Amb aquesta COVID-19 hem après, recordat i oblidat moltes coses, i amb la música no anava a ser diferent, especialment en la seva vessant acadèmica. A les aules, assajos i docència en general trobem molts factors a analitzar, tenir en compte i sobretot amb els que empatitzar.

Com amb tants altres sectors i espais, malauradament ningú estava preparat per aquestes circumstàncies. S’han hagut de buscar solucions a correcuita, a vegades mes encertades o menys, per tractar de mantenir actius els alumnes de música i substituir en certa manera les classes presencials. Després de recollir diverses experiències, hem trobat centres, propers i no tant, que han intentat fer tot el possible per mantenir la qualitat del seu ensenyament en tots els aspectes possibles, però d’altres que ni ho han aconseguit ni tampoc ho pretenien molt. Com sempre, situacions d’excepcionalitat donen llum a certes foscors que s’hi amaguen.

Altra vegada i com no podia faltar mai, els recursos materials i econòmics sempre suposen traves o empentes segons la seva disposició. Amb la necessitat de mantenir lliçons de manera telemàtica, certs alumnes han tingut problemes per poder realitzar correctament les trobades amb els seus mestres. En aquest el camp musical, el treball essencial és amb el so, i ens hem topat amb la porta als nassos, descobrint que la immensa majoria de l’alumnat no disposa d’un material correcte d’enregistrament, com ara micròfons o càmeres, així també com una bona connexió a la xarxa per mantenir la comunicació. A la vegada també s’ha fet present el desconeixement quasi absolut d’aquest material, on inclús amb els comerços oberts, ningú sabria exactament quin aparell necessita pel seu instrument. El món de l’enregistrament pot arribar a ser molt complex, alguns cossos sonors són fàcils d’enregistrar, però d’altres, pel seu funcionament i projecció del so com l’oboè o el fagot, ni de bon tros, i aquest fet encara pot posar més en perill el correcte funcionament de l’aprenentatge.

L’altra cara de la moneda de les lliçons telemàtiques, és que no pot abraçar el cent per cent de les necessitats que comporten aprendre a tocar un instrument. El contacte físic entre professor i estudiant, és més que necessari si cal corregir la postura del cos, la manera d’empunyar l’instrument i d’interactuar amb ell. En aquest sentit no estem davant d’assignatures sols teòriques on amb una comunicació verbal i visual en tenim de sobres. Per altra banda, el fet d’enregistrar les classes, i sobretot tenir-les guardades, permet a l’alumnat revisar posteriorment comentaris i indicacions per a l’estudi posterior. Ara bé, no ens creguem que hem descobert la pólvora, aquestes pràctiques, ja es feien des dels anys 50 amb cassetes i cintes magnetofòniques a humils universitats com ara Julliard a Nova York, o Guildhall a Londres, i on tot l’alumnat tenia opció a escoltar qualsevol lliçó impartida a l’escola.

Com sempre acaba passant, amb la música pel mig, sinó d’un cantó o de l’altre, algun element acaba convertint-se en màquina de la veritat, i és amb aquests dos mesos anòmals, on ha sortit a la llum quina era realment la intenció i actitud de segons quins alumnes i famílies amb les classes d’aquest llenguatge el musical. He pogut escoltar diverses experiències al respecte, però en definitiva, aquest confinament ha posat de manifest quins alumnes realment pretenien millorar i dominar els seus instruments, i quins agafaven les matèries com una mera extraescolar i passatemps, a vegades fomentada i impulsada la idea des de l’ideari familiar dels pares, i que amb aquesta excepcionalitat alguns alumnes “s’han lliurat d’anar a música”. Per fer un recull, he escoltat d’alumnes que ja començada la lliçó i amb l’interlocutor ja preparat a l’altre costat de la pantalla, encara romanien l’instrument a la funda; d’altres, que quan se’ls demanava un xicotet enregistrament d’una peça, ni tan sols intentaven escollir la millor de diverses preses, i amb una bastava. O pel contrari, estudiants impacients per connectar l’ordinador i que fins i tot travessarien el vidre per aparèixer de nou al costat del seu ensenyant.

Finalment em toca parlar dels mestres, i a la vegada també parlo de mi mateix. Com sempre en boca de tothom i mai ploguent a gust de tots, centenars d’opinions hi ha volat per sobre del col•lectiu docent sobre avaluacions, notes finals, i més temes que ja altres han comentat en excés. Però el tema a tractar és la feina que els hi toca fer. Amb el confinament d’aquests últims mesos, no sols els hi tocava emportar-se una mica de feina a casa com era de costum, sinó que ara no hi havia escapatòria. L’horari de feina s’ha vist ampliat d’una manera extraordinària. No sols les trobades telemàtiques suposen la feina amb l’alumne, ja que molts d’ells també, per les seves possibilitats tecnològiques, s’hi veuen empentats a enviar vídeos del seu progrés, o enregistraments de veu en diverses aplicacions. Aquesta feina, suposa el doble de temps que amb una situació normal, on les hores extra de visualització, comentari i resposta a l’alumne, queden diluïdes en l’oblit, suposant més del doble de temps de treball, i que no es valorat ni simbòlica, ni econòmicament. Un altre factor que he recollit de molts companys és el de l’excés de confiança, on a l’haver-nos obligat aquesta situació a compartir correus electrònics i telèfons, molts alumnes i pares perseguien el professorat amb dubtes cada pocs minuts i també a hores fora de l’espai natural de treball.

Com em comentava un estimat company d’aquest gremi, “no sé si haurem après res d’aquesta crisi, però amb tota la tecnologia emprada i els enregistraments, sembla que els alumnes comencen per fi a fer l’única i més important cosa que deu fer un músic; escoltar!