Em sap greu haver-ho de dir però amb la penúltima cagada del govern per l’assumpte de l’èbola (l’última està coent-se en aquest mateix moment) la Marca España se’ns ha anat a fer punyetes. Qui siga ja pot anar redactant la carta d’acomiadament a Carlos Espinosa de los Monteros y Bernaldo de Quirós, IV marques de Valtierra, agraint-li els serveis prestats i els ímprobes – i inútils – esforços per millorar la imatge de l’estat espanyol enllà de les fronteres.

Cert que Carlos – ens estalviarem els cognoms perquè si no en un bufit se’ns acabarà l’article – no ho ha tingut gens fàcil. ¿Com millorar la imatge d’un estat les aportacions a la història universal més importants del qual han estat: a) la grip espanyola, la pandèmia més devastadora de totes que en un any va matar entre 50 i 100 milions de persones. b) el Tribunal del Sant Ofici. Fundat en 1478 i abolit el 1834, amb xifres de 150.000 processats i entre 3.000 a 10.000 executats. I c) la més colpidora i esgarrifant de totes: la tuna, també coneguda com estudiantina, que durant segles ha mantingut una aferrissada lluita contra el silenci nocturn i el bon gust amb cançons ràncies i vestimentes ridícules.

Tampoc han ajudat molt les actuacions dels més alts representants institucionals de l’Estat en les eixides a l’estranger. Començant pel rei que no estimava els elefants  i acabant per eixe ens, meitat esser humà meitat teleñeco, anomenat Ana Botella i el seu discurs del milió d’euros que incloïa el ‘relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor’ amb el que encara deuen estar partint-se el pit els representants del COI.

Ni el fet que cada dos per tres el consell de ministres recòrrega a la Cort Celestial, ni que done a presències incorpòries el tractament de persones de carn i ossos. Tal i com es pot apreciar, en la conya marinera que gasta Olivia Crellin del Wall Street Journal amb la Verge de l’Amor. Diu: ‘La última agraciada con la medalla de Oro al Mérito Policial en España nunca salió a patrullar ni hizo un arresto. De verdad, jamás se estremeció al enfrentarse cara a cara con el peligro. Pero todo ello porque no puede moverse.’

I encara ajuda menys – reconeguem-ho – el procediment que el govern popular utilitza habitualment per resoldre crisis com les del Prestige, Yak-42, l’atemptat del 11-M, l’accident de metro a València, la tragèdia de Ceuta o el cas Bankia i que, bàsicament, consisteix en: a) negar-ho tot  b) culpabilitzar les víctimes  c) tractar la resta de ciutadans com enemics (realment ho som)  d) defugir qualsevol responsabilitat (per això s’han guanyat una merescuda fama d’irresponsables) i si tot falla e) enviar les forces de l’ordre a repartir llenya o, si s’escau, a tirar a matar. ¡Alto ébola, disuélvase o disparo!

Per tot açò ha arribat el moment d’oblidar-nos de la imatge que projecta Espanya a l’estranger, ja sabem que és entre dolenta i molt dolenta. Ara cal que ens preguntem si és verídic el titular que aquestos dies ompli les portades dels diaris (‘el primer caso de ébola fuera de África se ha dado en Madrid’) i que comencem a familiaritzar-nos amb el Waka Waka aquella enganxosa cançó de Shakira que deia:

No duele el golpe, no existe el miedo

Quítate el polvo, ponte de pie y vuelve al ruedo

La presión se siente, espera en ti tu gente

Ahora vamos a por todo y te acompaña la suerte

Tsamina mina zangaléwa, porque esto es África.