Confese que em feia una mica de mandra encetar aquest llibre, èxit de vendes clamorós celebrat per la crítica i pel  públic i recomanat per Mario Vargas Llosa (quina por), al que li suposava una manera de pensar i explicar propera al discurs de Savater o de Muñoz Molina. Jo ja m’entenc. Però les pors eren infundades.

Només començar el llibre en va atrapar la història d’eixes dos famílies amigues de tota la vida però de diferent classe social (rotllo hombre rico/hombre pobre) que per una qüestió d’impost revolucionari acaben enfrontades. Més per la banda d’una que la de l’altra, la que ha de sofrir l’ostracisme de tot el poble (que poc abans l’admirava i estimava) degut a les males arts d’alguns factòtums abertzales i d’un capellà més fals que la clenxa de Donald Trump.

També encisa eixe microcosmos (el poble anònim a les rodalies de Donosti) que té tots els colors del verd perquè sempre plou i que està farcit d’ames, d’aites, de gudaris, de txakurres, de picoletos, de ciclistes de cap de setmana i també d’alguns (pocs) euskalduns i euskaldunes que no es passen el dia amb la identitat carregada a l’esquena i que es limiten a tirar endavant rient, sofrint, plorant, estimant,  vivint i, de vegades, fins i tot, patint un ictus.

Enganxa la manera d’escriure: clara, senzilla, amb frases curses, pinzellades d’humor (i de mala llet) segmentada en capítols breus molts dels quals es podrien llegir com un relat curt. També l’aparent falta de discurs i l’encertada combinació d’històries minúscules que ajuden a explicar la història en majúscules salpebrat tot amb elements reals, però gairebé màgics, que actuen, com deia Julio, a la manera de  ‘aquellas pequeñas cosas que van haciendo toda una vida’.

En definitiva, Patria és una encertada combinació entre el que es diu i com es diu, una novel·la on tots son culpables i tots son innocents (o viceversa) que ens ajuda no a comprendre (tasca difícil per no dir impossible) però sí a entreveure eixe univers que alguns van anomenar ‘el problema vasco’ on tot estava sotmets al concepte abstracte d’una Pàtria. Puta pàtria, com diria l’Albert Pla, que acaba convertint a tothom en víctima i botxí de sí mateix i de tots aquells que els rodegen.