Després d’un període de tranquil·litat en la meua vida de prop d’un any sense eixir de les nostres terres, de seguideta que m’agrada a mi, ho vaig prendre fort i me’n vaig anar a París, però no sols a visitar a París, que ja és gran allò, sinó damunt París en Jocs Olímpics, és a dir me’n vaig anar als… Jocs Olímpics de París 2024, quasi ca res.

Estar en uns Jocs Olímpics, per a un amant de l’esport com jo, de tot l’esport –potser el futbol és un dels que menys- era un somni. Per xarxes m’apareixien textos de fa 12 o 16 anys on parlava de les finals de bàsquet de Pekín 2008 i Londres 2012, partits inoblidables dels espanyolets amb Pau Gasol al front vs autèntics Dream Teams. Ja recorde que en 2012, a Londres, m’ho vaig estar plantejant, però com diu Messi “no se dio”, l’any anterior havia estat a Los Ángeles i la butxaca estava buida. Aquesta volta sí que sí, com fora. Ho tenia propet, al girar el cantó, París. Les pròximes, a Los Ángeles 2028 o Brisbane, Austràlia, en 2032, descartades. Així que a la capital francesa hi havia de tirar la resta.

L’aventura ja va començar amb la preparació del viatge que va ser estressant i tot gràcies a l’informàtic de Radio Alcoy, Carlos, que és una màquina. Jo sol haguera sigut incapaç. Llarg temps de navegació per la xarxa de xarxes buscant entrades a preus el menys exorbitats possible i fins i tot formes de desplaçar-me, tant en metro dins de París, com en tren a la no massa propera Lille, de la que ja vos parlaré.

Per fi va arribar el moment del viatge i vaig anar a “cos de Borbó”, “a cos de rei”. Lara, una simpàtica francesa nascuda a Brasil, em va portar de l’aeroport fins al hotel –em va comentar que els valencians érem molt agradables i que volia anar de vacances al nostre mediterrani- i Patricia, altra francesa-brasilera, em va fer el viatge invers. Tot amb uns embarques molt còmodes, el primer a Manises, parlant amb una rèplica exacta de l’actor francés François Cluzet, que tenia davant en la cua. El vol això sí va eixir amb retard i amb canvi de porta d’embarcament, fets que després serien anecdòtics. El segon, el de volta, al Charles de Gaulle, també sense problema, espera llarga, d’unes horetes sí, però en un bassa d’oli o millor de pau i relax. Fins a eixe punt tot bé. Els sis dies del mig, moguts, molt moguts.

Així, només arribar a la capital parisina vaig anar de cap a la Torre Eiffel. L’angelet del cel va començar a treballar, perquè em va evitar supercues llargues tot i ser el dia abans de la inauguració dels Jocs, i vaig poder recórrer l’emblemàtica construcció amb tota la tranquil·litat i de forma exhaustiva les seues diferents plantes. Sols sopar en el restaurant que allí dalt hi ha, no ho vaig aconseguir, donat que estava ple. Únicament amb eixa visita ja estava content, perquè els ulls s’il·luminen quan veus per primera volta aquella torre de ferro i, més encara, quan t’apropes a ella i, més encara, quan l’ascensor puja per ella. Fantàstiques les vistes de tota la ciutat de l’amor, més encara engalanada per als Jocs.

Però aquests Jocs començaven al dia següent i era el que havia anat a veure. Eixe famós turisme esportiu que porte fent des de fa prop de 15 anys. Al dia següent va ser la inauguració de les Olimpíades i ahi va començar el suplici. Bé, més que suplici, aventures i desventures.

La meua intenció inicial, al ser una cerimònia al llarg de sis quilòmetres del Sena, era no agafar cap seient a les grades i anar assomant-me per algun huequet durant el recorregut. Però amb el temps vaig saber que la zona estaria tallada, blindada, en estat de setge. Sols podria entrar qui tinguera alguna d’aquestes entrades. Anar a la inauguració d’uns Jocs, per rara que fora aquesta inauguració, per primera volta no en un estadi olímpic, i no poder veure-la… així que es vam posar a buscar un seient al llarg del Sena. Els preus ja vos els dic: de 300 euros fins a 3.000. 300, tot venut, 400 tot venut, 500, tot venut, 600, tot venut, 700, tot venut, 800, tot venut… Sí, em vaig comprar un seient de 900 euros!!. Quasi una nòmina d’un mes d’un mileurista com jo. Aquesta dada no l’havia donat en cap lloc, però ho faig ara no per a flipar, per a lluir, ni molt menys, sinó per a que entengueu l’angoixa que vaig viure buscant aquell seient pel Sena al llarg d’aquell matí del divendres 26 de juliol.

Tenia clar que la zona d’ubicació era entre Notre Dame i el Louvre. Creia que era una zona xicoteta, però no. El metro em va portar fins el Louvre, tancat per cert -ciutat en estat de setge com vos dia- i vaig començar a baixar buscant Notre Dame. Si no em vaig creuar en uns 2.000 policies, membres de l’exèrcit, seguretat privada… no em vaig creuar en cap… i cap no sabia ni papa de castellà. Mostrava el meu codi QR de l’entrada. Eixia la meua cara i una ralleta amb la pantalla roja. I em dient: clossed, cerrado, nooo, no pasar… i així, repetidament. Davant, per fi, de la catedral de Notre Dame, convençut que era la meua ubicació, vaig arribar a fer cua. Vaig pensar que la qüestió era entrar i a partir d’ahi ja trobaria el meu seient. Doncs no. Clossed, cerrado, nooo, no pasar. Més perdut que una mona, vaig començar a desfer el camí que havia fet i anar de nou cap al Louvre. Fins i tot una policia, molt amablement, l’excepció, però equivocadament també, en mig castellà, em va dir que el seient estava just a l’altra part del riu, que havia de creuar aquell riu que estava ple de tanques i tallat. Vaig buscar una boca de metro propera per creuar a l’altra part, però just no vaig trobar un lloc on comprar el tícket, així que vaig tornar a eixir. I gràcies. Perquè, després ho vaig saber, al menys, estava en la part correcta. Així, a cegues, vaig seguir buscant entrades possibles pels infinits carrers de París, ja quasi pensant que els 900 euros volarien. Doncs no. Finalment, i encara no sé com, vaig arribar a la porta F2, molt prop del Louvre, on havia començat el viatge tres hores abans. Allí hi havia una altra enorme cua i just davant de mi unes xiques mexicanes que em van dir que elles havien eixit una mitja hora abans de l’hotel, ja que una aplicació els havia dit els transports que havien de pillar i on estava la famosa porta F2. La qüestió és que els dos, elles i jo, havíem arribat a la mateixa hora, però jo amb un principi d’úlcera. I això sols era el principi.