Si ara mateix agafem un mapa, de segur que podem marcar amb no massa problemes, país, regió, ciutat, i inclús barri, segons la grandària del planisferi que ens donen. Ens podem localitzar d’allò més bé, però a vegades, aquest fet ens pot portar a l’equívoc. En realitat, som conscients d’on vivim? Som conscients de com vivim, per acabar de definir l'»on»?
Si agafem un passaport del nostre país, després d’una tapa de cuir simulat, un escut amb una corona a dalt, i uns foradets la mar de curiosos a baix, podem trobar aquella paraula màgica, i que tant excés de confiança a vegades ens dona; no és altra que la màgica «Unió Europea». Sí, una unió molt favorable, regaladora de confiança, seguretat i inclús beques Erasmus, però ara bé, funcionem d’acord amb el nostre mapa? En altres paraules, tenim realment cabuda definits amb aquest adjectiu d'»europeus»?
Com sempre, la cultura, fa definir un poble. Tradicions, passat, costums… No cal tenir un Rembrandt o un Vivaldi per ser un poble amb cultura, però si se’l te, i ningú el coneix, llavors aquesta brilla per la seua mancança. Per tenir cultura cal tenir l’educació adient per desitjar-la. Educació per la cultura, amb cultura de l’educació, que no té res a veure amb anar o no a escola. Cultura de l’educació, al cap i a la fi vol dir, cultura de civilització… Ja saben vostés, aquesta cultura de «ni un paper a terra», de «passe vosté davant», de «disculpe vosté, per favor»… I si em pare a pensar, la cultura que veig i trobe cada dia més al carrer, és aquesta que tantes vegades hem sentit, a celebracions i festes, de «tot per l’aire». No cal estar de berbena i que volen els cubates per trobar-nos un «tot per l’aire» continu. Sols cal observar els petits hàbits quotidians de la nostra societat. Es deia que cap a l’Est, Europa arribava fins on va arribar el gòtic. Doncs caldria afegir, que Europa, cap al sud, acaba on comença el reggaeton.
Si un viatja, encara que siga per turisme, ja la primera bufetada a la cara se la troba a l’aeroport. Aquí un servidor, amb més de tres-centes hores de vol a les esquenes, us pot contar l’anècdota, que es fa norma quotidiana a cada viatge. Si ets al control de seguretat d’un tercer país europeu, segurament vagin demanant fer la fila en almenys l’idioma local i anglés, amb un molt ordenat «excuse me, sorry, please sir, please mam«, inclús abans d’interpel·lar un passatger directament, preguntar-li en quin idioma necessita ser atés, si en el local, anglés o un altre. Que hi trobem aquí?, doncs com si un ramat d’ovelles fóssim, un crit repetitiu de «venga, vamos pasando por aquí… vamos; ordenadores, tablets, liquidos…!!! I per descomptat ni un lleuger vostè i tot a crits. Això, en realitat és un «tot per l’aire».
Quantes vegades, al nostre país, hem entrat a restaurants i cafeteries on costa tan sols poder adreçar-se al cambrer del xivarri que hi ha, i ja ni concebre parlar amb el del costat a un volum normal. Eixa constant boira de soroll, densa com el ciment i espessa com la xocolata. Espais on al café del matí, en compte un moment tranquil per començar el dia poc a poc ens trobem un espai de crits, de colps de la cafetera al buidar el filtre, de plats caient i picant un amb altres… on el despertar es converteix en una bona hòstia al cos, en compte d’una carícia per començar el dia amb tranquil·litat, motivació i alegria. Aquests colps, aquests crits d'»una de magre per a la 5!» de punta a punta del local, com si calgués que ens escoltaren a l’altra banda del carrer… Això és un “tot per l’aire” més.
S’ens plena la boca d’Europa, a l’audiovisual per exemple, i on menys toca. Qui no recorda veure l’anunci de la propera pel·lícula de Torrente, o qualsevol altra bajanada d’humor ranci, amb la falca al darrere de… «Antena tres, cultura europea». Doncs sí, Torrente, un personatge que paròdia el pitjor d’aquest país, i precisament d’europeu no te ni el blanc dels ulls, que en lloc de ser entés com una crítica amb una conducta a evitar, fa riure i provoca que tots els joves a l’institut imiten la seua veu amb la frase més famosa i obscena que té. Un humor també que ens defineix a la perfecció, on brilla lo groller, caspós i badoc. Un «tot per l’aire» de llibre.
Som el país de la festa, la berbena, el soparet, i el dineret continu. La majoria de les nostres festes anomenades «majors», basen les jornades en això, i les que no ho fan, serveixen d’excusa per després fer totes aquestes malifetes. Som fills, germans i víctimes de la societat que si celebra alguna cosa, tant li fa el veí del costat, perquè es tracta del seu dia. Tant li fa el carrer de baix, on si cal tallar-lo, es talla, perquè és el seu dia; i on tant li fa inclús l’individu del costat, perquè sent el seu dia, doncs tot per l’aire!
Si no cuidem o millor dit pretenem, la cultura la tranquil·litat, la reflexió, la paraula i la paüra, amb el silenci com a compàs d’inici de la simfonia de la nostra vida; podem afirmar clarament que estem per acabar d’europeïtzar, o millor dit, de civilitzar. I llavors, espere que no li passe a ningú; algú es gastarà abans més zeros en un sopar amb xaranga de fons, i passejant-la per tot el poble, com si a la resta ens importés la seua festa, comiat de solter o aniversari…, que amb una òpera al teatre de la ciutat per menys de 30 euros. Es quedarà a casa mirant Sálvame en compte d’anar a un concert de franc d’algun artista amb reputació internacional oferit a la ciutat, o més comunment, posarà el seu mòbil amb el volum al màxim escoltant la seua “cançó” favorita de reggaeton al metro, sense importar-li la resta del col·lectiu.
Sols cal triar, o Europa, o tot per l’aire.
