‘Todo lo que era sólido’ és una espècie d’inventari/diari/assaig que comença amb una explicació de sobre com aquelles pluges de em xorren els diners van portar aquests fangs de crisi i de misèria, en un format que recorda ‘Ardor Guerrero’ (aquell llibre on Antonio Muñoz Molina ens contava la seua mili a la recerca d’una mili universal i que a alguns que  la vam fer ens sonava a caldo varies vegades rescalfat).

El llibre que abunda més en els coms que en els perquès és entretingut fins un punt, sobretot quan conta anècdotes personals, i prou menys quan l’autor adopta un to docte per intentar aportar – a partir d’una anàlisi ‘bonico del tó’ –  solucions, doctrina i pautes a seguir. O quan regolfa, una i altra vegada tornant i retornant sobre els mateixos temes, com si fos una botifarra. I aixó que – segons manifesta al llibre – l’autor admira la precisió i l’economia de mitjans dels escriptors nord-americans. Posiqueteveré.

Al final et queda la sensació de que l’assaig no ha aprofundit el suficient i que després de repartir un munt de culpes els veritables culpables de tot: el poble espanyol que votem corruptes, que som incultes, mal educats, bruts i salvatges se’n eixim ‘de rositas’. Quan tots sabem que si els espanyols fórem com els suecs, Espanya seria Suècia més o menys. O dit d’una altra manera el llibre et deixa com aquella frase que deia el gran Daniel Rabinovich de Les Luthiers… ‘Qué podemos agregar… que no se haya dicho ya… o que sí se haya dicho’. Doncs que això.