Com sabeu les tapes son aperitius que es serveixen a bars i mesons acompanyant la beguda. L’origen de la paraula procedeix de l’antiga costum de tapar els gots de vi amb un tros de pa o de formatge per evitar que les mosques, els mosquits o la ronya del sostre caiguera a l’interior del got. Costum que, per cert, encara continua sent recomanable mantindre a alguns establiments coneguts per tots.
Les tapes i el fet de visitar bars i botxintxes a la recerca d’elles són, a més, una de les poques senyals d’identitat, sinó l’única, comuna a l’estat espanyol ja siga en la modalitat habitual del tapeo, del txikiteo o poteo basc (de ‘potear’ no de ‘potar’ que és una altra cosa) del moset saguntí o de la picaeta a la província d’Alacant i a bona part de les localitats situades a les comarques muntanyenques de l’interior.
Una d’aquestes localitats és Alcoi, ciutat singular per antonomàsia que, com és lògic, te unes picaetes (també anomenades tares o taretes que no taraetes) amb uns trets diferencials característics. Per exemple: son més cares que les de la resta de l’estat (on sovint les regalen amb la beguda) més escasses i infinitament menys variades que les de qualsevol barra basca o granadina, posem-ne per cas.
En contrapartida tenen uns noms originals, suggeridors i -per què no dir-ho- més incomprensibles que el final de Twin Peaks. És per això que l’equip d’investigació de TLM – com a mostra de la seua vocació de servei – s’ha posat mans a l’obra i després de mesos d’investigacions ha aconseguit desxifrar l’origen del nom de les tapes alcoianes més característiques i d’algunes altres que ens han vingut al cap.
Garibaldinos
Són les gambes amb gavardina de tota la vida tan habituals arreu l’estat espanyol com la corrupció o la sequera. El nom segurament procedeix de la similitud que la cua del crustaci arrebossat manté amb l’uniforme (pantalons clars, camisa roja) dels soldats voluntaris seguidors de Giuseppe Garibaldi que van lluitar per la unificació d’Itàlia i que, popularment, eren coneguts com garibaldins.
Espardenyes
Són filets de sardina arrebossats amb ou i farina i fregits en oli calent. El seu nom prové de la similitud del fregitori amb la sola de les espardenyes. Tot i que també podria estar relacionat amb la semblança que manté amb el bitxo marí anomenat espardenya o cogombre de mar, de preu elevadíssim que es consumeix – quasi amb exclusivitat – a Valencia, les Illes Balears i especialment la Costa Brava.
Abisinios
Són ous durs, prèviament bullits, trossejats i arrebossats amb ou (més ou) i farina. El seu nom pot provindre de la similitud que tenen els exemplars del Soc Alcoià (amb un escuradents clavat) amb el protagonista del relat de Samuel Johnson ‘Rasselas, príncep d’Abissínia’. O –pel que fa a la tonalitat de grocs- amb el pastís de crema i sucre típic de Medina de Rioseco, a la província de Valladolid.
Por tierra, mar y aire
A més de ser un programa de TVE presentat per Angel Losada entre 1968 i 1972 que analitzava l’actualitat -sempre apassionant- de les Forces Armades Espanyoles o una caixa de joguines ‘juguete completo juguete Comansi’ va ser una de les tapes estrella del desaparegut Bar Tropical consistent en una guindilla picant (terra) una anxova (mar) i una oliva (aire) travessades per un escuradents.
Sangueta
La sang, és una tapa ben comuna a l’estat espanyol i part de Transilvània. També una de les poques ocasions en que està justificat l’ús del diminutiu alcoià. I es que no és el mateix demanar ‘un poc de sangueta’ (una cosa suau, lleugera i, fins i tot, refrescant) que ‘un poco de sangre’ que fa que el sol•licitant semble un descendent del comte Dràcula o un metge d’urgències auxiliant un pacient
Maradona
Es una tapa molt ‘original’ (hi ha versió en entrepà) a base de pernil a la planxa i carxofes fregides. Original en sentit irònic perquè nomes a la pàgina de receptes cookpad hi ha 124 combinacions diferents de carxofes i cuixot. El nom amb tota probabilitat es deu al fet que les fulles de la carxofa recorden una cabellera sense pentinar – antítesi del cardat alcoià – com per exemple la de Maradona.
Indis al sol
Es un plat de fàcil preparació que igual es podria considerar la quinta essència de la tapa com una ximpleria més gran que una corda d’estendre. Consisteix en un grapat de papes sobre les que es deixa caure un nombre indeterminat d’anxoves en oli. La combinació – segons Benito del Bar Benito – recorda un paisatge solejat (les papes) sobre les que descansen uns indis (anxoves) o altra gent que fa l’indi.
Capellans torrats
El capellà és un peix (platija o mòllera) salat i secat que es consumeix després de torrar-lo acompanyat d’oli cru i, ocasionalment, amb tomaca acabada de collir. El nom, que descriu a la perfecció el que significa, te però una polisèmia (clergues passats per la foguera) que – segons la tradició oral – va ocasionar no pocs problemes al sol•licitants de la tapa durant els anys més crus del franquisme.
Tricolor
Es l’evolució de l’entrepà conegut com blanc i negre (llonganissa i botifarra) al que se li afegeix un xoriç o una llonganissa roja – açò no ha quedat del tot clar. El nom, nascut al Bar Tropical, tot i que era concret a més no poder, evocava la desapareguda – i per a alguns enyorada – II República, malgrat que els colors de l’embotit estaven més a prop de la bandera d’Egipte que de la republicana.
Mareta
La mareta a més d’anomenar el moviment de les ones del mar quan s’assosseguen després de la tempesta i a una típica i -cada vegada menys comú- tapa de la triperia alcoiana, és sobretot una demostració excelsa de poca gràcia i de mala llet per posar nom a les coses, en denominar els budells cuits d’un exemplar jove de corder pràcticament acabat de deslletar. Ai mare sa mare.