa de servei militar, junt a un ample contingent de soldats, per tal de reforçar la caserna de l’Havana atesa la convulsa situació que presentava l’illa de Cuba a causa del moviment insurrecte nadiu i l’amenaçadora presència dels Estats Units. Aquest país emergent mostrava un interès cada vegada menys dissimulat pel control d’una illa molt propera, la qual cosa no escapava a l’ull de ningú.

Destinat a la cura de l’armeria de la caserna, Amigó passarà llargues estones enyorant la seua terra natal, la família que hi ha deixat: la seua muller Maria i dos fills dels quals està gaire segur que no coneixerà en tornar, cas de poder fer-ho algun dia.

Amigó forma part d’una colla de soldats que provenen de llocs propers del seu poble,  Alzira, Nàquera o també de Catalunya, com ara el caporal lleidatà Ramon Calls qui ensenyà Amigó a llegir i escriure, la qual cosa li va permetre la comunicació epistolar amb Maria des de la perspectiva de privacitat que l’amor i l’enyor demanaven.

La forta personalitat de Bernat Escrivà, el company alzireny, arrossega Amigó a conèixer àmbits de fora de la caserna i contactar amb gent estranya que els faran una proposta crematísticament suculenta i personalment molt compromesa.

La vida dels soldats a l’interior i exterior de la caserna és descrita des d’una òptica molt propera als sentiments humans i les seues passions, neguits, actes, dubtes. Tots els personatges responen a una psicologia els trets de la quals són fàcilment identificables en gent que pobla els nostres barris i ciutats. L’autor aconsegueix, d’aquesta manera, crear una complicitat entre els personatges de la novel·la i el lector, el qual és veurà arrossegat a seguir la trama de la novel·la des d’una perspectiva personal, interrogant-se a si mateix sobre la conveniència o no de determinats fets o de com haguera obrat ell mateix en aquella situació.

Amb la senzillesa colpidora de la seua prosa, Manel Alonso ens descriu l’ambient de la ciutat colonial anterior a la guerra de la independència de l’illa, centrant-se en els ambients suburbials de tavernes i prostíbuls, lloc de cita dels soldats tan bon punt aconseguien el permís d’eixida de l’edifici militar.  La calitja humida que envolta el cel de la ciutat crea el marc perfecte per despertar l’enyor, la solidaritat i companyonia, alhora que també obre les portes a les altres passions que s’ensumen per la pell tendra d’aquells joves soldats destinats a l’altra part del món, molt lluny d’aquell altre que els veié créixer i que mai no s’ha esborrat dels ulls de la memòria.

L’obra, de 156 pàgines dividida en dues parts és de lectura amena per l’àgil caracterització dels personatges, que destil·len humanitat pels quatre cantons, tant pel que fa als sentiments més nobles com ara les més baixes passions, enveges i odis que es troben a flor de pell.  A la fi del llibre, un baf de melangia humida sura en l’esdevenir de tots els personatges, amb un destí diferent cadascun d’ells.

Tal com diu Pasqual Mas, Alonso “literaturitza” un fet històric com ara la guerra de Cuba per preservar-lo de l’oblit dels anys.