Estudià la llicenciatura en Psicologia en la Universitat de València i el Grau en Medicina per la Universitat d’Elx, període en el qual, sense escriure, continua conreant la seua creativitat amb la lectura d’una gran quantitat d’obres. En especial, aprén d’autors com Agatha Christie, Javier Castillo o Joël Dicker.

El 2020, aprofitant el temps del confinament i tenint complides les seues obligacions acadèmiques, decidí donar forma a una idea literària amb la motivació de lliurar-la a la mestra que va confiar en ella quan era xicoteta. Finalment la presentà a un concurs i acabà guanyant la primera edició del premi Isabel-Clara Simó de Novel·la Ciutat d’Alcoi amb l’obra Vi i Veritat.

El 2022, participà en la campanya Llegir en valencià de la Fundació Bromera amb l’obra Un record d’infantesa.

En 2023, guanyà la XXIX edició del premi Enric Valor de Novel·la en Valencià amb l’obra Després del salt, convertint-se en la guanyadora més jove en aconseguir esta prestigiosa distinció. 

Vi i veritat 
Maia Serra s’incorpora a la comissaria d’Alcoi en ple procés de separació de la seua parella, Manel. Però ell encara li demana ajuda en el misteriós cas de la desaparició de la jove Martina Vidal, filla d’un dels grans empresaris del vi, l’influent Jaume Vidal. A mesura que Maia s’implica en la investigació, descobreix una trama criminal que revela alguns dels aspectes més foscos de la societat. Al mateix temps, s’adonarà que és un d’aquells casos que canvien la manera d’exercir la professió, però també de relacionar-se amb les persones i de comprendre el món. En última instància, Maia s’enfronta a la fragilitat de la veritat davant de la força dels fets. 

Un record d’infantesa
Un tràgic record d’infantesa que de fa dècades li rosega l’anima i l’enteniment ha transformat Tereseta en un espectre que ja fa anys que vaga pels carrers d’Alcoi. Un treball de classe que ha de fer a contracor juntament amb Jordi, un company que no és de la seua corda, permetrà a Lliris adonar-se del fil invisible que uneix sa mare amb Tereseta i adonar-se de com d’important és tindre cura de la salut mental i poder comptar amb els mitjans i els professionals adequats per a preservar-la. 

  En la segona novel·la, Després del Salt, ens detindrem per comentar-la més acuradament.  Sofia Pastor, una jove i prometedora psicòloga, es precipita des de la imponent cascada del Salt del riu Barxell, a Alcoi. Tot i que les proves forenses inicials apunten cap a un suïcidi, una fotografia enigmàtica desvela la possible presència d’una altra persona en el lloc dels fets. Júlia Pastor, la germana de Sofia, es nega a acceptar la versió oficial, convençuda com està que la germana no hauria optat mai per acabar amb la seua vida. Per tal de demostrar que hi ha hagut un assassinat, Júlia s’endinsa en una investigació personal plena de riscos. Amb cada nova pista, s’obriran més interrogants sobre les circumstàncies que envolten la mort de Sofia.

Tot i que l’argument és diferent, l’estil narratiu, unida a la mestressa en el maneig dels temps de tensió i la creació d’un ambient de misteri que dura des de la primera plana gairebé fins a la fi, fa recordar l’anterior novel·la, malgrat que les circumstàncies són totalment diferents i els personatges també, amb l’excepció feta de la comissària Maia Serra, protagonista de Vi i Veritat i que Natàlia la fa aparéixer de nou, en un moment determinat de la novel·la, lluny de qualsevol protagonisme determinant en el desenvolupament d’aquesta. 

Hom podria qualificar la novel·la com un thriller psicològic, tot posant l’accent en aquesta segona paraula. La psicologia és ben present en l’ofici de la víctima i la del seu marit, psiquiatre. La formació de l’autora sobre la matèria motiva el lector a endinsar-se en el món de les teràpies per hipnosi, així com també en el punt de vista professional, les motivacions i el modus operandi d’aquests professionals de l’estudi de la ment humana. No cal dir que tot açò constitueix el condiment necessari per a la cocció del plat del misteri, posat al foc des del primer capítol, que d’una manera magistral anirà introduint-nos en el crim des del moment que aquest es produeix, tot sembrant el dubte al voltant del suïcidi o l’assassinat, contagiant-nos d’aquesta incertesa. L’habilitat per anar afegint-hi nous elements que alimenten la sospita farà la resta. 

La fi de l’obra deixa aclarit tots els lligams de la trama. En això, Natàlia prefereix fer pedagogia de la novel·la policial on finalment tot queda aclarit i el mateix lector que ha anat veient com l’embalum del misteri ha anat engrandint-se, restarà finalment convençut i assabentat de tots els detalls secundaris que han sorgit complementant el fil narratiu. Talment com una detectiu investigadora que ha resolt el misteri que ella mateixa ha creat. En tancar les planes del llibre, hom restarà alliberat de qualsevol dubte i alhora descarregat de la tensió ascendent agombolada en les més de dues-centes planes que conté la història. 

Gisbert utilitza un llenguatge fresc i construeix el corpus narratiu amb agilitat i molta destresa, com ja hem dit, en el maneig dels temps. Fa servir la primera persona en Júlia i la tercera en la resta dels escenaris on no intervé la germana de la víctima.

Pel que fa als personatges és notòria la humanitat que destil·len. Així tenim Júlia, la germana amb problemes d’addició  amb la beguda, una afició que també tindrà el seu cunyat, malgrat tractar-se d’un afamat psiquiatre. Fins i tot en el cas de la protagonista morta, hom anirà descobrint, mitjançant la investigació, el seu caràcter depressiu. No hi ha cap heroi ni heroïna, de fet Júlia no ho és, a pesar que la novel·la gire al seu entorn mercè a la sospita que té sobre el possible assassinat de la germana i que la durà a prendre decisions errònies o precipitades, pròpies de qui mamprèn una investigació sense preparació ni recursos i amb unes proves mínimes que poden resultar enganyoses. Tanmateix el lector notarà un sentiment d’empatia creixent envers Júlia, qui enmig del dolor per la pèrdua de la germana, es llança a una croada fins a cert punt temerària, per esbrinar si la mort de Sofia ha estat un suïcidi o un assassinat. I s’enfrontarà, fins i tot, al criteri de la policia, convençuda com està que ha estat espentada en la cascada d’ençà que rep la trucada de la persona que fotografià per atzar la caiguda pel precipici. 

L’activisme de l’autora la du a tractar les qüestions més punyents que ocupen les planes negres de la convivència social. Si en l’anterior obra posà de relleu el maltractament i la violència sobre la dona, ara fa el mateix amb l’explotació sexual de la infància, amb una intenció no sols denunciadora sinó també d’avís, per obrir els ulls del lector en el sentit que l’agressor no és un arquetipus producte d’un entorn social determinat, més aviat pot estar amagat en una persona de tracte i ús que res no faria pensar en el criminal que amaga dins. Per altra banda, Natàlia té molt clar que una novel·la negra no pot defugir de cap manera dels aspectes foscos que embruten la nostra convivència i els inclou de manera transversal, sense alterar el fil argumental del relat, però en certa manera és part important en el guió. La finalitat pretesa de conscienciar el lector sembla que s’ha acomplert amb escreix.

Vi i veritat i Després del Salt enxampen de ple en la lectura tothom qui s’hi endinsa i el fa còmplice de la recerca del misteri, alhora que protagonista passiu de la història que va desenvolupant-se a base de les pistes reals o d’altres que resulten falses, amb què l’autora va marcant el camí de la investigació del segrest, a l’obra anterior, i la mort, a aquesta. Recomanable la lectura fins a la fi si hom vol lligar tots els aspectes de la investigació. Si pel contrari, no li importa que alguns petits detalls resten sense explicació, pot deixar-se sense llegir el darrer capítol, el més pedagògic que embasta fins el darrer fil de la trama. Bona i apassionant lectura.