Llàstima de catalans, si no els havien castigat prou amb les declaracions de Cristina Cifuentes assegurant que Madrid la té més llarga i ‘supera en tot a Catalunya’, amb la metàfora (estúpida) de Mariano Rajoy sobre gots i plats, més pròpia d’un empleat de sucursal bancària que d’un president de govern, o amb l’esgarrifant vídeo ‘Perque unís, guañen’ (no he passat tanta por en ma vida veient als dirigents populars parlar en català, ni quan Jack Nicholson va agafar un destral i es va posar a perseguir Shelley Duvall per l’Hotel Overlook a la pel·lícula ‘El Resplandor’) ara arriba Francisco i els posa el dit en l’ull.

Sí, Francisco. El cantant nascut a Alcoi del que només se’n recordem quan volem demostrar-li a algun foraster la quantitat d’artistes (actors, escriptors, pintors, musics) que creixen com bolets a la ciutat. El que va tindre, fa un munt d’anys, el seu moment de glòria amb Latino / tengo el calor de una copa de vino / Mitad señor, mitad correcaminos (mic, mic) i que no fa tant ens va amenaçar amb la possibilitat de posar veu (la seua) a composicions de festes de Moros i Cristians com ‘Uzúl el-msélmim’, ‘Tarde de Abril’ o ‘Churumbelerias’.

Doncs dilluns passat en una entrevista a la Cadena SER de València va anunciar un boicot com a càstig per haver votat majoritàriament -o quasi- a favor de la independència. ‘No compraré cap producte català’ ni cava, ni medicaments, ni aliments, ni bancs, ni editorials’ va declarar el cantant’. Que penses: Per a què voldrà Francisco una editorial? Pensava fer-se amb el control d’Edicions 62? O tindrià al cap llançar-li una OPA a Editorial Planeta?

Al dia següent al programa ‘Trencadís’ va explicar com havia començat a dur a terme la terrible amenaça. ‘Avui m’he donat de baixa de La Caixa i aniré a treballar a un altre banc’, va dir. Esperem que la còlera no l’encegara i acabara al Banc de Valencia. També va explicar que el dia abans quan va anar a la farmàcia ‘no va comprar cap  medicament de laboratoris catalans’. La qual cosa el va deixar sense Almax contra l’abranor, sense Biodramina contra el mareig, sense Disprin contra al maldecap i sense Durex per al que li vinguera de gust.

Però deixant de banda el boicot, que amb els seus diners qualsevol pot fer el que li vinga de gust, el més colpidor va ser la interpretació numèrica que el cantant va extreure dels resultats. ‘Si va haver 2 milions d’independentistes que van anar a votar vol dir que hi ha 5 milions que es van quedar amb el cul a casa. Ara patiran les conseqüències’. Un moment. ¿Es possible que, al ser Francisco de lletres, s’haja enredat amb les xifres o es que amb tot això del boicot ha deixat de comprar algun medicament que realment li feia bé?

Perquè si el cens per a les eleccions era de 5.510.798, i va votar un 77,46% (4.200.000 persones aprox.) això vol dir que només es van abstenir de votar 1.300.000. I si la població catalana a finals de 2014 -segons el diari Expansión – era de 7.391.133 persones… en venen al camp un munt de preguntes.

Com és possible que cinc milions de persones es quedaren amb el cul a casa? Es més, és possible quedar-se a casa sense cul? Pretenia Francisco que nens de pit i menors d’edat es presentaren als col·legis electorals per plantar cara al independentisme. Haurà experimentant Catalunya els darrers mesos, sense que ningú institut demogràfic se n’haja adonat un insospitat augment de la població, un baby boom de vora milió i mig de persones? No li haguera vingut més a compte a Francisco, en lloc de ficar-se en aquest jardí mediàtic, limitar-se a cantar-los als catalans independentistes aquells versets de ‘Ya no me duele estar sin ti / Tú ya no me interesas nada / Sin ti se acaban mis problemas / Sin ti las dudas se me acaban’ O donades les circumstàncies, potser, això s’haguera considerat una crueltat intolerable i innecessària?