El Joan, repetia al seu cap una i mil vegades la tornada d’aquella melodia simple però a la vegada encisadora. Eren tres acords que el fascinaven, alhora per la seva melodia i simplicitat, i també pel que comportava poder-los executar amb el virtuosisme que demanava de l’instrument. Auriculars cremats i repetidíssimes llistes de reproducció definien la seva obsessió amb aquella peça, la qual, ha aconseguit enamorar tantes i tantes generacions d’addictes com ell. Aquell concert pareixia ser el definitiu, l’obra mestra mai tan elevada que hagués pogut descobrir. 

Una estranya sensació d’enamorament precís i a l’instant sembla envair centenars de milers de músics i estudiants joves d’aquest gremi, en algun moment de la seva vida. Un grapat d’obres mestres semblen tenir gotes d’un elixir meravellós i màgic que encisa de manera quasi especial i tenebrosa, formant una addicció i embadocament absolut en l’oient d’aquestes entremaliades partitures.

Parlant ara pels de casa, els del gremi, o els anomenats bons amics i igual de bojos; hem de reconèixer que tot músic s’ha trobat en algun punt de la seva carrera amb obres que han captivat l’ànima de qui escoltava, de manera especial. Tot estudiant, de qualsevol instrument de corda, o també de contrabaix si se’m permet la broma, han caigut al parany de quedar encisats per unes setmanes o mesos pel concert per a violí de Txaikovski. De la mateixa forma també amb algun més que entremaliat capriccio de Paganini, on com no podia ser d’altra manera, d’aquell meravellós numero 24, tantes vegades exaltat a canals de Youtube, i inclús parodiat amb guitarres elèctriques i més andròmines en mil i un estils. El concert número 2 de Rachmaninov per a piano i orquestra, el moviment final de l’8^va simfonia de Mahler o els acords inicials del concert per a violoncel d’Elgar per la meravellosa du Pré, conformen aquest grup, d’entre moltes mes, de peces que causen addicció entre els propers i ja socis del gremi musical.

Tot aquest repertori fantàstic i redó de principi a final, compleix la mateixa formula, i no es altra que crear a l’oient la sensació immediata de voler, i voler ser capaç, de tocar en el mateix instant l’obra de principi a fi. Unes urpes que penetren al cor mateix de l’intèrpret, volent emular cadascuna de les gravacions rebudes fins al moment, s’han apoderat dels cossos de tants i tants joves estudiants. Cada obra d’aquestes curiosament te un període i etapa. Tots hem tingut la setmana , mes o any enamorats del “Txaikovski de violí”, o del “Prokofiev de piano”, on el solista que descobríem, encara que fos emulant l’exposició d’aquest concert a mig gas, causava una sensació a dins de qui l’escoltava, que el definia com al millor intèrpret del moment i de la història. Tantes i tantes sensacions a la vegada, de companys pot ser sense tant renom, han encisat sales compartides, sols perquè una obra meravellós els rescatava. Sense més opcions a definir-les, aquestes obres, causen i causaran, enacara que sigui per una “etapa”, addicció a l’oient.

Trobareu també si us deixeu caure pels mons del músic que hi treballa al seu camp, peculiars trobadors i joglars, qui s’aprenen apenes tres compassos d’aquestes meravelloses peces d’enamorament immediat. Violinistes que es saben els primers dos compassos de cadascun dels 24 capricis de Paganini, l’inici d’un “Tzigane” de Ravel, o els primers acords del “Txaikovski de piano” pels tecladistes; però sense passar de la següent nota, sols per això, per marcar la seva. I qui algú més els faci “ullets”. Queden als ulls del savi, i qui ha superat aquest amor platònic que dura uns instants, com a simples bufons que posen la mel als llavis per fer creure que hi guarden un pot sencer de dolça confitura, però que aquest està buit, i mai ha estat ple. Addictes a mostrar de nou aquest enamorament màgic, però que una vegada madur, analiztat, i que obre els ulls de cara a un nou repertori, queden com anècdotes del passat, on recordar la màgia de vertaderes obres mestres, ara sí, amb criteri, templança, i millor apreci als detalls, que no als focs artificials que hi puguin prendre flama d’entre els racons de cada particular instrument.